La ruptura d'una angoixa

El mal francès

Lluís Maria Todó

Destino

Barcelona, 2006. 339 pàgines

Ara pot semblar estrany, com si s'observés el traç d'una òrbita fora de lloc, però de la mateixa manera que a la Barcelona de mitjan anys seixanta la gauche divine vivia la vida britànicament i lluny de les consignes dictades pel franquisme, per l'ortodòxia esquerranosa o per la pedagogia catalanista, també era possible, per exemple, que una parella lesbiana de Gràcia fos separada i detinguda d'acord amb el que disposava certa llei sobre l'escàndol públic. És en aquest marc històric i social on se situa el punt de partida d'El mal francès, de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950): en el curs acadèmic 1968-69, l'autor aconsegueix convertir en realitat la il·lusió d'anar nord enllà i matricular-se a la Universitat de Pau, als Baixos Pirineus. Resideix en un poble petit de la vora, Nay, instal·lat en una escola religiosa d'ensenyament secundari on feineja durant unes hores al dia com a vigilant dels alumnes. Tancat a la seva habitació, lluny de la família i de les circumstàncies del seu país, l'estudiant de 19 anys que llavors era Lluís Maria Todó escolta la ràdio francesa, comença a familiaritzar-se amb la literatura francesa, s'entusiasma amb la idiosincràsia francesa i expressa la seva vocació literària amb l'escriptura d'un dietari on, a banda d'anotar la felicitat de veure's viure el destí que s'havia marcat, intenta explicar-se les perplexitats, els trastorns i les pors que li representen aprendre a ser com és, les dificultats inherents a la certesa de reconèixer-se com a homosexual. Més enllà de l'atmosfera opressora de l'època i del que pot significar l'acceptació de la seva sensibilitat, en el seu passat immediat hi ha una sèrie de factors que compliquen i trasbalsen enormement la situació: a Barcelona hi ha deixat la seva nòvia, embarassada de sis mesos.

A El mal francès, Lluís Maria Todó recupera el dietari escrit aleshores, el transcriu i el comenta des del present actual, i el lector obté el dibuix d'un procés de maduresa moral, uns plànols on es detecten els canvis patits per la societat catalana en els últims 35 anys, i unes notícies que informen sobre el camí de la vocació narrativa de l'autor. A El mal francès es parla de la reconstrucció d'una personalitat, es parla de les bestieses civils i polítiques viscudes naturalment pels habitants de Catalunya, i es parla de les vanitats i els bloquejos creatius que acompanyen als escriptors. L'origen d'aquest llibre que oscil·la entre el dietari i l'autobiografia es troba, segons explica Todó a les pàgines inicials, en dos fets concrets: una crisi davant de la ficció i que li impedia armar amb rigor els esbossos del que havia de ser la seva sisena novel·la, i la mala recepció pública del seu llibre anterior, un fet que li corrobora una sospita anterior, que "la societat literària catalana havia decidit que jo no existia com a novel·lista". No és aquí el lloc on caldria explicar el valor de les seves cinc novel·les, fins i tot l'última, però potser sí que és el moment de recordar que, en una època dominada generalment pels nous bàrbars o els neoanalfabets, el silenci relatiu també pot interpretar-se com un èxit considerable i que, a pesar que s'ha imposat la moda de creure que el número d'exemplars venuts és un criteri estètic, la reacció de la majoria no és sempre l'actitud més raonable. Todó no pot evitar la temptació de caure en alguna característica del ressentiment, però el lector ho deixa de banda talment com si presenciés una enrabiada juvenil. Més interès hi ha en l'anàlisi que va sorgint aquí i allà de les malvestats morals i la inconsciència cultural propugnada pel pujolisme i per altres variants més esquerranoses del nacionalisme català, la invenció i desenrotllament del que Todó anomena "el Gran Relat Nacional Català" i la seva metamorfosi "en dogma unànimement acceptat per la gran majoria de la població catalana", la imaginació d'un país que no solidifica la seva base en la realitat concreta i determinada sinó en una societat que només plora a partir del que hauria pogut ser si no fos perquè no ha sigut mai: s'ha d'agrair que Todó gosi escorcollar en els vicis i els clixés dels racons més ombrívols de la societat catalana i els exposi com si mostrés un museu de la carrincloneria nacional.

Però per damunt dels laments pel poc ressò de la seva pràctica literària, per damunt de la localització dels signes més extrems que identifiquen la quotidianitat del país i les seves malalties diverses, El mal francès és el relat en directe i comentat d'un itinerari moral en unes circumstàncies anòmales i molt literàries, i el lector pensa sovint que potser la lectura hauria estat més seductora si Todó hagués prescindit de la ironia dels comentaris del present i s'hagués centrat més en l'explotació narrativa dels avatars personals i les complicacions domèstiques que li cal superar i solucionar. Més enllà de les meditacions i les teories al voltant de la realitat homosexual, el que queda a la memòria del lector són els episodis escrits com a fragment d'una novel·la i on el que s'imposa són les peripècies d'un protagonista que se sap trànsfuga d'un dogma i a la recerca d'un dificultós trajecte cap a la llibertat individual que li permeti trencar amb el pes de l'angoixa d'un secret íntim.