Alguna cosa més que un esport

Futbol, metàfora d'una guerra freda. Estudi antropològic del Barça

Jordi Salvador Duch

Proa

Barcelona, 2005, 406 pàgines

En Vázquez Montalbán deia que en aquest país tots els temes acabaven, es volgués o no, esdevenint matèria simbòlica. No és per atzar que aquesta con-sideració la fes arran dels problemes amb la gespa del Camp Nou i la responsabilitat que s'atribuïa a Marta Ferrussola en l'afer, el gener de 1995. I és que difícilment en Manolo hauria pogut trobar una prova més inequívoca de la seva intuïció en un terreny com el futbolístic, i a l'associat al Barça en particular. Per reforçar aquesta hipòtesi -Catalunya com a país on tot és pura metàfora; el Barça com a paradigma- rebem ara la publicació d'un treball ben interessant de Jordi Salvador, Futbol, metàfora d'una guerra freda, una aproximació al món Barça feta des de la perspectiva al mateix temps íntima -el treball de camp, la presència de l'estudiós a l'interior d'allò que estudia- i distanciada -la comparació intercultural, la contemplació relativitzadora- que pertoca a l'antropologia. Una aportació més a aquesta branca del coneixement que és l'antropologia de l'esport, a la qual la Revista d'Etnologia de Catalunya -l'esplèndida publicació d'antropologia que edita el Departament de Cultura- dedicava monogràficament el seu primer número, ara farà 14 anys.

La recerca de Jordi Salvador és, des d'aquest punt de vista, impecable. D'una banda ens acosta el FC Barcelona com una societat i en bona mesura com un autèntic Estat, i ho fa participant de prop o des de dins dels fets socials totals que el club desencadena constantment: partits, jugadors, mitjans de comunicació, penyes, directiva, celebracions... Al mateix temps, però, se separa del seu objecte i, fent abstracció de la seva dimensió local, ens el mostra com a expressió particular i d'intensitat quasi paroxística d'un fenomen d'ampli espectre, que fa dècades que recorre, traspassa i depassa tota mena d'escenaris culturals concrets.

En efecte, el futbol apareix constantment i a tot arreu com a confirmació i alhora renovació de mecanismes de cohesió social i de sublimació simbòlica de conflictes, dels quals l'antropologia i la història cultural demostrarien la seva universalitat i persistència. Un cop més, les societats pretesament avançades tornen a conèixer la vigència de recursos i inèrcies culturals que van canviant constantment d'aspecte sense modificar a penes la seva funció. El futbol, com a àmbit major de referència, i el Barça, com una de les seves manifestacions més espectaculars, constaten el paper que continua exercint entre nosaltres, ara mateix, la vella eficiència dels mites i dels ritus, tot allò que una superstició típicament occidental i moderna tendeix a atribuir als pobles reputats com a salvatges o primitius.

En aquest cas i per demostrar-nos el vigor, ara i aquí, de l'eficàcia sim-bòlica, convoca dues línies explicatives que desentranyen la naturalesa darrera del futbol com a sistema cultural, a partir sempre del cas que el Barça ens depara a prop nostre. En primer lloc, el futbol com a cosmologia d'índole religiosa, tant des del punt de vista originat en Durkheim de dispensadora d'estructuració i simplificació sentimental per una creixent pluralitat social, com des de l'òptica dels deutors de Max Weber, de dotadora de congruència i plausibilitat a una experiència del món cada cop més fragmentària i contradic-tòria. I en segon lloc, una línia que adverteix del paper que juga el futbol com a dispositiu destinat, des del seu naixement, a fer el que les lluites cerimonials fan des de sempre a totes les societats: evitar el conflicte a costa d'institucionalitzar-lo; eludir, sense oblidar-lo mai, l'enfrontament entre segments socials incompatibles entre si que conviuen, tot i odiar-se a mort.