Incombustible Miquel Bauçà

De bell nou Miquel Bauçà és combustible per a un documental de televisió. La televisió autonòmica catalana va presentar anit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Miquel Bauçà, poeta invisible, d'Agustí Villaronga, i divendres dia 10 de febrer el mostrarà al canal 33, per festejar el cinquè aniversari de l'espai contenidor El Documental.

Bauçà, esquinçat en seminaris i recitals al llarg de l'any que duu mort, on s'ha cremat munició analítica i barcelles d'anecdotaris que disfressen la seva poderosa obra, va esdevenir un escàpol a l'Eixample barceloní. Era un literat que no es relacionava amb gent de ploma, ni amb els seus familiars ni congèneres, i que guaitava la vida a la petita pantalla, la seva finestra -amb satèl·lit- tecnològica. L'escriptor traspassat en data indeterminada del gener de 2005 -el 7 de febrer següent hauria fet 66 anys-, a la seva caverna de l'Eixample no tenia llibres i sí una tele i una partida d'ordinadors, que en trobar-se el seu cadàver oblidat guspirejaven a l'entorn en homenatge.

El CCCB va estrenar anit un documental sobre el poeta dirigit per Agustí Villaronga que serà emés pel 33

Agustí Villaronga, sòlid cineasta mallorquí de tenebres que ara envestirà Jaime Gil de Biedma per dur-lo a la gran pantalla, prova de trescar pels paranys, els misteris i els miralls de la poderosa personalitat de Bauçà. La cinta s'enganxa a la infància tan determinant de nin orfe als entorns rurals arcaics del Felanitx nadiu, on brollen totes les veus, el seu idioma i la mitologia del micropaís. L'escriptor és persona i lletra en la mort de la mare, en el seminari obsessiu del joves guanyadors de la guerra, en les fugides intermitents a la metròpoli continental, les aventures de mudança mental i la introspecció de cavar sota terra, a la mítica rulot, la seva caverna.

És un documental dramatitzat i d'investigació -l'actor Pep Tosar fa de periodista i poeta-, que per ventura experimenta sobre la imatge i el rastre d'un home misteriós que mai no va voler ser personatge per a ningú sinó res més ni pus que protagonista en les seves lletres. Villaronga toca des de les manies privades (escriure en paper sense fi, pentinar-se sempre, tallar-se les ungles o badocar els veïns) a la confecció d'una enciclopèdia de somnis, la recerca de les definicions de la seva obra total.

La grandària i la llegenda de Bauçà neixen el 1961, quan trencà mesures amb els poemes d'Una bella història i començà a córrer el rol singular d'un escriptor esquiu, un foraviler amb mirada de falcó, femellut, pesat, silent, obsessiu, bevedor. Inventor d'una escriptura per a un propi univers, totalment estrany a les modes.

La rara mort de l'eremita de Barcelona -va estar a punt de ser un cadàver no reclamat, llançat a la fossa comuna- l'alçà més encara com a figura clau, estrambòtica, a les uniformades lletres catalanes. Vet ací un cas estrany d'autor mediàtic que mai no convocà una roda de premsa. De Bauçà n'hi ha quatre fotos i una cua d'un minut escàs de vídeo. Amb aquestes vetes és mal de fer vestir una hora de cine. La idea és de Miquel Obiols i en el guió hi ha cooperat Jordi Coca, amic vigilant literari de Bauçà. El documental és fruit d'una producció de TV-3 amb Diagonal Televisió, amb la col·laboració de l'ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals) i l'Institut Ramon Llull.

El cineasta confegeix en capses i fa jocs de les metàfores que albirà el poeta. Intenta destriar els misteris vitals i els ensurts del mite. Emperò un dels encerts literaris és la reivindicació de la prosa curta d'El vellard -gran escena, brutal narració de competència universal-. La cinta està escrita "en llenguatge sorprenent, corrosiu i provocador per a reflectir un món tancat i kafkià", diu TV-3. Bauçà ja va provar que és incombustible: a Tarasca, al 33, fa mig any, superà un gran repte quan Joan Ribera féu interpretar-lo als rappers. I els enganxà. El seu vers té la natura del vesc.