Un viatge a les tenebres

Retrats, crucifixions, dames, acumulacions

Antonio Saura

Manel Mayoral Galeria d'Art

Consell de Cent, 286, Barcelona. Fins al 31 de març

Solana a les col·leccions Mapfre

José Gutiérrez Solana

Museu de Montserrat

Monestir de Montserrat.

Fins al 28 de febrer

Amb la derrota d'Alemanya i d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial, el franquisme va quedar orfe i per sobreviure al màxim va mirar de posar-se bé en una situació internacional incòmoda. Així, al llarg dels darrers 20 anys de la dictadura, es va donar un fet curiós en el món de l'art que, tret del cinema, no es va repetir en altres àmbits de la cultura: el suport oficial de la modernitat de portes enfora, com una aparença de normalitat, per dissimular el que realment passava a dins. Així, de la Mort del soldat de Franco de Pere Pruna, que un Eugeni d'Ors vestit de falangista havia triat per a representar el bàndol nacional a la Biennal de Venècia del 1938, es va passar a les abstraccions d'Antoni Tàpies o Antonio Saura, 20 anys després, al pavelló de la mateixa Espanya i a la mateixa biennal. L'instint de supervivència ocasiona situacions tan paradoxals com la d'afavorir els possibles enemics per allargar la vida pròpia. Pel que fa a l'influent i, malgrat tot, poc reivindicat D'Ors, un del éssers més contradictoris, com més gran es feia més modern es tornava en els gustos estètics, just a l'inrevés del que normalment sol passar, i al final de la seva vida, atent i afable, es va convertir en l'ambaixador madrileny/vilanoví de l'art més contemporani, redimint així alguns pecats de joventut.

Antonio Saura (Hosca, 1930 - Cuenca, 1998) és sens dubte, junt amb Tàpies, un dels representants més reconeguts internacionalment d'aquella modernitat espanyola que va florir gràcies a les escletxes que s'anaven formant a la llarga postguerra i que triomfaria a la resta d'Europa i els Estats Units com la nova imatge d'un país sotmès a les tenebres que lluitava per sortir-se'n. Partint d'uns models tan potents com el Goya de les pintures negres i el Picasso de Guernica, les crucifixions i de la Muerte y mentira de Franco, Saura va crear un arquetip molt eficaç que es podia reconèixer d'una hora lluny. Ara, Manel Mayoral presenta una sèrie de teles i papers dispersos que daten del 1956 al 1988, en els que es pot observar, ni que sigui de manera parcial, l'evolució del pintor aragonès que l'any 1957 fundava el grup madrileny El Paso, junt amb Manolo Millares, Luis Feito i Rafael Canogar. L'obsessió pel Guernica va presidir sempre la millor producció de Saura, quan treballava en blanc i negre amb un domini absolut del clarobscur, el grafisme i la matèria, amb un rerefons existencial no gaire llunyà del de Francis Bacon. En canvi, quan amb els anys per combatre l'angoixa Saura s'apropava a la policromia, la cosa es diluïa bastant. Aquest fenomen s'evidencia en les acumulacions on el pintor fa una mirada a les composicions de Jackson Pollock passant pel filtre de Luis Gordillo. Amb l'ús del color, Saura segurament buscava una nova direcció per sortir de l'encasellament del seu propi estàndard, que amb el temps potser li resultava massa asfixiant. Però, els estàndards saurians repetits una i mil vegades són els que a la llarga acaben surant, fins i tot quan corren el perill d'esdevenir paròdies.

Encara més negra que l'obra negra de Saura és la de José Gutiérrez Solana (Madrid, 1886 - 1945), un dels grans fenòmens de la pintura espanyola del segle XX, si deixem de banda noms com Picasso, Miró o Dalí. El Museu de Montserrat exposa aquests dies els solana de les col- leccions Mapfre, amb teles tan significatives com Procesión de noche El beso de Judas, Santos de pueblo, La baraja de la muerte, El osario i Máscaras bailando del brazo -pintada l'any 1938 i que no deixa de ser una metàfora de la Guerra Civil-, acompanyades de 30 gravats que resumeixen molt bé l'esperpèntica iconografia solanesca. Igual que Saura, Solana va partir de Goya per rebolcar-se en la foscor i també com ell va assolir un estil inconfusible que li va propiciar l'admiració de propis i estranys; als anys trenta del segle passat, l'obra de Solana va causar furor als Estats Units i a França. Curiosament, a Barcelona també seria apreciat per institucions i col·leccionistes: una de les seves composicions de coristes -que es troba actualment al MNAC- obtindria una Medalla de Primera Classe a l'Exposició Internacional de 1929 i La reunión de la botica -també del MNAC- guanyaria una Medalla d'Honor a la barcelonina Exposición Nacional de Bellas Artes de 1942. Contemplar en la distància el món rònec i claustrofòbic de Solana és fascinant, processons, sants mutilats, calaveres, corridas i ronyoses cases de barrets, mirall d'una Espanya antiga, obscura, primitiva i truculenta. Llàstima, però, que no hagi mort del tot i de tant en tant surti de l'armari ben enclenxinada per reaccionar davant el matrimoni gai, els papers de Salamanca o l'Estatut, i és que com ja advertia Goya, els monstres sempre acaben per rondar el seny.