Arquitectura: creuament de tendències europees

Per la seva situació geogràfica, l'arquitectura a Catalunya ha anat avançant en relació a l'evolució dels països més propers: França per proximitat física i cultural, i Itàlia per unes mateixes arrels romanes i mediterrànies. Els moments històrics del romànic, el císter i el gòtic van tenir força pes en el territori de Catalunya i, en cada cas, es va desenvolupar per mitjà d'una interpretació molt pròpia. Per la seva coherència i economia de mitjans, el gòtic de Santa Maria del Mar està més a prop del gòtic auster i horitzontal alemany que del gòtic exultant i vertical francès.

Una de les aportacions més genuïnes de l'arquitectura catalana a la història de la construcció, l'anomenada volta a la catalana, capaç de cobrir respectables superfícies amb tres o quatre capes de maó pla, en realitat prové del Rosselló. Va ser el segle XVIII quan es va expandir des de Perpinyà cap a la resta de França i cap a Catalunya, i des d'aquí va ser des d'on es va anar expandint fins als temps de l'arquitectura moderna, en què Josep Lluís Sert i Antoni Bonet Castellana la van transmetre al mestre Le Corbusier; una tècnica que ell va utilitzar a partir dels anys quaranta en contextos on predominaven les tecnologies locals. Que la medieval volta del Rosselló o catalana, convenientment modificada, ressorgís en l'arquitectura moderna del segle XX és una apoteosi de la construcció popular. I no oblidem que Rafael Guastavino i Moreno, amb la seva Guastavino and Co., va expandir la reinvenció de la volta catalana amb tirants de ferro com a estructura lleugera per a cobrir grans superfícies per tots els Estats Units durant la primera meitat del segle XX.

Al segle XVIII es van tornar a revifar les influències de fora i van començar a circular per Barcelona tècnics europeus. Primer van ser els enginyers militars francesos i belgues dels borbons, com Verboom, Retz o Montagu, i a partir de 1720 van ser els enginyers militars espanyols que estudiaven a la mateixa ciutat, a l'Acadèmia Militar de Matemàtiques a la caserna de Sant Agustí Vell. A finals del XVIII van passar per la ciutat diversos arquitectes, com el francès Pierre Branlij o l'italià Bartolomé Tanni, especialment cap a 1770, quan estava en joc l'encàrrec de la nova Llotja neoclàssica, la qual, al final, va aconseguir el mestre d'obres més qualificat de la ciutat: Joan Soler i Faneca. A la biblioteca de Soler i Faneca predominaven els llibres francesos, especialment els d'estereotomia -la tècnica d'encaixar perfectament la pedra i la fusta- i els de llenguatge clàssic francès dels segles XVII i XVIII.

A principis del XIX, el lleidatà Antoni Celles, després d'estudiar a l'Acadèmia de San Fernando de Madrid i de residir a Roma pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona, es va convertir en el primer professor d'arquitectura del país, entre 1815 i 1835. Llavors va polemitzar amb l'italià Antonio Ginesi, resident a Barcelona i autor de la part neoegípcia del Cementiri de l'est. A la biblioteca d'Antoni Celles, en canvi, pel fet d'haver viscut a Roma, hi predominaven els llibres italians. De tota manera, quan va inventar el primer pla d'estudis d'arquitectura per a Barcelona, es va inspirar directament amb el que J.N.L. Durand ensenyava a principis del XIX a l'École Polytechnique de París.

A mitjan segle XIX Ildefons Cerdà es va convertir en un dels primers grans teòrics i pràctics de la nova ciència de l'urbanisme, i a final del mateix segle Antoni Gaudí es convertia en l'arquitecte més singular de l'arquitectura catalana. El primer llibre que va recopilar l'arquitectura de Barcelona de l'època va ser La arquitectura moderna de Barcelona (1897), de Francesc Rogent, fill del també arquitecte Elies Rogent. El llibre va servir essencialment per aixecar acta de l'eclecticisme que predominava durant la segona meitat del XIX. Aquest compendi inclou des de la Universitat de Barcelona fins a les primeres obres d'un jove inclassificable anomenat Antoni Gaudí, de qui Francesc Rogent va escriure: 'En ell tot ha de ser meravellós i inesperat (...), és purament individual'. Però si Gaudí pràcticament no va viatjar -el més lluny on va arribar va ser a Tànger-, els seus mestres i contemporanis ho van fer sovint. Elies Rogent va viatjar a França, Itàlia i Alemanya, quedant impactat pel Rundbogenstil de Munic, que va expressar en el seu edifici de la Universitat de Barcelona. Lluís Domènech i Montaner també va viatjar sovint i el seu Cafè-Restaurant en el recinte firal de l'Exposició Internacional de 1888 és comparable a una peça tan singular i protorracionalista com la Borsa d'Amsterdam (1897-1903), projectada anys més tard per Hendrick Petrus Berlage. I Josep Puig i Cadafalch va arribar a viatjar als Estats Units. Durant aquells anys de canvi de segle, les influències italianes havien disminuït i a les influències franceses -ara sobretot de Violet-le Duc- s'hi van afegir les d'Anglaterra, amb els seus llenguatges historicistes i amb la proposta de ciutat jardí d'Ebenezer Howard, i de l'imperi austro-hongarès, amb la seva arquitectura -especialment Semper-, la seva teoria de l'art i, fins i tot, l'òpera de Wagner. Les teories higienistes angleses de finals del segle XIX van tenir molta influència entre catalans com Pere Garcia Faria i Cebrià de Montoliu.

Amb el Noucentisme, Catalunya es va tornar a acostar a França. En el pensament d'Eugeni d'Ors, el nostre més important teòric de l'art, que va atorgar un gran paper a l'estudi de l'arquitectura, es manifestava la síntesi de teories nombroses i dispars: hi ha una sòlida recepció del classicisme romanticista i de l'idealisme alemany (Goethe, Schiller, Fichte, Hegel), de les interpretacions centreuropees de la ciència de la història (Jacob Burckhardt) i de la teoria de l'art (Worringer, Riegl, Wölfflin); una ambigua admiració per artistes italians com Giorgio de Chirico i Marinetti; però el que dominava més era una forta influència de la cultura francesa del canvi de segle, entre reaccionària i classicista, Jean Nicod, Charles Maurras, Jean Moréas, Paul Cézanne, Paul Valéry), sense oblidar la sintonia amb concepcions tan diverses com les interpretacions cícliques d'Oscar Spengler i George Simmel, la teoria estètica de Benedetto Croce i l'antiindustrialisme de William Morris. Alhora, el període del Noucentisme va significar l'eclosió de la tradició del jardí meridional, procedent del francès Jean C.N. Forestier, que treballà a Barcelona, desenvolupat i teoritzat per Nicolau M. Rubió i Tudurí, incansable viatger.

L'internacionalisme de l'arquitectura catalana va trobar el millor moment als anys trenta, durant la Segona República i la vigència del GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). No només es prenien referències del mestre francès Le Corbusier, amb qui van redactar el Pla Macià per Barcelona (1932-1934), sinó que l'urbanisme i l'arquitectura de ciutats com Frankfurt i Viena va ser agafats com a model. L'escassa obra realitzada pels arquitectes del GATCPAC va aconseguir aproximar-se, amb pocs anys de retard, a la millor arquitectura de l'avantguarda europea. Un episodi aïllat va unir la trajectòria de l'altre mestre modern, Mies van der Rohe, amb Barcelona. El 1929 realitzava a la ciutat una de les seves obres més perfectes i platòniques, el Pavelló Alemany, reconstruït el 1986 sota la direcció dels arquitectes Christian Cirici, Ignasi de Solà-Morales i Fernando Ramos.

La postguerra va portar, de nou, l'acostament a la cultura italiana, especialment del nord: Gènova, Torí i, sobretot, Milà. Pels arquitectes del grup R, els mestres eren els italians (Sartoris, Ponti, Rogers, Gardella) i els organicistes nòrdics com Alvar Aalto. La mirada no només fou mediterrània, sinó que va anar cap al nord, tornant a la Gran Bretanya de l'arquitectura brutalista i social i a l'Holanda de diverses corrents d'avantguarda. El 1969, quan Oriol Bohigas va voler definir l'arquitectura del que llavors es va anomenar Escola de Barcelona va escriure: 'És sorprenent de veure com els arquitectes d'un determinat sector europeu ingenu i simplista són devots d'aventures com les que foren representades per De Stijl i com, per contra, aquest grup català s'interessa més pel moviment coetani, malaltís, decadent, representat per Wendingen, de la mateixa manera que els interessa més el manierisme que no el Renaixement ple, la culta sofisticació d'Albini que no la primària, reaccionària i consumista rotunditat d'Archigram, l'elaboració titubejant d'Aalto que no la simplicitat de Mies'.

La influència holandesa de l'Escola d'Amsterdam i del neoplasticisme de Rietveld s'ha mantingut fins avui, passant pels estructuralistes Aldo Van Eyck o Herman Hertzbeger i després per Rem Koolhaas, MVRDV o Ben van Berkel. A partir de finals dels anys seixanta, tal com ha succeït arreu del món, el focus de referència ha passat d'Europa a Amèrica del Nord: el pop art de Robert Venturi, les formes bàsiques del minimal art, l'arquitectura conceptual de Peter Eisenman o les formes oníriques de Frank Gehry.

De tota manera, la cultura arquitectònica catalana ha seguit tenint transcendència en el panorama internacional: la figura mediàtica de Ricardo Bofill; l'arquitecte navarrès Rafael Moneo, que va iniciar la seva activitat docent a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, i, de les més joves generacions, el desaparegut Enric Miralles, amb la seva obra gestual i expressionista. Precisament a finals del segle XX, el model urbà de Barcelona, amb la seva capacitat d'integrar el millor de l'encreuament de diversos corrents, s'ha convertit en una de les referències cabdals de l'urbanisme contemporani, en la millor herència acumulada en aquests segles d'arquitectura i ciutat.