Òpera romàntica contra les convulsions del segle XXI

Diuen molts analistes que aquest primer terç del segle XXI es pot definir com un període de profunda decadència. Vivim una crisi de valors definida per un individualisme agressiu i esponerós, una pèrdua gradual del sentit de la nostra experiència com a éssers humans i de la capacitat de connexió íntima amb la realitat que ens envolta. En molts aspectes, les nostres societats globalitzades i accelerades estan travessant una fase de romanticisme desfermat, no gaire diferent de la que van conèixer les primeres dècades del segle XIX.

En aquest context convuls i més aviat descoratjador, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona estrena aquests dies una òpera molt representativa del romanticisme original, La forza del destino, del mestre italià Giuseppe Verdi. Anar a veure-la suposarà l’oportunitat de prendre perspectiva, mirar-nos al mirall i reflexionar. L’oportunitat de retrobar-nos i entendre’ns. L’obra arribarà al barceloní Gran Teatre del Liceu el proper dissabte 9 de novembre i es mantindrà en cartell deu dies més, fins dimarts 19. Realitzada en col·laboració amb l’Opéra International de París, comptarà, entre d’altres, amb les veus i interpretacions d’Alejandro López, Saioa Hernández i Anna Pirozzi, la direcció d’escena de Jean-Claude Auvray i la coreografia de Terry Jones Bates.

També val la pena destacar que el 25 d’octubre és el Dia Mundial de l`Òpera. Aquest any, la celebració se centra en l’òpera italiana, coincidint amb el centenari de Puccini, que morí el 29 de novembre de 1924. Així doncs, es recorda a grans impulsors del romanticisme com ara Bellini o els ja esmentats Puccini i Verdi.

La forza del destino dramatitza la malaurada història d’amor entre el noble sud-americà Don Alvaro i la filla del Marquès de Calatrava, Donna Leonora. N’està farcida de morts accidentals, viatges d’expiació, cruels malentesos, duels, venjances, i efusions de sang i llàgrimes. És, sens dubte, un curs accelerat de romanticisme extrem, rotund i eixelebrat. Potser la més aferrissadament romàntica de les obres de maduresa del gran representant italià d’aquest moviment cultural i artístic que va dominar Occident la primera meitat del segle XIX. També la que més elements de reflexió útil pot aportar a aquells que ens estem quedant perplexos amb l’evolució del món contemporani.

Romàntics com ara nosaltres

El romanticisme va ser una ferma reacció cultural contra l’academicisme, la racionalitat i l’equilibri apol·lini de l’estil neoclàssic. Després de la Il·lustració i l’anomenat Segle de les Llum (el XVIII), les tensions polítiques i socials van produir una profunda esquerda, una revolució interna, una crisi de valors que va trobar en l’òpera romàntica una de les seves expressions estètiques més depurades.

Després de pioners com Gaetano Donizetti o Vincenzo Bellini, va arribar una segona fornada de romàntics exacerbats, la de 1830, amb Robert Schumann, Giacomo Mayerbeer o el propi Verdi. Les seves obres són tragèdies dominades pel sentiment de derrota de la raó contra les passions i les pors atàviques. L’angoixa existencial, la por cap a la fi del món, la cruel inexorabilitat del destí, la força de la Natura, la vida concebuda com a una il·lusió o l’amor com a força irresistible i destructiva són algunes de les seves constants temàtiques.

Si asumim que ara mateix estem vivint una versió guerxa i bonyeguda del vell romanticisme, podríem anticipar que tot és cíclic. Revisar obres con La forza del destino pot ajudar-nos a interpretar molt millor el present. Pot ser l’oportunitat perfecta per reflexionar sobre la perillosa deriva de les nostres societats, aquest neguit decadent i narcisista que ens han deixat orfes de referents culturals i de valors sòlids, asfixiats per les exigències econòmiques, expulsats de les nostres ciutats per dinàmiques especulatives, amenaçats per una tecnologia deshumanitzadora que ens fa sentir-nos prescindibles, inútils.

Verdi, mentre composava la seva òpera magna, es sentia trasbalsat per la melancolia paralitzant tan pròpia del romanticisme, un agut sentiment de pèrdua de control de la pròpia experiència amb el qual molts de nosaltres podríem, de ben segur, identificar-nos

El propi Verdi, mentre composava la seva òpera magna, es sentia trasbalsat per la melancolia paralitzant tan pròpia del romanticisme, un agut sentiment de pèrdua de control de la pròpia experiència amb el qual molts de nosaltres podríem, de ben segur, identificar-nos. Don Alvaro, l’aristòcrata mestís rebutjat per la família de la dona que estima, incorre per amor en un seguit de transgressions i crims involuntaris que l’acaben convertint en una infeliç joguina en mans del destí. L’individualisme enconat, la percepció malaltissa del propi honor i la intensitat de les emocions es converteixen en ingredients de la recepta del desastre.

L’obra és una adaptació del drama castellà més important del romanticisme literari Don Álvaro o la fuerza del sino, obra de teatre de l’escriptor espanyol Ángel de Saavedra, Duc de Rivas. Verdi i el seu llibretista habitual, Francesco Maria Piove la convertiren en una enlluernadora òpera en quatre amb les partitures més precioses de Verdi. S’estrenà a Sant Petersburg el desembre de 1862, quan el seu compositor tenia 49 anys.

En anys posteriors, Verdi enllaçaria tot un reguitzell d’obres mestres tardanes, potser les més completes i reeixides de tot el seu repertori, de Don Carlo a la shakespeariana Falstaff passant per Aida i Otello. Però potser és La forza del destino la que més vigent es conserva i més té a veure amb les nostres actuals preocupacions. La que millor ens recorda que el romanticisme, a més d’un programa estètic fascinador, però que ja ens queda una mica enrere, era una actitud vital i una manera d’estar al món no gaire diferent, pel bo i pel dolent, de la que hem desenvolupat molts de nosaltres.