Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Cercant el sostre

Els premis Ovidi Montllor constaten un nou exercici de creixement artístic i quantitatiu de la música en valencià

L'any passat a hores d'ara Quadern estenia acta, arrel dels premis Ovidi Montllor, de l'excel.lent moment de la música en valencià amb un titular, "una escena en eclosió", que pretenia transmetre la sensació d'implosió, de moment dubtosament repetible o sostenible. La maquinària, tanmateix, no sols no s'ha estabilitzat en la inèrcia de l'èxit artístic i quantitatiu (la batalla comercial i la del prestigi social és un altre compte, encara pendent), sinó que ha assolit la xifra rècord de seixanta-nou referències discogràfiques, el doble que l'any anterior i la més alta de la història de la música en valencià. I la segona bona notícia, millor fins i tot, és que el nivell dels treballs s'ha disparat pel que fa a la qualitat musical de les propostes, l'acabat de les gravacions i la intencionalitat i encert de l'apartat visual, com va ressaltar Josep Vicent Frechina, secretari del jurat dels premis Ovidi Montllor 2010, lliurats anit en una gala al Teatre Micalet. Els especialistes i periodistes musicals Vicent Xavier Contrí, Eduard Guillot, Juanma Játiva, Raül Serrador i Quim Vilarnau formaven el jurat juntament amb Frechina.

S'ha assolit la xifra rècord de seixanta-nou referències discogràfiques

Rafa Xambó ha guanyat el premi al millor disc de cançó d'autor amb 'Andanes'

El Corredor Polonès ha estat el guanyador dels premis en la categoria de rock

El millor discpop, un dels més competits, fou per a Miquel Herrero i els Autòmats

MÁS INFORMACIÓN

Escollir els millors entre l'allau ha estat "una tasca feixuga i complicada" que ha tingut com a primera conseqüència la segregació en dos de la categoria de pop rock i la temptació, no materialitzada finalment, de concedir ex aequo. "El ventall de propostes ja abasta tot l'espectre sonor; si enguany classificàrem per estils, tindríem el nombre de calaixos més alt de la història. S'ha diversificat molt, però també és interessant el fet que els estils són més permeables i això ha dificultat l'adscripció de grups a algunes categories. Les zones comunes estan cada vegada més poblades", dictamina Frechina. En acabar, els premis són el reflex de la vitalitat i excel.lència d'una escena que ha sabut combinar l'herència dels pioners, la cançó d'amor i de combat, amb les incursions en multiplicitat de registres i estils, la saviesa dels veterans amb l'empenta i frescor dels novells en un any atapeït de debuts ressenyables i confirmacions rotundes.

Començant pels veterans, els premis Ovidi Montllor 2010 són, d'alguna manera, els de Rafa Xambó. Després d'un temps sense gravar i d'un exili cívic i professional a Glasgow, el cantautor i sociòleg ha tornat amb el que possiblement és el seu millor disc, Andanes (Picap, 2010), un treball amb solatge, d'acumulació d'experiències vivencials i musicals, que li ha valgut el premi al millor disc de cançó d'autor. Un guardó molt valuós per la competència dels altres nominats, els molt apreciables discos de Batà (Cançons de butxaca), VerdCel (VerdCel canta Raimon) i Andreu Valor (En les nostres mans). Xambó també s'ha endut un premi ben merescut a la millor lletra per A Glasgow, un dels apartats, el líric, que segons Frechina és encara un dels pocs dèficits dels músics en valencià.

Els premis més competits

Establir el guardó al millor disc de folk tampoc no degué ser fàcil. El guanyador, així i tot, l'encisador i detallista Afluències (Picap, 2010), fruit de l'associació de les formacions Aljub i Krama i coronat per la veu de l'omnipresent Mara Aranda, no sembla discutible. Fins i tot havent-hi deixat fora del palmarés l'esperadíssim retorn discogràfic de Pep Gimeno Botifarra i propostes tan suggestives com les de Sitja i Naia. Constatació del bon moment del folk valencià, cada vegada més rellevant en el context de la música del món (world music). "En aquest context, una nominació no deixa de ser un premi", asseguren des del jurat amb coneixement de causa.

Una filosofia que val per al premi acabat d'estrenar de millor disc pop, un dels més competits. El vitamínic i assolellat debut de Miquel Herrero i els Autòmats, Cançons en blanc i negre (Cambra Records, 2010), un compendi d'indie-pop immediat, serveix com a resum de les noves inquietuds estilístiques. Però la baralla de nominats es completava amb tres treballs amb suc, els de Soul Atac, Amanida Peiot i Les deesses mortes. Prova d'això és que dos d'ells no eixiren amb les mans buides de la gala: premi a la millor cançó a Amanida Peiot, per Els terrats de la primavera, un tema esplendorós i vitalista adornat amb acordió i guitarra jazzística, i millors arranjaments i producció per al sorprenent i inquiet disc de Les deesses mortes, de títol homònim. Un treball, per cert, amb història: la darrera referència d'aquests músics cal buscar-la el 1998, sota la denominació Freses, i cantant en anglés. El signe dels temps, que diria Senior.

L'emancipació de la categoria de rock, mentrestant, ha tingut la virtualitat de reconéixer l'efervescència i el dinamisme de les propostes més guitarreres. Amb un premi poc qüestionable a El Corredor Polonès i el seu disc, L'embaràs d'Agniezska (Maldito Records, 2010), la feliç adaptació a la nostra llengua d'influències diverses del rock alternatiu amb dosis ben administrades d'intensitat i lirisme i un ambiciós plantejament conceptual. Malgrat la solvència, propostes com ara els molt radiables Pinka, l'indie-rock canònic i eficaç de 121db o el punk combatiu, però polit de Red Roja hauran d'esperar una altra ocasió.

D'altra banda, els imaginatius Rascanya foren guardonats amb el premi al millor disseny de disc, creat davant la puixança i importància que els músics valencians atorguen a l'embolcall estètic i que fou atorgat per un jurat format per Cèsar Amiguet, Iban Ramon i Nereida Tarazona. El mateix jurat s'encarregà d'escollir el guanyador al millor videoclip, en aquest cas el molt divertit i coral Les coses de la formació de Borriol Agraviats.

Començàvem amb els que vénen de lluny i tanquem amb els que hi arriben: el folk-pop cafre i divertit de Mi Sostingut fou cridat als altars com a millor grup revelació en una categoria en la qual també competien Sklatasangs, Malnom i Rascanya. Hi ha vida. El Col?lectiu Ovidi Montllor, amb tot, no oblida aquells que posaren els fonaments de la casa: Els Pavesos foren homenatjats en el decurs de la gala en reconeixement a la seua trajectòria. I tampoc s'oblida que, darrere del fenomen, hi ha petites discogràfiques que han apostat pels músics en valencià. D'això tractava el premi a Vicent Santgermés, ànima de Cambra Records, un dels segells pioners.