En el nom del formigó

A la dècada dels seixanta la ciutat de València, igual que altres ciutats de l'Estat, va veure alterat el seu perfil arquitectònic amb l'aparició d'una sèrie d'esglésies que responien a la nova doctrina emanada per part del Concili Vaticà II. L'Església feia el seu aggiornamento en tots els ordres i l'interior dels temples s'adequava a marxes forçades a la reforma litúrgica, mentre l'exterior afegeix a l'skyline urbà un exabrupte de ciment nou i de vegades, insòlit. Els campanars tradicionals eren substituïts per una mena de trampolins destinats a fer el salt litúrgic i la iconografia barroca, per un minimalisme encara sense encunyar. Si una dominica belga havia estat capaç de desplaçar els Beatles en els hit-parades internacionals cantant les excel.lències del Déu creador amb la tonada "Dominique-nique-nique", l'arquitectura esdevenia el rostre new look d'uns temps, que com cantava el profeta Dylan, estaven mudant i l'adjectiu postconciliar aflorava com la marca distintiva de l'Església del canvi. Els extraradis eren envaïts per temples en forma de plats voladors o dipòsits cúbics per a enquadraments d'un film de Pasolini. Fins i tot una institució com el clàssic vestit de mariner de la primera comunió entrava en crisi, ara substituït amb l'objecte de més austeritat espiritual-textil per l'hàbit de monjo cartoixà. De la nit al dia xiquets i xiquetes semblaven els nous sant Francesc d'Assís o missioneres del Congo Belga.

Els campanars tradicionals eren substituïts per una mena de tramplins

L'arquitectura esdevenia el rostre 'new look' d'uns temps

Les esglèsies es transformen en auditoris asèptics amb forma de naus industrials

La senzillesa formal i el tractament de la llum eren fonamentals en aquells edificis

Als barris perifèrics de la ciutat apareixen esglèsies de nova planta

Per a l'arquitecte i historiador Tito Llopis, a més de la nova doctrina del Concili Vaticà fou significativa "l'obertura que es produeix a partir dels anys cinquanta per a l'arquitectura espanyola després del període d'aïllament que ha seguit la guerra civil". "S'inicia", continua Llopis, "un procés de recuperació, a partir d'un funcionalisme tardà i, d'altra banda, l'arquitectura religiosa va a suposar un camp fantàstic per a l'experimentació dels llenguatges de la modernitat amb obres pioneres entre nosaltres com l'església del poblat del Realenc a Crevillent de l'arquitecte Fernández del Amo de l'any 1957".

Prova d'aquesta fisonomia mutant son les noves creus de terme instal?lades a les diferents eixides de la ciutat de València i destinades a custodiar a partir d'ara els quilòmetres d'asfalt que l'eixamplen sense cotilla municipal. Una religiositat moderna de formes flexibles i convergents com la creu que l'artista Antonio Sacramento erigeix a la pista de Silla, símbol d'aquest esperit religiós modelable com el xiclet Bazooka i l'Scoubidou. Les modernes creus de terme son els nous sants greals que il?luminen el retorn a la ciutat en pelegrinatge dels croats motoritzats i a bord dels 600 els dies de festa.

Les esglésies es transformen en auditoris asèptics amb forma de naus industrials i les imatges tradicionals deixen pas a línies geomètriques o fluctuants que imiten coloms picassians o cristos dalinians. Sants i apòstols reflecteixen aquesta "crisi d'identitat" iconogràfica. La consigna ara és la simplicitat ornamental i el fidel té la sensació d'entrar en un edifici en mudances on encara no han passat els decoradors eclesiàstics corresponents. Només la llum i els seus jocs lumínics produeixen una certa calor ornamental entre parets de rajola vista i vidrieres de gust pop-art. Fins i tot una institució com la trona té els dies comptats en aquest nou regne espacial que abandona el cristocentrisme i dóna ales a l'Esperit Sant. Fidels i litúrgia s'acosten en un check to check i a falta de l'esplendor iconogràfica d'altres temps, les cançons dels boy scouts omplin l'espai i l'angoixa de l'horror vacui.

Un dels primers exemples d'aquest canvi de rumb entre nosaltres el proporciona l'arquitecte Juan José Estellés al col.legi de la Presentació i Sant Tomàs de Villanueva al carrer del Pintor Sorolla. Arran de la riuada del 1957, es posa en marxa el projecte d'edificació del nou edifici que ha de substituir el vell centre. En la realització contribueixen les personalitats del rector del col.legi, mossén Josep Espasa, i del religiós i professor Alfons Roig. Precisament aquest últim arran d'un viatge a França ha entrat en contacte amb el convent de La Tourerette de Le Corbusier, que l'ha impressionat profundament. L'arquitecte suís és també l'autor d'una altra peça, paradigma de la nova arquitectura cristiana, l'església de Ronchamp, un espai que sembla un retorn als temps dels càtars i a una religiositat primitiva i tel.lúrica. La capella del col.legi de la Presentació recull aquesta atmosfera de "nova espiritualitat" que comença a escampar-se pertot arreu. "És un espai marcat per l'austeritat", assenyala Tito Llopis, "un inicial 'espai camí', on una paret corbada, revestida de fusta, dirigeix la vista i els passos cap al presbiteri". La llum zenital i lateral dibuixa íntimament l'espai reforçat pel mobiliari sagrat dissenyat per alguns membres del Grup Parpalló, com el decorador Martínez Peris, que s'encarrega dels bancs, els relleus de Nassio Bayarri o l'estilitzat crucifix d'Andreu Alfaro. El mateix Estellés és l'autor de l'altar en forma de banc de fuster. El mateix arquitecte serà l'encarregat d'una altra obra religiosa que sobreïx en el paisatge de la ciutat. "La parròquia del Patriarca Sant Josep", diu Tito Llopis, "a l'Avinguda del Port, és sens dubte la seua millor obra de caràcter religiós". L'arquitecte hi exemplifica moltes de les característiques de la nova arquitectura religiosa, com el tractament de la llum natural o la utilització de materials nous, la senzillesa formal enfront de la monumentalitat i l'ostentació, etc. "Desgraciadament", assenyala Llopis, "intervencions posteriors d'altres arquitectes n'han desfigurat totalment la façana principal i, parcialment, la nau".

Als barris perifèrics de la ciutat apareixen esglésies de nova planta, com Sant Joan Bosco al barri de Tendetes o l'església de la Fuensanta, mentre els baixos de nous edificis es transformen en temples o "refugis" postconciliars. A la Universitat Laboral de Xest, l'arquitecte Fernando Moreno Barberá, com assenyala la historiadora Carmen Jordá, "hi assimila la cultura arquitectònica provinent de Le Corbusier" i la capella es transforma en un petit oratori amb el formigó com a material per a la meditació. També el formigó és el distintiu de la capella de l'Institut Benlliure, obra de Miguel Fisac, un dels arquitectes espanyols que han assenyalat el camí de la nova arquitectura religiosa. "Es tractava", diu Tito Llopis, "d'un espai religiós molt singular, cobert de formigó, creat amb els ideals estètics dels anys seixanta, que tristament ha desaparegut, ja que tant l'institut com la capella van ser impunement enderrocats el 1998".

Mentre el 1966 finalitzaven les obres del Seminari de Montcada, un projecte que havia començat els anys quaranta, representació arquitectònica d'aquella església jeràrquica i autoritària de la postguerra, a la ciutat s'acabaven les obres d'un altre centre parroquial i exemple modèlic d'aquesta nova onada postconciliar: l'església de Jesús Mestre, obra de l'arquitecte gallec Ramón Vázquez Molezún". "És un projecte dins del Pla de Reajustament de l'Arquebisbat que preveia no sols l'església sinó un conjunt d'edificacions destinades a diferents serveis". Construït entre els anys 1964 i 1966, segueix les directrius d'aquesta espiritualitat segregada pel Concili Vaticà II. "El seu interior", diu Llopis, "és un espai que destaca per la seua sensació d'infinitud, dotat de funcionalitat litúrgica i puresa arquitectònica i artística, gràcies a una rigorosa selecció de materials constructius i de mobiliari sacre".

L'arquitectura religiosa valenciana dels anys seixanta resta com un dels períodes històrics més singulars de la ciutat del segle XX. Una dècada en la qual va modificar expressivament el seu paisatge urbà i que va tenir la col.laboració de l'Església, que va abraçar la modernitat per acostar-se als fidels. Paradoxalment, la mateixa dècada en què la societat descobria i començava a venerar altres deus més pràctics, pròxims i hedonistes.