Espeleologia creadora

S’ha dit i repetit, amb molta raó, que l’obra de Josep Palàcios era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana, tant per la potència intrínseca i la peculiar originalitat dels seus textos, que sovint parteixen d’una relectura molt sui generis dels fondals més cavernosos de la gran tradició europea, com pel fet que ell mateix s’ha encarregat que aquests textos només foren coneguts i disfrutats –si ací es pot usar aquest terme; pel mateix preu també podríem escriure patits- per una xifra molt exigua de feliços pocs, que sovint seleccionava l’autor mateix. Palàcios, en efecte, és un escriptor com n’hi ha pocs, perquè la seua relació amb l’escriptura, alhora devota i profundament escèptica, és d’un rigor que voreja el deliri, com l’oficiant d’un culte molt estrany del qual no pot més que descreure al mateix temps que el celebra amb minuciositat fanàtica. Les cavil·lacions d’un sacerdot ateu que acomplira un ritual embogit i sangonós –que incloguera l’autoamputació, posem per cas- amb puntillositat absoluta mentre el qüestionava de la manera més radical, fins al sarcasme, fins a la rialla desencadenada, podrien ser un bon motiu per a un relat dels seus. Ponç Puigdevall, que és un lector de primera fila, ho ha dit amb menys paraules: Josep Palàcios escriu “com si obeís un destí cec i inexplicable”. Per això, les seues millors pàgines arriben a una temperatura enfervorida que debades buscaríem en la immensa major part de la literatura actual. Si, com sostenia George Steiner, els grans escriptors volen competir amb Déu i suplantar-lo, la literatura de Palàcios és una desesperada empresa, perquè la manprén un ateu descompassadament enfervorit. Només així, del buit al buit, es pot entendre la seua pugnacitat plenària. Si hi afegim que el seu estil és tan enlluernador i enrevessat com una jungla, ja es pot entendre que aquesta literatura no passarà mai la vergonya de constar en cap llista de best sellers de sant Jordi.

Però és que, a més, Palàcios ha fet tots els possibles per a evitar-ho, com si n’hi haguera cap perill. Durant anys, ha publicat els seus llibres en edicions d’autor, limitadíssimes, que es repartien entre subscriptors, amics i coneguts i prou. I en feia gala. En una ocasió en què li vaig dir que havia llegit un llibre seu en una biblioteca pública, em va respondre (no sé si del tot de broma) que si haguera arribat a sospitar que un desconegut llegiria un llibre seu, no l’hauria publicat mai. Podem pensar que és una posa, perquè Palàcios venera el mauditisme més del compte, però també és caràcter. Ell escriu així perquè és així, i manté amb els seus lectors una relació de complicitat estrictament personal, i a la resta no els ofereix més que menyspreu. Hi ha llibres seus esplèndids com El punt i el moviment i El laberint i les nostres ombres contra el mur que, fins fa molt poc, no havia pogut llegir quasi ningú per la simple raó que ell no es despulla ni escriu davant de qualsevol. En un d’ells hi ha aquesta declaració, que és un programa: “Abans callava perquè no tenia res a dir. Ara parle per no haver d’escoltar-vos”. El monologuista perpetu de les seues peces fa molts escarafalls, però és del tot conscient que gesticula en un teatre de cambra.

El monologuista perpetu de les seues peces fa molts escarafalls, però és del tot conscient que gesticula en un teatre de cambra

Per tot això, hem observat amb alegria no exempta d’estupor que, en els últims anys, la seua obra haja començat a aparéixer, corregida i augmentada, en una editorial de distribució aproximadament normal, les Publicacions de l’Editorial de València. Enhorabona i més val tard que mai. Primer va ser un poema extens i literalment singular: Un nu (2009); després, una recopilació de llibres seus, incloent-hi els més secrets, La imatge (2013), i ara, la tercera edició, molt revisada i ampliada, del seu llibre de relats més celebrat, AlfaBet, que és un compendi de les majors virtuts i els manierismes més eixelebrats del seu art i una il·lustració perfecta de la seua manera de comprendre i de barallar-se amb la literatura. Ací tenim de tot. En primer lloc, els jocs referencials amb els seus clàssics (de Kafka a Borges, passant per un Edgar Allan Poe quasi omnipresent, sense oblidar Lovecraft, Dostoievski, Saint-Simon i Heine, entre molts altres), que són també paròdies i feroços avatars del desacatament. En el fons, l’autor necessita rifar-se dels grans noms perquè la seua veneració per la literatura no l’ofegue. També en això és un incrèdul massa devot, mogut per una ànsia d’originalitat tan tortuosa que converteix el culte de les lletres en un exercici d’iconoclàstia compulsiva, matisada de feliç autoironia. No ha d’estranyar, llavors, que un dels millors relats siga l’apologia bombàstica d’un gran escriptor que no va redactar mai ni una ratlla, ni que siguen també extraordinaris uns exercicis de metaliteratura com els que s’emparen rere les lletres L i U (en aquest últim, l’escriptura literalment s’autodevora). Més enllà, o més ençà, de la ironia, hi ha l’elaboradíssim ajustament de comptes de F, a les espatles d’aquell campió de l’autoindulgència programàtica que va ser J. F. Foix, l’avantguardista pastisser.

Enmig de la’autoescrutació i de la injúria, de les proclamacions fastuoses de nihilisme, de gestos de desdeny universal i de puntuals exhibicions d’una infautació tan clamorosa que a penes encobreix una angoixa asfixiada, podem trobar també relats senzillament superbs, com el que obri el llibre o com “N de nedar”, entre tants altres, en què l’autor s’enfronta amb el seu descreïment i explora amb la major intrepidesa les llòbregues entranyes movedisses que respiren al fons de les cavernes de la literatura. Quan la ferocitat s’alia amb el coratge, els laberints d’aquesta prosa poden adquirir una compacitat devastadora. Així és la tumultuosa, arravatada, recelosa, sobirana, ullprenedora, arrogant i autodestructiva literatura de Palàcios: la festa a què finalment se’ns convida. Els bons lectors, coneguts o merament anònims, no podríem demanar més.