La incòmoda condició humana

A l’home se li fa molt difícil acceptar la seua condició biològica. És a dir, que és una espècie més, en concret un llinatge de simis, i que els seus passos no estan dictats enlloc. Sorprén que en l’època d’Internet l’integrisme religiós siga tan present al món, i que fins i tot a Occident la religió seguisca fent el seu paper anihilador, entrebancant constantment la recerca científica. Quatre segles després de Galileu, la ciència segueix batallant contra l’obscuritat i el dogmatisme. Aquestes ratlles vénen a tomb per la publicació d’Una herencia incómoda. Genes, raza e historia humana, un llibre que ha causat una forta polèmica als Estats Units. El seu autor, Nicholas Wade, fou editor de Nature, una de les millors revistes científiques del món, i després periodista en Science i el New York Times. I en aquest llibre, Wade parla de la diversitat genètica humana i, per sobre de tot, fa un important assaig d’antropologia. Tan sols per aquest motiu paga la pena la seua lectura, per la visió moderna de la humanitat, i per l’actualitat de les fonts consultades. Però, alhora, Wade ha anat més enllà i ha desenvolupat dues tesis que han causat una forta commoció entre els sociòlegs i els intel·lectuals nord-americans: que l’espècie humana segueix evolucionant i que existeixen les races. Entre els sociòlegs predomina el consens que l’evolució biològica es va detindre en sorgir la nostra espècie i que, per tant, el seu comportament s’ha d’explicar exclusivament com a conseqüència d’un fet sociocultural. També hi ha consens a negar l’existència de les races humanes. Com escriu Wade: “les principals associacions de científics socials afirmen que la raça ni tan sols existeix, almenys en el sentit biològic: ‘La raça és una invenció humana recent’, proclama l’Associació Antropològica Americana, o ‘La raça res té a veure amb la biologia’”. En canvi, Wade sosté que les races existeixen, i que aquestes tenen un genoma que les diferencia de manera bastant clara. I que l’espècie humana ha seguit evolucionant recentment, adaptant-se als nous ambients naturals, com ara els pobladors dels Andes o del Tibet s’han adaptat a l’escassesa d’oxigen. També justifica la intel·ligència dels jueus (i esmenta una nodrida llista de premis Nobel) com un resultat de la selecció natural (a parer seu, s’hauria seleccionat l’habilitat per als nombres i el pensament abstracte). Tota aquesta argumentació ha estat titllada de racista i ha causat una gran polèmica, en especial entre els sectors progressistes dels Estats Units. No obstant això, els arguments i els articles científics que esmenta Wade són prou sòlids i les objeccions científiques (que n’hi ha, vegeu l’interessant article de Carles Lalueza http://metode.cat/Noticies/Un-debat-incomode) semblen menors. Al capdavall, la ciència no hauria d’ocultar els seus resultats per una qüestió moral, política o religiosa. Les troballes de la recerca ens poden resultar més o menys agradables, poden interferir més o menys amb les nostres creences, però són les que són. Per això, crec que aquest llibre hauria de ser llegit pel món intel·lectual per a encetar un debat constructiu, i afrontar sense por ni prejudicis la realitat de la condició humana. Comptat i debatut, el nosce te ipsum mai no s’ha practicat seriosament. Com deia Joan Fuster, “l’home, l’índole humana de l’home, se centra en allò que en ell no és cos”. I potser per això l’home segueix sent un gran desconegut de si mateix.