Els lectors perduts

En una ocasió, li preguntaren, a Juan José Millás, si fou escriptor abans que periodista. Millás, perplex, va contestar que pensava que els periodistes eren escriptors i que el més paregut a un conte és un reportatge. Ho recordava llegint el llibre d’Albert Chillón La palabra facticia: literatura, periodismo y comunicación (Aldea Global), on fa un profund estudi de les relacions entre el periodisme i la literatura. Chillón parla de relacions promíscues i, finalment, conclou que tot relat és ficció. A parer seu, l’objectivitat és un mite inabordable i tot periodista, fins i tot el més rigorós i abocat a la realitat, acaba narrant una part de la història, i des del seu particular punt de vista. Evidentment, es tracta d’un tour de force, però que pareix convenient per a desmitificar el mite del periodisme objectiu versus la literatura de ficció. Chillón posa com a grans periodistes literats els exemples d’Azorín, Eugeni d’Ors, José Ortega y Gasset, George Orwell, Jack London, Ernest Hemingway, John Dos Passos, Josep Pla, Joan Fuster, Truman Capote, Leonardo Sciascia, Kapuscinski, Eduardo Galeano, Vázquez Montalbán, Francisco Umbral o Manuel Vicent. Aquest és el seu cànon particular, a què podríem potser afegir Quim Monzó i el mateix Millás. Siga com siga, tots ells són reconeguts per la potència de la seua ploma: tant se val, el que expliquen; el que importa, al capdavall, és la manera de contar. L’estil, la mirada pròpia, l’encuny exclusiu. L’única manera de salvar el periodisme, ens suggereix Chillón, és retornant a la qualitat, al compromís intel·lectual, a la narració literària i a un periodisme més exigent. Recuperant el vell camí dels mestres, de D’Ors a Pla i Fuster, de Hemingway a Truman Capote, passant per Dos Passos. Amb bons reportatges novel·lats, amb entrevistes en profunditat, amb articles d’opinió de caire més literari i més transcendents. Josep Pla escrivia que “és més fàcil opinar que escriure, i a la vista d’això tothom opina”. I, certament, en el nostre temps hi ha un excés de fets, de notícies sense suc ni bruc, de lleugeresa i frivolitat. Cada vegada més, es practica un periodisme kitsch, on impera la vulgaritat i la inanitat. Cal, doncs, retornar a l’escriptura, a l’exigència literària, a la lenta descripció planiana. Potser és l’única manera de recuperar els lectors perduts.