Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Beefeater

El discurset de l'alcaldessa Barberà produeix una sensació molt intensa de vergonya

Imatge de la televisió de Rita Barberà en la Crida de les Falles.
Imatge de la televisió de Rita Barberà en la Crida de les Falles.

El títol d’aquest article pretén ser un homenatge a l’humorista valencià Xavi Castillo, tan salvatge i tan lúcid, a fi de compensar-lo del disgust que deu haver tingut en comprovar que el seu personatge preferit, l’alcaldessa Rita Barberà, diumenge passat va anar molt més lluny del que ell hauria sigut capaç d’imaginar ni en les seues fantasies més destrellatades. Ja ho diuen, que de vegades la realitat supera la ficció. He de dir que admire molt la capacitat satírica de Xavi Castillo, però em pense que el numeret que l’alcaldessa de València oferí l’altra nit des del balcó de l’Ajuntament del cap i casal, amb aquella alegria que li devia donar veure’s rodejada de falleretes i senyeres de blau, és senzillament insuperable. Amb raó el seu diguem-ne discurs s’ha retransmés repetidament en les televisions, des dels noticiaris a El Intermedio de la Sexta, i és trending topic en Youtube i en les xarxes socials de tot l’estat. Una vegada més, gràcies a Rita, tan jacarandosa com li agrada de ser, València i les coses valencianes són la riota de tot Espanya.

I sí, el discurset de l’alcaldessa acumula en qüestió de segons una quantitat tan bestial de despropòsits que en un primer moment fa riure, i no pot estranyar que el caloret s’haja convertit de seguida en la paraula de moda a tot arreu. Però he de confessar que, a mi, el que sobretot em produeix és una sensació molt intensa de vergonya. Vergonya perquè fa la tira d’anys que aquesta senyora és l’alcaldessa de la meua ciutat; vergonya per l’ordinariesa i la grolleria supines amb què parla i gesticula; vergonya perquè no solament ens governa, sinó que també ens representa; vergonya perquè en tants anys de governar-nos i de representar-nos no ha sigut capaç d’aprendre una miqueta la llengua dels valencians, que és cooficial en la seua ciutat i el seu país i és, per cert, la llengua de les falles. I no és solament que fins i tot el faller més castellanitzat sap que calor en valencià és femení i que, en tot cas, quan s’acosten les jornades falleres no ens entra el caloret, sinó la caloreta (i, ja que es tracta d’acostar-se al foc, el més apropiat seria dir l’escalforeta, però tampoc demanem tant); és que és inimaginable que es puguen dir tantes barbaritats seguides en tan pocs segons com ho va fer l’alcaldessa. Tot el discurs va ser una enramada exuberant de desficacis. L’endemà, a tall de disculpa, Rita Barberà va declarar que, almenys, ningú li negarà la seua capacitat com a inventora de paraules. No li la negarem. Tampoc la seua capacitat de batre rècords.

No hi ha dubte que la víctima innocent d’aquest menyspreu absolut i d’aquesta burla és el valencià

El cert és que, per una vegada que l’alcaldessa de València s’anima a parlar en valencià, va i el tracta amb aquella delicadesa de martell piló o de piconadora d’autopista que és marca de la casa. Molts han dit que si qualsevol governant d’aquest país s’haguera atrevit a tractar el castellà així, l’escàndol hauria sigut monumental. És molt probable, però vist el que va fer una altra alcaldessa famosa, Ana Botella, amb la llengua de Shakespeare, jo ja no pose la mà al foc per res. Siga com vulga, no hi ha dubte que la víctima innocent d’aquest menyspreu absolut i d’aquesta burla mig involuntària mig me n’enfot és el valencià. Perquè ara mateix tot Espanya s’està pixant de riure (per usar una expressió que potser ella entendrà) amb l’alcaldessa de València, però també amb aquesta llengua que destrossa a la gana, perquè sí, i que en la seua boca és completament ridícula i més grotesca que un ninot de falla sense indult. I a mi això em fa una intensa i immensa vergonya perquè el valencià és una llengua decent, que parla gent decent, que era la llengua dels meus pares (que també eren gent decent, i del tot incapaços de muntar numerets oprobiosos) i que per això un servidor se l’estima des que va tindre ús de raó. Francament, no hi ha dret.

També es pot pensar que tot això, al cap i a la fi, no és més que una anècdota, una esvarada més de la senyora alcaldessa, i que hi ha assumptes més seriosos de què parlar, com ara el Valencia Street Circuit de fòrmula 1, que va costar als valencians uns tres-cents milions d’euros que ara investiguen els jutges. Una partida més també, entre tantes, de l’època dels grandes eventos, que Carlos Marzal va retratar amb un sarcasme demolidorament jovial en un relat publicat en un llibre seu que du l’expressiu títol de Los pobres desgraciados hijos de perra. En el mateix número de Saó que publica l’entrevista a Xavi Castillo hi ha una bonica fotografia en què es veu l’alcaldessa repantigada en un ferrari gris descapotable que condueix, molt pagat d’ell mateix, don Francisco Camps, acompanyats per Bernie Ecclestone, Fernando Alonso i Felipe Massa, tots ben contents. En aquell temps, els despropòsits i les barbaritats, milionàries, corrien a càrrec dels contribuents (que eren els destinataris del títol de Marzal, vistos pels qui s’embutxacaven la pasta). Amb tot, jo crec que totes les anècdotes se sumen, les burles al contribuent valencià i els insults a la llengua del país, i que dibuixen un estil i una manera de fer. I que aquest estil i aquesta manera de fer, grollera, barruda, prepotent, sense cap ombra d’inhibició, injuriosament feliç i –almenys en la caricatura de Xavi Castillo- amerada de beefeater, ha sigut molt popular. Això també pot fer vergonya.