Recomanem

Narrativa

En el segle XX, potser han estat les novel·les més enllà de la llei –més o menys “negres”, s’entén– les que millor han retratat les respectives èpoques i espais d’un món que mai no ha portat molt bé allò de contemplar-se en la misèria. El valencià Vicent Sanz ha mirat cap allà, cap a la misèria, física i moral, d’una guerra i una postguerra i aquella certa mort de les ideologies. Ha estat en Màxima discreció, una novel·la de descripcions acurades, preocupada per la versemblança i per copsar l’aire de les comarques del nord del país, que ompli Ramon Borrull, un treballador en casos al marge de la llei, amb “les idees molt clares i cap intenció de compartir-les”. Tot en un món en què el Maquis encara viu i els falangistes i la Guàrdia Civil es divideixen el pastís de la cendra.

Assaig

Nacionalisme és una paraula bruta. Especialment a Europa. I més encara a l’Estat espanyol. L’ha embrutat la història, però també els qui la narren: llocs comuns, simplificacions, circumloquis…, fins i tot manipulacions. De fet, no és estrany ni casual obviar en aquests debats el nacionalisme més poderós de tots, és a dir, el nacionalisme d’estat. És per això que llibres com La persistència de la nació. Estudis sobre nacionalisme, que edita Ferran Archilés, han de ser molt benvinguts, perquè posa damunt la taula diferents estudis d’especialistes del continent: Suny, Özkirimli, Berger, Edensor, Kuzio, Eley i el mateix Archilés. El tema? Els últims aspectes que han centrat l’atenció d’investigadors en nacionalisme. Evidentment que és una obra per a elits culturals i polítiques. Però és que és precisament entre aquestes on trobem les reiteracions més dramàtiques en tòpics inútils. Pàgines, doncs, contra el simplisme.

Infantil

Els clàssics són clàssics perquè no passen de moda. I no passen de moda perquè condensen el que no depén de l’on i el quan, sinó del què. Quan en parlem, solen venir a la memòria les grans obres gregues i llatines, però n’hi ha d’altres. La literatura infantil també en té, de clàssics. En sabem molts: Els tres porquets, El soldadet de plom... i Caputxeta i el llop. És aquest darrer el que ha reinterpretat Enric Lluch en Caputxeta i el llop borinot, una obra per als més menuts que somriu al clàssic –amb un toc personal–, i és que en aquest conte el llop és, efectivament, una miqueta “fava”. Molt pertinents i elogiables les il·lustracions de Jorge del Corral, que completen un volum molt amable.

Disc

Més madur, més agosarat, més eclèctic; des de la coberta. El segon àlbum d’aquest quartet femení barceloní referma tot el que havien apuntat en el seu debut fa un parell d’anys. Pop malèvol, carnós i addictiu, potser amb menys fúria, però més perícia. Punk pop, indie rock amb deutes dels noranta, twee pop…, les etiquetes només orienten, però no n’hi ha prou per a descriure l’aparent espontaneïtat d’un disc enregistrat en només tres dies i mig, gravat i mesclat per Cristian Pallejà i Ferran Resines. Escrit amb caràcters del passat per a projectar-se al futur. I que incita a esperar els seus directes amb avidesa.