_
_
_
_
_

La joventut és només un estat mental

La mostra fotogràfica ‘Wasted Youth’, que s’exposa del 5 de febrer al 2 de març al centre cultural Las Naves, proposa un recorregut per la València musical més oculta i llibertària

El terme underground "és relliscós, perquè no significa el mateix per a tothom".
El terme underground "és relliscós, perquè no significa el mateix per a tothom".Julio pardo

Fent memòria i recopilant imatges sobre l’escena underground musical (i creativa, en un sentit més ampli) de la ciutat de València, la mostra Wasted Youth, que s’inaugura el 5 de febrer al centre cultural Las Naves (Joan Verdeguer, 16) i s’exposarà fins al 2 de març, es perfila com un retrat generacional de les subcultures de la ciutat en els últims anys. “Ens van encarregar una mostra, després de la que vam fer sobre Nueva fotografía española de moda fa un any i, com que teníem moltes idees apuntades, i una era repassar l’escena subcultural valenciana, vam acostar-nos a una idea que sona perversa i, alhora, interessant: portar una cultura allunyada de les institucions a una sala que en depén”, perquè “si és un espai de tots, han d’estar-hi tots”. Això és el que ens conta el periodista cultural Daniel Borrás, que s’encarrega de comissariar la mostra juntament amb la també periodista cultural Marta Moreira.

La mostra es nodreix de les fotografies de Carmen Gray, Julio Pardo, Borja Llobregat, Paula Prats, Fernando Gimeno, Pablo F. Serrano, Marta de Miguel, Belinda Bono, Josu Kuro, Carles Prats, Héctor Pozuelo, Carles Rodrigo, Pau Roca (guitarrista de La Habitación Roja) i Alejandro Escrich. I totes les seues instantànies retraten grups com Wau y Los Arrrghs, Le Jonathan Reilly, Polock, Gilbertástico, Amatria, Jupiter Lion, Teletexto, Antiguo Régimen, Tercer Sol, Coleccionistas o Ramírez.

Marta Morera assumeix que el terme underground, sovint emprat per a etiquetar les manifestacions creatives menys populars, “és relliscós, perquè no significa el mateix per a tothom: les fronteres de la seua limitació són difuses, per això la paraula no consta en el títol de la mostra”. És per això, també, que el ventall de l’exposició, tot i estar format sobretot per “part de l’escena punk rock/hardcore de València, que té l’hàbitat natural als espais autogestionats o en audiències de menys de 200 persones”, també ha obert el rang per a “integrar altres tipus de bandes amb més projecció: fins i tot hi ha un retrat de Julio Bustamante fet per Pau Roca, guitarrista de La Habitación Roja”. Una manca de prejudicis que els honra.

Concert del grup Adrift en el Tempranillo Fest de 2010.
Concert del grup Adrift en el Tempranillo Fest de 2010.Josu Kuro

L’exposició, però, en paraules seues, “no només recull el fet palés que la música independent a València viu un moment esplèndid”, sinó que “és també un autoretrat social, amb fotògrafs que retraten la seua vida, no la vida que volen vendre”.

L’apartat audiovisual, d’altra banda, consta de prop de vint videoclips, a més de les water tapes del fotògraf Juan Pardo (amb gravacions de grups filmats en diferents sales, gairebé en cubicles: cambres de bany fonamentalment, com indica el seu nom), que també s’han afegit a la mostra i que tenen a veure amb el fet, tal com ens diu Daniel Borrás, de “crear (música, imatges, il·lustracions...) amb el plaer com a primer objectiu, un estil de vida per a tots els músics, dibuixants i artistes audiovisuals representats en la mostra, i també per a totes les persones que completen el cercle social de les subcultures urbanes”.

Tot siga per reflectir una escena amb una evolució que, per a Marta Moreira, va tenir als noranta “una cèl·lula petita, però molt activa al voltant del hardcore i bandes meravelloses com Chococrispis, però que aporta ara mateix —i no sé si hem viscut alguna cosa semblant abans— la confluència de bandes superlatives en gairebé tots els camps: des del punk i l’electrònica fins al metal, amb Betunizer, Siesta!, Cuello, Jupiter Lion, Trocotombix, Derrota i una llista interminable”. Les raons cal buscar-les en “una base social cohesionada i un públic molt receptiu a escoltar-te, per més novell que sigues, per més experimental que et vulgues presentar”.

Així doncs ja ho saben: disposen de gairebé un mes per a gaudir de la més àmplia perspectiva visual de la València creativament més aliena a modes de domini públic. També, moltes vegades, la més estimulant.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_