La perplexitat valenciana, 40 anys després

Quan deixem de banda idealismes i frases de sobre de sucre, entenem que el temps no passa; que els que passem, en el fons, som nosaltres. I amb nosaltres, és clar, el nostre món, el mateix que pensem i patim i estimem i maleïm i el que un dia algú, quan troba que ja no pot més, escriu. Això, més o menys, és el que va fer ara fa quaranta anys Josep Vicent Marqués: pensar el món –un tros de món– i escriure’l. Aquell tros de món era el País Valencià i va provocar País perplex, un dels papers més lúcids que ha produït el subgènere nostre tan típic i ancestralment estèril que algú deu haver anomenat ja “pensar el país”.

I sí, passem nosaltres i passen els mons i ara, quatre dècades després, una obra que anticipava una època és objecte d’homenatges pel retrovisor. Discrets, no cal dir-ho, que Marqués sabia molt bé que aquesta, per a bé i per a mal, no ha sigut mai terra de gran memòria. Així, l’efemèride inclourà un parell d’actes sincers i elogiables de record. El primer, “Tots els colors del roig”, el seminari que organitza avui el Departament de Sociologia i Antropologia de la UV en record de la persona i del seu assaig. El segon, la taula redona que acollirà el proper 15 de desembre el Col·legi Major Rector Peset, també –és clar– al voltant de la persona i del seu assaig. Finalment, l’exposició de llibres i fotografies de Marqués que oferiran la facultat i la biblioteca de Socials durant un mes. Després, potser, el silenci.

L’obra, en el fons, mereix tot allò: els homenatges nostàlgics, els aplaudiments amics, les paraules vives, les imatges invictes. Perquè sí, perquè Marquès va escriure el país amb una desacostumada lucidesa. I per això, passarem nosaltres, i passarà el nostre món, passaran els actes i les reverències, passaran moltes altres coses, però País perplex continuarà allà, amargament vigent.

Escrit l’estiu del 1973, un any que tampoc no era “encara any de parlar clar” –censura, s’entén–, prompte guanyà un premi. L’únic que podia, de fet. Fou el d’assaig en els primers Octubre. No era casualitat. Marqués va fer el que molts havien evitat amb al·lèrgia: enfocar l’espill a un poble. El seu. La imatge que li retornà fou desconcertant.

“El País Valencià és, avui, un petit món perplex”, deia en una primera línia ben clara. I també ben justificada. Els canvis, en aquesta riba de la Mediterrània, s’acceleraven, de la Ford al Mercat Comú, i si el futur era incert el present ho era més encara: “Ja no som un país agrícola, tampoc no som encara un país industrial”, “la majoria parlem, encara (?), el català i no escrivim ni el català ni el castellà”. Descrivia amb pesar un país que vivia entre la “coexistència no pacífica de visions distorsionades del passat, el present i el futur”, però no evitava –oh, déus – un cert optimisme: “la nova generació es resisteix a xuclar-se el dit com a actitud vital”. Si Fuster va escriure Nosaltres, els valencians a la vora d’una frontera, quan la televisió i la immigració anunciaven nous temps, Marqués va pensar País perplex quan estàvem a punt de creuar-ne una altra.

Era el 1973, i el present calia ser analitzat. Marqués ho féu. Primer de tot, amb una sèrie de petites peces assagístiques amb la ironia com a detergent. Un petit vocabulari elemental amb definicions tan necessàries com la d’un Fuster que encara estava allà, observant-ho tot des de l’altura: “Escèptic que va creure en el País Valencià (...) i quan un escèptic creu en una cosa, és recomanable fer-li cas”. Literatura, en el fons.

El que sura en el llibre és la crítica irònica al perenne narcisisme valencià, regionalista i asèptic

No per molt de temps. Marqués era un investigador social, i operava en conseqüència. Domina la llengua, però no és un lletraferit. Ell és un sociòleg, i el seu, amb les concessions estètiques que vulguem, és l’assaig d’un sociòleg. Després d’un començament informal, doncs, es posa la granota de treball i es prepara a disseccionar la cerimònia de la confusió que era el País Valencià, un petit món perplex que la “classe dirigent” governava entre riures. Recalquem el mot “classe”, i és que escriu, d’inici, contra dos reduccionismes: el de pensar el país sense pensar la classe, i el de pensar que amb la classe –burgesa o proletària– n’hi ha prou per a representar la realitat. No debades, “la perplexitat”, diu “deu molt a aquests oblits”. No estem davant d’una crítica a una certa concepció de país, doncs, sinó a la globalitat en la manera de concebre’l.

Complexos. Marqués comença per ací, amb la comparació ancestral amb “els madrilenys” i amb “els catalans” que tenalla els valencians. Els primers, un espill que ens ofrena provincianisme i inferioritat política, i els segons, un altre que ens retorna frustració i impotència. Les sobretaules de diumenge encara en fan bona prova, d’això.

Per damunt de tot, però, el que sura en País perplex és la crítica irònica al perenne narcisisme valencià, regionalista i asèptic, que substitueix la política per l’exaltació autosatisfeta, buida i consolatòria. Ja sabem, “la millor terreta del món” i un etcètera de renúncies que amaguen, maquillen o directament neguen la inferioritat i la marginació. Nacional i política, és clar, però també social: “El paral·lelisme amb la situació de la classe treballadora no és difícil d’establir”, concloïa. I és que Marqués, com intuíem d’inici, va ser un dels que va comprendre ben prompte que la lluita és una i les injustícies solidàries, que la nacional no es pot destriar de la social, ni de la sexual, ni de l’ecològica. Militant de molts fronts, però d’una sola batalla.

I és que el seu assaig és, al capdavall, la molt racional –massa, diran els detractors– esmena a la totalitat d’un discurs en tots els seus graus panxacontent, impotent políticament i idíl·lic socialment, que la classe dominant valenciana ha passejat durant dècades. Un corpus ideològic que desactiva la contestació identitària i la revolta social, que allunya el nouvingut de tota consciència nacional valenciana. I tot això, per cert, en bona mesura i malgrat els canvis còsmics que vulguem, val per al 1974 i per al 2014. Les barres de tots els bars, com abans ho feien les sobretaules de diumenge, així ho poden testimoniar.

La impugnació del Levante feliz arriba en una segona part del llibre més centrada en l’economia, amb la taronja com a símbol. “La preocupació pel País no pot reduir-se a activisme culturalista”, diu, en referència a les primeres crítiques dels anys seixanta a la no-industrialització. Té raó, en allò de l’activisme, i ho sap. Respecte de la industrialització o no, Marqués, entre debat i debat, és àcid: Burgesia? Sí, i tant. Que no haja sigut mai valencianista és un altre tema. O un altre drama.

El seu assaig és la molt racional esmena a la totalitat d’un discurs en tots els seus graus panxacontent

O no: “els mateixos que voldrien donar a la preocupació pel País un contingut no burgès, han trobat extraordinàriament lamentable que no hi hagués hagut prèviament un plantejament burgès al qual criticar o una plataforma en la qual trobar suport”. Bum Les preguntes esclaten: “per què en el cas valencià la resolució de la contradicció entre l’expectativa i la realitat no ha conduït precisament al descobriment que la burgesia ni industrialitza necessàriament ni necessàriament recull i potencia el problema cívic d’un País?”. Per aquesta banda, doncs, no hi ha res a elogiar, de part de Marqués. O molt poc. Les “virtuts burgeses” no existeixen, per a ell. O almenys no eren demostrables. Tampoc no calia esperar res, de pretesos nous messies. Al capdavall, ell no era pessimista, però tampoc no era ingenu, o això devia pensar mentre buscava una última línia, perquè tots els llibres necessiten una última línia, i el temps passava.

Els anys també, és clar. Quaranta en són molts. Ell ja no està. I nosaltres hem canviat. El país ha canviat. Ja no és ni el de Fuster ni el de Marqués. El primer, ja ho he dit, escrigué Nosaltres, els valencians en la frontera, quan el País Valencià no era. Així de senzill. Tres discretes províncies sense cap institució comuna, enmig del mar de províncies d’una dictadura espanyolista en plena forma. Un desert administratiu i un país subterrani, taronges a banda, amb una població encara majoritàriament valencianoparlant, rural o no, que veia venir atònita la nova onada migratòria i tecnològica que s’expressava en la “Lengua del Imperio”. Marqués, anys després, escrigué País perplex amb una altra frontera al davant, quan el País Valencià podia començar a ser, ja amb els mass media tan assentats com els nous barris d’immigrants en un país encara –fa mal, pensar-ho– majoritàriament valencianoparlant. Un país que es preparava per a la Ford, el Mercat Comú i per a una autopista que no sabia que seria eterna.

Els llibres, en canvi, ja sabem que no ho són. Deia adés que tots necessiten una primera línia i una última. Marqués va decidir-la: “Els elements desinteressadament inquiets pels problemes del País Valencià corren el risc d’esdevenir els elements més perplexos dintre d’un país perplex”. Una advertència premonitòria, per cert, i és que quaranta anys després, de milions de crisis i de punts de no retorn, ací estem, tan diferents i tan iguals, amb les preguntes encara a la mà i la perplexitat mal dissimulada a la cara.