Orgull i desmesura

Dante i Virgili, el seu guia, es troben a mig camí en la baixada cap al fons de l’infern, passant de cercle en cercle. Segueixen el riu que voreja un arenal on cau una pluja de foc, sota la qual corren sense aturar-se els condemnats d’aquell sector. Passen primer de tot alguns homes de lletres i d’església, que són allà pel pecat de sodomia (pecat que Dante no devia considerar especialment reprovable, ja que no hi fa gairebé cap al·lusió, ni ataca per aquest “vici” els condemnats amb qui parla; i quan se n’aparta, per por del foc que cau, s’excusa així: «“No és menyspreu”, els vaig dir, “és dolor / pel vostre estat, que se’m clava tan dins / que tardarà molt de temps a desfer-se”»), i a continuació són tres cavallers florentins —il·lustres pel seny i per les armes— els qui ixen a l’encontre dels viatgers. Un encontre que Dante aprofita, sobretot, per a repetir les invectives contra la seua pròpia ciutat, que tornaran a eixir una vegada i una altra al llarg de la Comèdia. Bé, doncs, uns dels tres cavallers florentins que, com els altres, ja fa temps que és mort, pregunta a Dante per la situació de Florència: «“Però digues, hi ha cortesia i valor / a la nostra ciutat, com n’hi hagué abans?, / o han desaparegut completament?”». I el viatger, que ve del món dels vius, és a dir, del món present, respon: «“Els nouvinguts, i els guanys massa sobtats, / han engendrat orgull i desmesura / en tu, Florència, i ara ja te’n planys”. / Així vaig cridar jo, mirant amunt; / i els tres, que ho van prendre com a resposta, / es van mirar, mirant la veritat». Dante menyspreava la «nova burgesia» florentina, mercantil i financera («la gente nuova»), que començava a prendre el lloc de l’aristocràcia antiga, molt més honesta i modesta, portadora de les virtuts tradicionals de contenció i lleialtat. Aquests nous rics, per contra, aquests parvenus, aprofitadors del guany massa fàcil, són els que generen dos dels vicis —l’orgull i la desmesura— especialment menyspreats pel poeta, segons el qual Florència ja se’n planyia, com ara, set segles més tard, ja se’n planyen València o Madrid, o Sevilla o Espanya, per tant d’orgull i tanta desmesura, i per tants «nouvinguts» amb guanys massa sobtats. No sé en quin cercle de l’infern els posaria el poeta.