Octubres

Amb el cercador d’Internet has de passar unes quantes pàgines per a trobar, tan sols dos dies abans, la programació del dia 9 d’octubre a València. Això sí, en la primera ix l’actuació de Raphael i la venda d’entrades. No és per molestar, però si busques programació de la Mercè o de Sant Jordi, de Barcelona, la tens mesos abans. Cal dir que també ixen curses, concursos, paelles, normalment fora de la ciutat de València. I l’entrada dels moros i cristians, també a la mateixa ciutat. Producte de la famosa "política de alianzas"? És a dir: expulsar els moros i, uns segles després, desfilar amb ells com si no haguera passat res. Tampoc està malament: la pompa de les marxes de moros i cristians, sobretot si qui està al càrrec dels timbals s’hi esforça, sempre toca una fibra ancestral entre els oients.

De sobte recordes que en algun racó de les prestatgeries de casa ha d’estar una separata antiga d’un diari (potser el Levante) que conservares. Efectivament. Un quadern amb fotografies en blanc i negre, excepte la portada, on es pot llegir: "9 d’octubre. Units per l’estatut. 600.000 valencians". Impossible saber de quin any. No du cap referència editorial, tret d’alguns noms de fotògrafs, redactors i coordinadors i la impressió feta a Godella. Ha de ser de l’any 1977. Entre altres coses perquè es fa referència a l’atemptat feixista contra Miquel Grau a Alacant, que va morir dies després.

Les fotos són realment impressionants. Una gentada que va omplir els carrers de la ciutat, molta gent vinguda d’altres llocs del País Valencià. Destaquen els comentaristes: ple de senyeres on no es veia més blau que el del cel. A les Torres de Serrans, dos parlaments: un d’Antonio Cuenca i un altre d’Alberto García Esteve, que va demanar l’amnistia política total i un indult ampli per als presos comuns. Improvisant una muixeranga o castell, segons la mirada al nord o al sud de l’Ebre, uns joves clavaven un rètol nou a sobre de l’antic que deia: "Plaça dels Furs". Una fotografia que recorda, ara, una altra a la plaça de l’Ajuntament durant els dies de la primavera valenciana. Crits de "Volem Estatut" i uns quants, pocs, del que seria després la tabarra: "No som catalans", que van ser ofegats a la manera valenciana amb el càntic unitari del: "Visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens ha parit".

Una mostra de la pèrdua de la por de molts anys. Del re-descobriment del poble com a poble. És evident que el mes d’octubre va lligat també a uns altres esdeveniments històrics. Sense anar molt lluny, la Revolució Russa; però, com que el calendari és diferent, mai no hem arribat a localitzar-la exactament. Coses que passen quan les coses no acaben de definir-se.

Amb la separata encara a les mans, deixes volar els records i la imaginació i et ve la pregunta al cap: qui va tindre més por en veure tot allò? Els de "No som catalans" o qui ja tenia la perspectiva de governar des d’aquestes reivindicacions?