Vinyoli a casa

La casa on va viure Joan Vinyoli amb la seva família fins que va deixar de fer-ho és al barri de les Tres Torres de Barcelona, al carrer Castellnou. Quan hi vam anar a viure, als anys cinquanta, per aquest carrer cada migdia passaven un escombriaire amb trompeta de llautó i un cavall arrossegant un carro verd de les escombraries, i cada vespre un fanaler amb una torxa llarguíssima amb la qual encenia els llums de gas. De nit hi havia sereno. Per Nadal tots passaven casa per casa amb la seva corresponent felicitació: “Con mucho cariño y esmero les felicita el basurero”. El carrer era nostre, del nanos, i els pocs camions o cotxes que sorgien del no-res s’havien d’esperar que acabéssim la partida de bales o talons. El meu pare, el poeta Joan Vinyoli, que mai s’havia plantejat ni remotament la possibilitat de conduir un cotxe, hi arribava gairebé sempre en taxi. Els preus que marcaven els taxímetres eren escandalosament reduïts. Un any després de la seva mort, vaig agafar un taxi per anar a veure la meva mare, que va continuar vivint en aquell pis, i el taxista em va preguntar si tenia alguna cosa a veure amb un senyor que havia portat moltes vegades al mateix número del carrer Castellnou, el 46. També recordo el telèfon que teníem: 230.66.83.

Conviure amb el poeta va ser intens i molt interessant. Es movien energies potents que de vegades no cabien en un piset de les Tres Torres. Tot i així, quan aquestes energies encaixaven, el moment es convertia en un gran moment, i quan no, també es convertia en un gran moment, però menys recomanable. Després vaig entendre que no havia de ser gens fàcil combinar alta poesia amb vida familiar i laboral. Joan Vinyoli va treballar molts anys, des de joveníssim fins que es va jubilar, a l’editorial Labor, i va ser un dels responsables de la publicació d’El Libro de las plantas, el Dioscórides renovado, del seu amic el doctor Puis Fon i Quer. Inesperadament, aquest llibre va ser un best-seller del qual es van fer 14 edicions. Encara es continua venent. En una ocasió, els propietaris d’una important casa de cosmètics, que eren amics, li van demanar un nom per a un producte que acabaven de treure, una mena de coloret vermellós, més o menys intens, que les dones es posaven molt discretament a les galtes. Vinyoli el va anomenar rubor, i durant molts anys han estat moltes les dones que han entrat en una perfumeria per demanar un rubor.

Vinyoli ens va fer de pare, és clar, ens va alimentar i educar, i quan la fèiem, sobretot de petits, ens renyava i totes aquestes coses. Però mai no ens va imposar res, mai no sentenciava ni donava ordres irrevocables ni lliçons magistrals. De vegades ens preguntava quins eren els nostres plans. Les converses solíem tenir-les sopant en un restaurant de la plaça del Camp, Can Massana, on bastant sovint ens convidava. De tornada comentàvem l’atmosfera que respiraven els carrers per on passàvem. De petits ens portava a veure exposicions i ens feia comentar el que ens semblaven els quadres. Passava el mateix amb els paisatges urbans i no urbans. Ens demanava quina impressió ens produïa una vall, un bosc, una paret. De música no en posava mai i en parlava poc. Li agradaven els quartets de Beethoven.

Vinyoli parava poc per casa, on tenia un moble-llibreria-vitrina amb Rilke, Hölderlin, alguns dels seus llibres, diccionaris, una col·lecció de galls de ceràmica —que sempre ensenyava molt complaent a les nostres nòvies, tot explicant-los la procedència de cada peça— i uns calaixos plens de postals ordenadíssimes, classificades per temes i remitents. Se’n comprava moltes, de postals, sobretot reproduccions de pintures i fotografies d’escultures de totes les èpoques. També col·leccionava moltes postals de paisatges, la majoria escrites, enviades i rebudes. No va fer mai una sola fotografia. També li agradaven les corbates, i quan se’n comprava una de nova se’t quedava mirant esperant que li diguessis que era molt bonica.

A casa cadascú portava la seva vida, i quan coincidíem tots, cosa que no passava gaire sovint, ens reconeixíem com una família. Ni als meus germans ni a mi ens passava per alt que el nostre pare estava bastant sol, no tant en el sentit de no tenir companyia —tenia amics i amigues—, sinó en el sentit de sentir-se apartat dels cercles literaris per on es movien els mandarins que l’havien sentenciat. Jo sempre he pensat que aquells mandarins no l’acabaven d’entendre o, dit d’una altra manera, que els venia una mica gran.

Vinyoli no era poeta de saló ni de sofisticació i filigrana intel·lectual. Era simplement poeta, i de vegades les coses senzilles no s’acaben d’entendre del tot. De fet, com ara, connectava molt més amb les generacions més joves. Tenia un grup d’amics fidels de tota la vida, però les distàncies imposades per l’oficialitat el posaven de mal humor. Ara, passat el temps i veient com a poc a poc es va reconeixent la feina del meu pare, tot el que se m’ocorre dir és que no sempre es pot tenir tot.

Abans de morir va demanar que, “quan passi”, sobretot, no el portéssim a cap funerària, que volia estar a casa, i així ho vàrem fer. Per tant, el de la funerària va haver de venir a casa per preguntar-nos si volíem recordatoris, maquillatge i què volíem posar a la corona. Li vàrem dir que no a tot. Només vam acceptar que a una de les corones hi posés La vida és un trànsit. L’home, sorprès però molt seriós, s’ho va apuntar. L’endemà, en arribar al cementiri, el cotxe del fèretre es va aturar a l’entrada i el xofer va córrer amb uns papers a la mà per fer una petita gestió en una mena d’oficina. Mentre esperàvem vam llegir que la cinta de la corona deia: La vida és un tràmit. No vam poder evitar entrar al cementiri somrient. Joan Vinyoli s’acomiadava recordant-nos una vegada més que les paraules són importants.

Eixamplant la immensitat,una àguila em sobrevola.No tinc por de la ressolaNi de la nit feredat.

Albert Vinyoli és periodista i fill del poeta.