Vinyoli: ara que no és tard

Resulta particularment arriscada la tasca de delimitar l’impacte real de la poesia de Joan Vinyoli en l’obra dels poetes de les promocions successives, més enllà de les sempre inevitables reivindicacions en el relleu generacional, que solen enaltir un autor en detriment d’altres. Amb tot, estic convençut que Vinyoli ha estat, i és encara, el poeta català de referència per a bona part dels poetes en llengua catalana dels últims 50 anys. Així, Vinyoli va exercir una notable influència en molts autors de la generació immediatament posterior, els joves del 70, dècada que, ben mirat, fou el seu entorn literari “natural”, tenint en compte no sols que els llibres més brillants de Vinyoli van veure la llum quan aquests escriptors iniciaven la seva carrera literària, sinó també perquè Vinyoli, com ha explicat Ricard Creus, tot i tractar-se d’un poeta madur, conegut però no pas reconegut com es mereixia, els va permetre descobrir “un afany vital en uns temps tristos, una poesia que obria plantejaments nous en el nostre país no gaire airejat”, com també va deixar que els joves s’acostessin a ell, acollint-los amb “tendresa i fortalesa alhora”.

Un poema inèdit

Pep Solà Bohigas

Manuscrit del poema inèdit El meu fat en una de les llibretes d'espiral que utilitzava el poeta en els darrers anys. Pertany al Fons Vinyoli, ubicat a l'Arxiu Històric Comarcal de la Selva (Santa Coloma de Farners). El va escriure cap a l'any 1980. Com molts dels seus poemes, és programàtic i ens parla del seu propòsit poètic: dir la veritat sobre la vida i la mort. L'assoliment d'aquest propòsit és allò que el destí li tenia reservat i el que va donar sentit a la seva vida. Vinyoli va ser un poeta cridat a seguir aquest camí indagatori i d'exploració espiritual: un home condemnat a ser poeta a la recerca d'una "vida més alta", on poder conciliar les dues forces antagòniques: l'amor i la mort.

Sembla que Vinyoli s’alimentava i gaudia del contacte amb gent jove; és significativa a tall d’exemple la seva vinculació amb l’entorn del grup de la revista Tarotdequinze, que va fer possible que El griu (1978) es publiqués en la col·lecció Cristalls, de caire experimental, cosa poc freqüent en un autor ja consolidat. Es tractava, doncs, d’una retroalimentació mútua de tarannàs complementàriament rebels.

També bona part dels autors de les lleves posteriors, la dels poetes situats cronològicament a l’entorn de l’antologia Ser del Segle (1989) de David Castillo, o la dels vinculats generacionalment a Imparables d’Abrams i Ardolino (2004), reivindiquen Vinyoli, tot i que amb una intensitat diferent, focalitzant aquells aspectes que, d’una o altra manera, poguessin ajudar a reforçar la seva concepció poètica. Quin seria el lligam amb la poesia de la generació dels vuitanta? Al meu parer, si provéssim de perfilar molt genèricament les semblances que es poden establir entre alguns d’aquests autors i Vinyoli (penso en Albert Roig, Vicenç Llorca o Ramon Guillem), es podria destacar un aspecte de caràcter general, que seria una actitud envers una poesia que, tot i que en ocasions no defuig un cert to narratiu, intenta ser expressió més pura d’una experiència emocional amb el món a través d’un llenguatge rigorós i força ric en simbolitzacions.

Però, alhora, Vinyoli s’allunya d’aquests autors perquè la seva poesia es mou entre dues preocupacions que podríem qualificar de filosòfiques: la del coneixement (que és una herència formal ribiana) i la del compromís ètic (tendent a la il·luminació, el crit i el misteri) arrelat en la quotidianitat però també en l’erotisme, cosa que el connecta amb alguns autors de la generació posterior (penso en Manuel Forcano, Ramon Ramon o Lluís Calvo). Així, Calvo, en la seva intervenció en el I Simposi Internacional de Joan Vinyoli (2004), s’hi refereix com “el separat”, “l’outsider”, en el sentit que Vinyoli no encaixava amb la tradició noucentista però tampoc amb el realisme social de la postguerra.

Com si Vinyoli fos massa intimista per als defensors d’un realisme curt de mires, però massa tradicional per als autors amb esperit trencador, amb temptacions avantguardistes. A més, cal no defugir la dimensió de classe, que va fer difícil el seu encaix en la societat literària del seu temps: Vinyoli no formava part de la “casta”, com en diríem ara, era d’orígens familiars modestos i de formació autodidacta, amb inclinació excessiva cap la beguda, cap a l’acomplexament i cap a la descreença religiosa. Elements que, si bé van ser nocius per a Vinyoli en vida, l’han convertit en un personatge atractiu per als seus successors. Perquè, com ja saben, els solitaris, els desclassats, els outsiders, els maleïts, són atractius, enlluernen, captiven, sedueixen.

La vulnerabilitat que desprèn l’actitud poètica de Vinyoli, i la seva fragilitat assequible, obstinada i combativa, són segurament els trets que més han fascinant els autors que es troben en fase de formació, a la recerca de referents estètics i vitals. I és que la de Vinyoli és una poesia comprensible però no senzilla, acollidora però gens trivial, complexa però no hermètica, formalment treballada però no encarcarada: propera, accessible i aparentment emulable. T’empeny a seguir llegint la totalitat dels seus versos. Et fa sentir ganes d’escriure: et fa creure que pots esdevenir poeta. No ens ha de sorprendre, per tant, que un autor júnior, com ara l’últim guanyador del premi Amadeu Oller, Carles Morell (1992), amb el llibre Els vapors que maten, manllevés el títol d’un vers de Tot és ara o res. Preguntat sobre el seu interès per Vinyoli, Morell ens ajuda a entendre per quina raó encara captiva els poetes de les noves generacions, en transmetre “sinceritat, humanitat, vitalisme i mar”, i afegeix que és un dels poetes que ve més de gust llegir en moments d’intimitat. Transmet calidesa, però és alhora visceral: sap endinsar-se en la claveguera si convé. És una poesia que conjuga la recerca de la font de coneixement amb el fet d’embrutar-se amb la vida i capbussar-se sense por en la mar poètica del seu present. Un ara que ja no és tard.

Joan-Elies Adell és poeta.