L’esbojarrament impàvid

Pensin en alguns cowboys fora de lloc, galàctics. En el cowboy de Mulholland Drive, de David Lynch, per exemple. O en Juan Luis Panero a El desencanto. O en el pare de la nòvia de Buddy Brudley en el còmic Hate de Peter Bagge.

Greer i Cameron, els protagonistes de la novel·la El monstre de Hawkline. Un western gòtic, d’un dels ídols de la contracultura nord-americana, Richard Brautigan (1935-1984), són cowboys d’aquesta mena, diríem que hologrames fugats del moment més lisèrgic d’Easy Rider. Els diàlegs entre ells són tan absurds com còmics, però puntuats tothora per detalls hiperrealistes, fet que ens acara a una novel·la conscient i calibrada, d’un esbojarrament impàvid.

Els tipus són dos assassins a sou, i reben l’encàrrec, per mitjà de la Noia Màgica, una bellíssima jove índia, d’anar a una casalot d’Oregon (perfectament gòtic, com ens mostra la bona coberta del llibre) i liquidar un monstre —producte involuntari dels experiments químics per salvar el món d’un savi boig—, un monstre que viu sota la capa de gel que en ple estiu s’ha format al basament de la casa. Aquest inici extraordinari no ho és gens comparat amb el que vindrà.

L’acció passa el 1902. Brautigan es fascina per aquesta època, on un halo èpic encara embolcalla els cowboys, però no en té prou amb això i ens brinda una road movie que deriva en història de ciència-ficció amb casa encantada i monstre malèfic i bruixeria fosforescent. Transvasem aquesta història a uns bandolers carlins enganxats a uns bolets al·lucinògens i encarregats d’una missió en les masmorres d’un castell medieval. La comparació fa curt, perquè la imaginació exuberant de Brautigan sempre envia l’acció a una nova pantalla.

El mètode per tractar allò sobrenatural és arbitrari, entreteniment en acció, ja que no hi ha cap clau de volta que justifiqui les transgressions físiques, ni l’autor s’esforça a suggerir-nos-en una descodificació. Aquesta explicació psicològica d’allò fantàstic, és clar, respon a un gust del lector, però no desplaça la sensació de divertimento.

Més positiu és l’indubtable control de la història, escrita amb capítols breus, molt cenyits; o la disposició amb bona lògica interna dels fets, els quals veiem reaparèixer i reforcen un camp textual deliberat. La prosa, força ben traduïda per Miquel Izquierdo, és plena d’imatges brillants, i hi ha un agafador constant i intel·ligent en allò quotidià que consona amb la volada fantàstica. Tot això, més el deliri ascendent de la història, ens satisfà.

No és estrany que els germans Coen hagin afirmat la influència de Brautigan en els guions i la imatge de les seves pel·lícules. El que en els cineastes és una regurgitació de materials clàssics, sense discriminar entre el culte i el popular, aquí ens convida més aviat a tastar una estètica fundacional i revulsiva que, en aquells anys seixanta i setanta dels EUA, es rabejava a reelaborar materials de la literatura de consum. La reprovació dels experiments químics o la vindicació d’allò obscur com a accés a la llibertat queden a criteri del lector.

Aquesta novel·la breu, peculiar, heterodoxa, que agradarà als paladars més antirealistes, es va publicar el 1974. Brautigan ja va ser traduït un cop al català fa trenta anys. El detectiu que somiava en Babilònia jugava també amb el pastitx, la sàtira. Aquesta edició d’ara és una bona invitació perquè es tradueixi Trout Fishing in America, la novel·la més coneguda i venuda d’aquest símbol de la contracultura que és Brautigan, força viva de la Generació Beat.

Brautigan mescla bandolers de 1902 amb ciència-ficció. / corbis