Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Des de la cabana

Per al japonés Kamo no Chomei, també tot flueix, i tot perdura en el canvi i és el canvi.

"El corrent no s’interromp en cap moment, però el riu no duu mai la mateixa aigua". Amb aquesta frase que, inevitablement, recorda Heràclit –a qui l’autor no pogué llegir mai-, comença la Crònica de la cabana del monjo japonés Kamo no Chomei. També per a ell tot flueix, i en el món que vivim i que ens pensem conéixer, tot perdura en el canvi i és el canvi. D’aquesta veritat paradoxal, el savi d’Efes en va extraure una concepció de l’univers que encara ens enlluerna i ens inquieta. Chomei no va anar tan enllà. Més afí a l’autor de l’Eclesiastés, va reconéixer en carn pròpia la fràgil vanitat de les coses, va emprendre el lent aprenentatge de la decepció i, ja vell, en la soledat del seu minúscul ermitatge a les muntanyes de Hino, només acompanyat d’una estàtua de Buda, d’un xiquet que molt de tant en tant el visitava, de la seua por a tornar-se boig i de la seua ànsia de viure malgrat tot, va saber compondre un text breu i estremidor, que ara podem llegir en català, traduït per Jordi Mas López i publicat en una nova editorial, Edicions de l’art de la memòria.

Jordi Mas és un bon coneixedor de la literatura japonesa clàssica i un enamorat de la seua poesia. Com que és un bon poeta per dret propi, n’ha fet traduccions excel·lents, com la de l’antologia Cent de cent, compilada al segle XIII per Fujiwara no Teika. També ha anat traslladant al català, sempre en versions d’una transparència i d’una bellesa ullprenedores, alguns dels clàssics més eminents d’aquella literatura, com els anònims Contes d’Ise –un recull de relats que inclou una antologia dels millors poemes japonesos dels segles IX i X-, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki i l’esplèndid L’estret camí de l’interior, del gran Matsuo Basho. També ha traduït novel·les de Haruki Murakami i, al castellà, d’alguns altres narradors del segle XX.

Que Jordi Mas haja pogut publicar tots aquests llibres ens indica que l’edició en català no està, al capdavall, tan malament i que aquella secció de la gran literatura que sap modular els tons tot just perceptibles de la reticència suggestiva i la veu baixa encara pot trobar un lloc entre nosaltres. El fet que els haja publicat en un seguit molt divers d’editorials, que van des de l’erudita Abadia de Montserrat fins a la quasi invisible Edicions Vitel·la, i que l’eco d’aquests llibres prodigiosos haja sigut ben escàs, ens recorden que la situació tampoc és per a tirar coets. L’espai per a la literatura subtil i deliciosa encara existeix en català, però no és gaire més ampli ni més còmode que la cabana de branquillons exigus en què va acabar vivint el pobre Kamo no Chomei. Per descomptat, ningú pretén que llibres com el Diari de Tosa o L’estret camí de l’interior siguen best sellers. Sempre van ser destinats als Happy few. Amb tot, fa la impressió que, aquests, en català, potser continuen sent igual de feliços, però cada volta són més pocs.

Chomei va ser un testimoni espantat, però atent, d'uns temps catastròfics

A més de traduir aquest llibre amb l’excel·lència habitual i d’ordir una prosa que flueix com el món en els ulls de Chomei, Jordi Mas ens presenta en un pròleg molt ajustat el poc que se sap d’aquest autor. Podríem resumir la seua vida com un relat calamitós d’il·lusions perdudes amb un desenllaç només relativament seré. Kamo No Chomei es va criar en la llavors capital imperial, Kyoto, en el si d’una família de funcionaris religiosos de mitja volada. Va rebre una curosa educació, va mostrar notables habilitats poètiques –ben valorades per l’emperador- i va aspirar a càrrecs d’un cert relleu, però les seues ambicions es van veure sempre frustrades, bé per la competència de rivals més ben situats o bé pel període de caos, guerres feudals, incendis, fams i pestes que va senyalar la fi de l’era Heian i la decadència de Kyoto. Chomei va ser un testimoni espantat, però atent, d’aquells temps catastròfics. A ell, les coses li van anar de mal en pitjor i, com apunta en la seua crònica, “com més anys tinc, més petites es tornen les meues llars”. Finalment, es va fer monjo budista, es va retirar a la muntanya i allà es va dedicar a collir baies, meditar sobre la infinita vanitat de tot, compondre versos, tocar les seues cançons preferides amb el biwa i el koto que havia portat amb ell i admirar la canviant bellesa del pas de les estacions.

El llibre a penes al·ludeix de passada a aquest itinerari vital. En canvi, el travessa el dolor per la fugacitat irreparable de les coses i l’enyorança dels mons esvanits, brutalment dilapidats de la seua joventut. Corprenen encara les pàgines que dedica al seguit de desastres que van assolar la seua ciutat: un incendi paorós, unes fams que van durar dos anys i que deixaren desenes de milers de morts estesos pels carrers, la pesta subsegüent i, per a acabar-ho d’adobar, terratrèmols fortíssims que convertiren la ciutat en ruïnes. Aquestes pàgines tenen aquella vivesa al·lucinada en què un llarg espant cristal·litza en paraules i que només poden transmetre els testimonis, quan l’esgarrapada de la por i la pèrdua lacera encara l’escriptura.

Kamo no Chomei va trobar una mica de pau en la seua cabana, llegint les doctrines budistes, pensant i escrivint, tocant el koto, collint rames d’auró de fulles roges i observant com els cérvols dels cims se li acostaven sense sentir cap por. En aquesta renúncia hi traspua la resignació del derrotat; per això, la descripció de la vida senzilla exhala l’aroma inconfusible de la melancolia. I amb tot, Kamo no Chomei s’estima tant la vida, efímera com és, que acaba estimant tot això: el paisatge que l’envolta, els llibres que medita, el silenci i la música de la seua estreta llibertat, sense esperances ni neguits. La doctrina de Buda li retrau que no ens hem d’aferrar a les coses del món, però ell no pot evitar sentir amor per la petita cabana i la solitud que ara són seues. No hi sap renunciar, almenys a això, i aquesta és la seua última recança.