Can Vies, viver de canvis

La reacció social pel desallotjament del centre ocupat de Can Vies no té precedents a Barcelona. Els mateixos okupeshan reconegut que no esperaven una reacció tan contundent, i l’Ajuntament ni tan sols s’ho podia imaginar. El desallotjament de Can Vies és un cas únic que només es pot entendre si es tenen en compte dos factors molt importants: per una banda, el context social, amb un atur que escala posicions en aquest districte més que en qualsevol altre; i per l’altra, el teixit associatiu, molt ben articulat des de fa anys i que és capaç d’unir veïns i moviments socials.

Sants és un barri diferent de la resta, i el desallotjament d’un espai ocupat, que en un altre barri i amb un context econòmic diferent només hauria mobilitzat el col·lectiu okupa, s’ha acabat convertint en el que pot acabar sent el conflicte més gran de l’alcalde Xavier Trias. Durant sis dies, cada cop que els okupes han fet una convocatòria han aconseguit reunir més de 3.000 persones al carrer, algunes de les quals, disposades a enfrontar-se als Mossos d’Esquadra i a destrossar bancs, cabines de Telefónica i mobiliari urbà.

Una part molt important d’aquesta xarxa s’ha anat teixint dins de Can Vies durant els 17 anys que l’espai ha estat obert al barri. Va ser en aquest centre on, ara fa més de deu anys, es va sembrar una llavor que ha anat germinant i ha donat pas al que molta gent de Sants considera l’evolució de l’associacionisme: l’economia cooperativa.

Can Vies és la punta de l’iceberg. Però a sota reposa una base sòlida, que es remunta a finals del segle XIX, d’experiències que plantegen un altre model econòmic i social i que aposten per la transformació.

"Nosaltres vam aprendre el cooperativisme a Can Vies, en un seminari que es va celebrar l’any 2000 i on va participar l’actual president de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, Perfecto Alonso”, recorda Miró, que en aquella època era un adolescent.

Després de 14 anys, Miró i altres companys ja no formen part de l’assemblea de Can Vies —que ara gestiona una altra generació més jove—, però la llavor d’aquell seminari ha germinat i aquells adolescents són ara una cooperativa que es diu La Ciutat Invisible. El grup funciona com a llibreria, però també s’ha encarregat de recuperar la història del cooperativisme a Sants (editada en dos llibres) i funciona com un “tractor” per ajudar que neixin noves experiències d’economia solidària. Fins i tot organitza visites guiades. La Ciutat Invisible és passat, present i futur de les experiències de transformació social nascudes a Sants i, en concret, a Can Vies.

Un dels responsables d’aquell seminari és Ferran Aguiló, de 58 anys i membre de l’actual Plataforma de Suport a Can Vies. “El cooperativisme era molt fort a finals del segle XIX, però després de la Guerra Civil i durant el franquisme va caure en picat. Després van començar a aparèixer petites cooperatives fins que, l’any 2000, la gent jove descobreix aquest model. Van venir al barri Coop57 i la Federació de Cooperatives de Catalunya i, finalment, es va crear Can Batlló”.

La recuperació del complex fabril de Can Batlló, que no es va aconseguir fins al juny del 2011, és el gran triomf del moviment veïnal i associatiu de Sants i és també el millor aparador per entendre la base de l’iceberg. Associacions de veïns, moviments socials i cooperatives es van trobant constantment en les diferents mobilitzacions del barri de Sants. Tot està entrelligat. “A part de crear alternatives, s’ha construït barri. Per això, quan hi ha una agressió a qualsevol d’aquestes expressions, hi ha una resposta”, explica Miró.

Per a ell, “l’evolució del teixit associatiu és el cooperativisme”. I en aquest camp Sants també pot treure pit.

Tot aquest bagatge es tradueix en números: Sants és el barri de Barcelona on hi ha més cooperatives, segons les xifres de la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Són 49 en total: 37 de treball associat, quatre de serveis, tres de consum, dos de segon grau i una d’ensenyament. Si ampliem el focus al districte, també és el que més en té (115). El director de la Confederació, Joseba Polanco, fa veure que a Sants hi ha cooperatives de tota mena, llevat de les agràries, per raons òbvies. “El barri és un pol d’atracció perquè és la mateixa dinàmica econòmica qui contribueix a crear-ne”, diu, mentre destaca l’arribada a Sants d’iniciatives com CoopMercat —del grup TEB—, que dóna feina a discapacitats sempre en projectes de proximitat. Entre els nouvinguts també hi ha Coop de Pedal, un taller de reparació de bicicletes amb vocació de ser un referent de les dues rodes creat per treballadors “farts de jefes”, com explica Javier Calero, un dels quatre socis.

Però és que a més —i no és casual—, tant la Confederació com la Federació de Cooperatives de Treball tenen la seu al barri des que l’any 2005 la Federació va comprar l’edifici que primer va ser la seu de l’Amparo del Obrero i, a partir de 1947, la Popular Santsenca.

Més tard s’hi han traslladat les altres federacions o cooperatives, com Coop57, determinant per a l’auge del fenomen. De manera que és més que probable que qualsevol de les cooperatives del barri hagin passat en algun moment per l’històric edifici, sigui per fer un tràmit, buscant informació o bé en cursos de formació. L’informe anual de la Federació fa dos anys que dóna bones notícies per al sector: si el 2012 les cooperatives aconseguien mantenir llocs de treball en un entorn de dramàtica destrucció, l’informe de 2013 mostra que es va tancar amb 122 cooperatives noves i un augment de l’ocupació del 3,7% (1.397 llocs de treball), un percentatge que dobla l’augment registrat per la resta de sectors econòmics.

I encara que a les xifres oficials no hi entrin, no es poden oblidar les desenes d’iniciatives d’economia social i solidària que hi ha a Sants, que no necessàriament tenen forma de cooperativa, però que fomenten un model alternatiu de relacions econòmiques vinculat a la transformació social. Parlem, per exemple, de grups de consum o de criança (no constituïts legalment com a cooperatives) o d’iniciatives d’intercanvi de béns o serveis.

Siguin o no cooperatives, la conclusió que en treu Miró és que “la crisi també ha ajudat que molta gent s’hagi replantejat quina relació té o vol tenir amb la seva feina o els seus estalvis”. I de crisi, a Sants, també hi entenen. Segons el darrer informe del Consell Econòmic i Social de Barcelona, “sis dels deu barris amb un pitjor comportament de l’atur registrat es concentren al districte de Sants-Montjuïc”. En l’últim any, els habitants d’aquest districte obrer han escalat posicions en el rànquing de l’atur. Aquest context també ha ajudat que la llavor germinés i naixessin noves iniciatives autogestionades.

Ho constaten a Coop57, la cooperativa de serveis financers nascuda amb els fons de les indemnitzacions dels treballadors de l’antiga editorial Bruguera, que van decidir promoure la creació de llocs de treball i l’economia social.

El responsable de comunicació de Coop57, Xavier Teis, observa que “el món cooperatiu està avançant contra corrent respecte de la creació de llocs de treball”, i destaca com de les cooperatives nascudes “de la necessitat” en altres moments de crisi, com els anys vuitanta, “ara hi ha una clara aposta política i de model econòmic on les persones treballadores volen ser propietàries d’empreses més democràtiques, on els beneficis es reparteixen de manera equitativa”.

És un argument que repeteixen les cooperatives entrevistades, siguin del sector que siguin: educació, mitjans de comunicació, oci i cultura, consum o serveis professionals. El director de la Institució Montserrat, una escola fundada el 1928 que és cooperativa de mestres des de 1985, Josep Maria López Fumat, parla de “la llibertat per innovar en educació al marge d’un model rígid” que permet la fórmula cooperativa. I de proximitat, perquè els alumnes són del barri.

També està fortament lligat al barri el bar musical Koitton Club. Els seus tres socis són de Sants i també han passat i han après en un moment o altre per Can Vies. El bar —que suma també socis col·laboradors— vol donar cabuda a les bandes i projectes culturals d’un barri que bull “però on hi havia un buit” des de la desaparició del mític Comuniqué, explica Bernat Serrat. Si van optar per la fórmula cooperativa és per afinitat: “Ideològicament compartim una manera de viure, d’una manera o altra hem participat en els moviments socials del barri, vam estar vinculats a les festes alternatives..., i a més la cooperativa és una manera de defensar els nostres drets laborals”, explica.

També és una cooperativa la revista Alternativas Económicas, amb un any i mig de vida, set socis treballadors, 50 de col·laboradors i la convicció des del primer dia que havien de tenir la redacció a Sants. No és gaire habitual que els mitjans de comunicació siguin cooperatives. En aquest cas, explica Mariana Vilnitzky, no tot són flors i violes, ja que prendre decisions o recórrer al finançament esdevé més complex, “però la implicació dels socis no té res a veure, és més gran” en un món, el del periodisme, “on l’habitual és anar a demanar feina a una gran empresa”.

En canvi, en el cas de la cooperativa d’arquitectes La Col, primer va ser al barri de Sants on van trobar un local, i l’entorn els va acabar portant a constituir-se com a cooperativa: “Era el model que més encaixava, ja gestionàvem el dia a dia de forma horitzontal, la conclusió va ser: ‘si estàs a favor dels valors de l’economia social, suma-t’hi i empeny’”, explica Arnau Andrés. El despatx és la singular evolució d’un grup de 14 estudiants d’arquitectura de la collita de 1985 que van aterrar a Sants just quan havien de fer els projectes de final de carrera. Van començar per investigar l’entorn i de seguida es van implicar en el projecte de la recuperació de Can Batlló, on són actors destacats i promotors de la cooperativa d’habitatges. “Habitualment els despatxos giren entorn d’una o dues figures. A La Col és el col·lectiu qui firma els projectes, tot i que per raons legals sempre hi ha un responsable amb nom i cognom”, explica Andrés. Tenen tota mena d’encàrrecs, tot i que el que més els interessa és la rehabilitació i dinamitzar processos de participació.

Hi ha altres models que són híbrids, com ara l’Economatsocial. Són cooperativa de treball (tres socis) i de consum (55 famílies) i van optar per la barreja en constatar que sovint hi ha gent que vol consumir productes ecològics i de proximitat però no disposa de temps per dedicar hores al projecte. Ho explica un dels tres socis treballadors, Miquel Vilanova, que subratlla l’objectiu “d’aconseguir que els productes alimentaris ecològics siguin viables per a qualsevol butxaca”.

És aquesta mixtura la que entronca amb la tradició del barri. La feina feta per Marc Dalmau i Miró, tots dos de La Ciutat Invisible, ha permès recuperar la història del cooperativisme en aquest barri. El llibre Les cooperatives obreres a Sants (1870-1939) recull les diferents experiències d’autogestió i de suport mutu durant tots aquests anys fins al franquisme, que va trencar i esborrar tota l’herència cooperativista.

Una de les claus del cooperativisme a Sants va ser la Formiga Obrera, que va néixer l’any 1885. “Fou una de les primeres que proposà el repartiment col·lectiu dels excedents amb vista a la formació de mutualitats dins de les cooperatives”. Fins aquest moment, els excedents es repartien entre els socis.

La Formiga Obrera va ser absorbida l’any 1918 per Flor de Maig del Poblenou, possiblement la més potent de totes les cooperatives de principis de segle. La van crear 16 treballadors l’any 1890 i al cap de 25 anys ja tenia 1.317 socis.

L’Ajuntament de Barcelona ha arribat recentment a un acord amb els amos de l’edifici de la Flor de Maig del Poblenou per adquirir una de les plantes i autoritzar-ne la gestió als col·lectius que la van ocupar. Aquest mes de juny, a Sants, l’Ajuntament també començarà les obres per rehabilitar la finca que va acollir La Lleialtat Santsenca, una altra gran cooperativa del barri.