Una pregunta

Diada de Sant Jordi. Passeig de Gràcia, Barcelona. Al costat d’altres escriptors, sec a les taules d’una prestigiosa llibreria a fi de signar exemplars de la meua última novel·la. Una dona ja gran se m’acosta i em demana, amb exquisida educació i un punt de timidesa, si puc dedicar-li un llibre. “I tant!”, faig, “per això sóc ací”. La petició es produeix en un instant en què els altres escriptors estan ociosos, sense feina, esperant que algú se’ls acoste. Hauria preferit que els col·legues estigueren ocupats i no sotjant-me. Supose que ens passa a tots mentre som allà, sense signar: ens sentim ridículs. Més que no per vanitat, o per fer caixa, voldríem signar tothora per no haver de sentir-nos ridículs, allà quiets com maniquins dins d’un aparador contemplat per les multituds que hi circulen. Desenfunde el retolador negre, em prepare per fer la dedicatòria, que, en el meu cas, és més un dibuix que no un text. La dona em posa al davant el volum, i aleshores m’adone que aquell llibre, l’exemplar que ella vol que li dedique, no l’he escrit jo. “Senyora”, faig, “per mi no hi ha inconvenient. Li’l puc dedicar, si vol. Però no preferiria que ho fera l’autor?”. I ella, és clar, s’estranya que jo no en siga l’autor. L’autor és un dels meus col·legues de taula, el més allunyat. Li l’assenyale discretament, ella es disculpa i se’n va a buscar-lo. I jo, de nou, a fer de maniquí, amb el regust de constatar que el vertader autor d’aquell llibre deu tindre una vintena d’anys més que jo.

Fira del Llibre de València. Primer de maig, vesprada. Al barracó d’una prestigiosa llibreria de la capital sec, amb quatre o cinc col·legues, intentant signar alguna cosa. Una de les llibreteres em conta que, al matí, un individu havia vingut amb un llibre meu a les mans i havia demanat, a un dels escriptors que hi havia al barracó, que li’l dedicara. L’escriptor —que òbviament no era jo— va dir que no era l’autor d’aquell llibre. Sembla ser que el client no quedà satisfet, i que seguí exigint-li que estampara una dedicatòria al llibre. L’escriptor potser es va sentir temptat de satisfer-lo, però, potser per la presència de les llibreteres, o per una qüestió d’ètica, es negà a signar i l’emplaçà a tornar de vesprada, quan el vertader autor del llibre —jo— havia de ser-hi. El client no vingué. Aquell mateix dia, a boca de nit, mentre tornava amb tren cap al poble, una veïna em saludà efusivament i em donà l’enhorabona per l’exposició d’obres meues que havia vist, feia unes hores, en una de les sales de la Universitat de València. Com que ella anava en grup, amb presses, i buscaven seient, i davant l’efusió dels seus elogis, a penes vaig poder balbucejar alguna cosa que ni degué sentir. Només havia intentat dir-li que jo no tenia, actualment, cap exposició de pintures a València, que, des de fa una dècada, la meua obra només es pot veure al meu taller, i que devia haver-se confós. Quan la veïna ja havia desaparegut, vaig recordar que, a la Universitat, hi havia una exposició d’un pintor que té el mateix nom de pila que jo i un cognom no molt diferent. Tant és!, pensí. L’anècdota del tren se sumà a la de la Fira del Llibre i a la de Sant Jordi, i tot junt em submergí en un oceà d’incertesa que, quan vaig entrar a casa i, fatigat, vaig mirar-me a l’espill, provocà que em fera a mi mateix, i en veu alta, una pregunta breu, infinita: Qui sóc?