Moralista al segle XXI

Deixant a banda els moralistes de l’època clàssica grega i, en especial, la llatina, la redacció de màximes o reflexions morals —vull dir amb alguna preocupació més universal que l’art de fer anar l’encens al propi rostre— va tenir, posem des de La Rochefoucauld, Pascal o La Bruyère, una tradició ininterrompuda als segles XVIII i XIX: això ho acredita l’obra de Goethe, de Joubert o de Lichtenberg. Aquesta tradició va arribar, també, fins al XX, com ho demostren els casos de Valéry, d’Elias Canetti o de Cioran. Però fa la impressió que practicar el moralisme, o l’escriptura d’apotegmes, o la redacció de sentències breus per a il·lustració del lector comú, són coses que cada dia costaran més de trobar: en primer lloc, perquè la moralitat —el sensus convivialis llatí— o el civisme com a acte de sincronia entre la moral privada i els costums públics, són virtuts que van de baixa; en segon lloc, perquè ja no queda gairebé ningú que accepti a gratcient que un altre l’alliçoni sobre qualsevol matèria. Cadascú és un estat per ell mateix —rei i esclau ell mateix de si mateix—, i cada dia hi ha menys gent que accepti que qualsevol persona —menys encara un escriptor— li hagi d’assenyalar veritats com temples per al seu confort espiritual o l’aclariment del ver enmig d’aquesta ominosa, omniscient, omnipresent opinió comuna que es menja tot discerniment.

Per això hem de celebrar amb entusiasme que Ponç Pons, apadrinat per aquest gran editor que és Jaume Vallcorba, hagi enviat a la impremta El rastre blau de les formigues, editat a la col·lecció Poesia dels Quaderns Crema (Barcelona, 2014). Ponç Pons, diguem-ho clar, és un poeta de gran envergadura, un dels millors del panorama literari en les llengües catalanes —perquè tan llengua és el menorquí com el català de Pompeu Fabra, que només va donar crèdit al català que es parlava llavors al Barcelonès i al Maresme—, i un dels pocs homes de lletres que hi ha al país que, sense molestar ningú, refugiat en una cabana que molts cosmopolites rebutjarien com a extravagància i malbaratament del temps, ha fet una obra pausada, serena, mesurada en els versos i avaluada en l’obrador del pensament i l’experiència. Com és natural, no el coneix gairebé ningú, i veu passar davant els ulls homenatges i celebracions a poetes que només han estat capaços d’escriure eslògans polítics, petiteses sentimentals i poemaris d’ocasió.

Pons, tenaç, capaç, ha destil·lat en qui sap quant de temps aquestes 206 pàgines de reflexions que d’una banda faran les delícies dels veritables amants de la Literatura, si és que en queden gaires després de la devastació dels escriptors invictes, i fastiguejaran —ara que la festa ja semblava completa i a prop— aquells que no creuen que la vida, la naturalesa i els homes siguin una cosa més secreta i complexa que tota frase feta.

L’autor no parla, en aquest llibre, a la manera oracular —que és com ho feia Nietzsche—, sinó com un lector apassionat que ha escrit poc justament perquè ha llegit i estudiat tota la vida; per això cita amb pertinença un reguitzell d’homes i dones de lletres que fan, tots junts, l’univers que hauria de portar, al sarró, tot escriptor que encara s’atrevís, als nostres dies, a fer millor o pitjor cal·ligrafia. Desfilen en el llibre Spinoza abans que els altres —quin poeta en vol avui sentir parlar?—, i, en l’ordre que se’ns fan oportuns i presents, Novalis, Camus, Céline, Eliot el poeta, Rilke, Flaubert, Hölderlin, Walser, Baudelaire, Bach, Vinyoli, Kavafis, Proust, Molière i Dante, Melville, Borges, Goethe i Henry James, Musil, Kafka, Beethoven i Thoreau: tot un univers que brolla d’una illa petita, en la qual la cultura té més a veure amb el camp que amb tot Ateneu. Pons es proposa, ara com sempre, “ser universalment local”: allò que la literatura catalana no ha sabut ser des de Riba, Gabriel Ferrater i Vinyoli.

Fugint de la fama, enemic del turisme que fa que ens oblidem de nosaltres mateixos (Ovidi, Agustí), en aquest llibre impressionant juguen als daus, a favor de l’atzar, la vida i la mort, la transcendència, la divinitat, l’estil, la moralitat i el civisme. No tothom té el dret a ser un moralista als nostres dies, però Pons, poeta menorquí, se l’ha guanyat a pols.