La bellesa del no-res

La bellesa no sembla d'entrada que sigui cap prioritat en l'art actual. El joc conceptual, cerebral, irònic i, fins i tot, provocatiu ha suplantat un concepte que havia estat bàsic, encara que no pas únic, durant segles i segles. D'altra banda, molts artistes moderns que l'han pretès assolir en tota la seva esplendor han caigut en la carrincloneria pompier , ja des del mateix informalisme i les figuracions posteriors, i captar-la sense caure en el ridícul no és cosa fàcil. I és que la bellesa és un concepte que canvia malgrat l'anhel que té de ser impassible i eterna. Podem trobar ara molt bell un quadre cubista, tot i que a l'època que es va fer molta gent l'hauria pogut considerar horrorós i aberrant, malgrat el seu sentit implícit d'ordre, formal i cromàtic. És innegable que hi ha qui, en l'acte creatiu, busca una harmonia entre el contingut i l'estètica i, quan s'assoleix plenament, sense caure en el ridícul, el resultat pot arribar a ser esplèndid.

Tant Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) com Alberto Peral (Santurtzi, Biscaia, 1966) no defugen aquesta harmonia malgrat inscriure's en la contemporaneïtat més estricta i utilitzar tota mena de suports, més enllà de quedar-se en una sola disciplina. L'un i l'altre parlen de la percepció del buit, del joc de la representació i la teatralitat, del procés de síntesi entre la figuració i l'abstracció, de la forma depurada i de la realitat d'imitació que acaba sent l'obra d'art, i tots dos ho fan, també, amb una certa dosi d'ironia i elegància.

Aballí ha partit en dos l'espai de la Galeria Estrany-De la Mota per crear dos àmbits oposats, un de clar i l'altre fosc. Tot plegat acaba sent una gran instal·lació dedicada al blanc i al negre, a la llum i a l'ombra, a l'horror del full o la tela en blanc, i també a la solitud i el pas del temps. En tots dos àmbits ens obliga a una contemplació pausada i silenciosa un cop superat el refús inicial de la mateixa buidor que s'hi exposa. En un i l'altre també la llum és protagonista, la llum que no il·lumina res o, més ben dit, no il·lumina res més que la mateixa paret blanca de la galeria, fotografiada per a l'ocasió, en un joc de reflexos; o la d'un tub fluorescent vell que fa pampallugues i es projecta a la paret i, a partir d'ella, il·lumina el muntacàrregues que presideix l'espai industrial de l'exposició. La referència al Màlevitx suprematista, i per extensió a l'Ad Reinhardt monocrom, és inevitable en moltes d'aquestes obres. D'altra banda, els vídeos muts amb individus parlant sols al carrer o en un bar, o el d'una nòria parada amb gent a dins sense esverar-se, generen una atmosfera d'absoluta incomunicació, i el del rellotge de sorra buidant-se passa a ser una radiografia del temps que passa i mor inútilment.

Peral fa més de 20 anys que està instal·lat a Barcelona; la primera exposició seva va ser a l'Espai 10 de la Fundació Miró el 1992. Des del 2009 impulsa la iniciativa Halfhouse, un lloc de trobada per a l'intercanvi i la comunicació artística entre creadors novells i consolidats, comissaris i teòrics. Ell s'ha centrat, de sempre, en l'estudi de la forma depurada, l'oval, l'esfera, el quadrat, el triangle... com a imatges sintètiques, primigènies i simbòliques. L'escultura i la representació del volum són els seus objectius principals. A la galeria +R, Peral presenta una sèrie d'escultures de petit format molt refinades, algunes tallades en obsidiana, una pedra semipreciosa, que ens remeten a Brancusi, un dels autors recurrents en la seva producció. Un tros d'alabastre sense polir damunt un torn/peanya d'escultor també parla del vertigen al full en blanc, l'abisme del creador abans de començar l'obra. Paral·lelament, inclou un conjunt de fotografies d'espais anònims en les quals ha tallat i aixecat una part de la imatge, doblegant-la sobre si mateixa per crear un efecte tridimensional que l'altera de manera absoluta, com un mirall desdoblat que deixa veure el que hi ha al darrere: la paret plana i el buit, despullant l'aparent realitat per crear, amb molt pocs mitjans, una icona del tot al·lucinada.