Kafka / Benjamin

La bibliografia crítica sobre Franz Kafka ja és gairebé tan extensa com la de Cervantes o la de Shakespeare, i podria ser més voluminosa i tot. La causa de la proliferació de llibres, articles i saviesa a l’entorn de l’obra de l’autor de Praga (1883-1924) cal trobar-la en un lloc distint que no es troben les causes de l’abundor de bibliografia cervantina i shakespeariana. Cervantes genera molts estudis pel sol fet que va escriure un llibre prodigiós que resumeix tres segles de literatura cavalleresca —diguem des de les novel·les artúriques fins a l’Amadís, passant per Tirant lo Blanc— i, al mateix temps, resumeix tots els procediments novel·lístics que es desenvoluparan en els tres o quatre segles següents, entre ells els procediments de Kafka mateix. Shakespeare ha donat molta literatura per una raó semblant a la que puguin haver donat els Diàlegs de Plató: perquè en la seva dramatúrgia parla de totes les coses relatives als éssers humans, en la història i fora d’ella, de què és possible parlar en aquest món.

Kafka, a diferència d’aquests dos —tan genial com ells i, afegint-hi Proust, allò més genial que s’ha escrit als segles moderns i contemporanis, la resta serien succedanis brillants o molt ben escrits—, ha donat molta assagística pel fet que va escriure una literatura que, traspassant el llindar d’un mètode que no difereix massa del de Dickens, del de Kleist o del de Robert Walser, arriba a dimensions al·legòriques o metafòriques absolutament infinites: la interpretació de l’obra de Kafka no pot tenir final pel sol fet que va néixer en les escletxes de sentit que hi ha —també infinites— entre els mites originals, o fins i tot entre un estadi premític de la civilització humana, i el sentit atorgat per qualsevol lector a aquesta enorme, nebulosa perspectiva. Sumeu-hi una matèria narrativa pròxima al judaisme.

De seguida que es va publicar, prou es va veure que l’obra de Kafka demanava aproximacions que, pel fonament literari que la sustentava, havien de ser diverses —com “les línies de la vida”, “com els confins de les serres”, segons un altre gran en llengua alemanya, Hölderlin— i, al mateix temps, no contradictòries entre si. En aquest punt de no-contradicció van aparèixer els escrits de Walter Benjamin (1892-1940) sobre Kafka, ara delicadament reunits per un editor de Buenos Aires: Sobre Kafka. Textos, discusiones, apuntes, editat per Hermann Schweppenhäuser, traducció, pròleg i notes de Mariana Dimópulos (Eterna Cadencia, 2014). Coneixíem alguns d’aquests textos per l’edició de Jesús Aguirre, a Taurus, als anys 1970. També els coneixem, recentment, per la magnífica edició de les Obras completas de Benjamin a l’Editorial Abada. Però sempre s’agraeix que els escrits dedicats monogràficament a un autor puguin ser llegits tots junts. A més, l’edició porta uns apunts —els més antics, de cap a 1924-1928; els més recents, de cap a 1934— insòlits, gairebé tots dedicats a El procés, una de les tres novel·les de Kafka, la que més interès despertà en el pensador suïcidat a Portbou. El llibre, per fi, inclou l’epistolari —amb Theodor Adorno i amb Gershom Scholem— que discuteix la validesa dels textos assagístics.

Benjamin diu que “Kafka va escriure contes meravellosos per a dialèctics” —vegeu què es pot arribar a dir sobre aquest enigmàtic objecte vivent anomenat Odradek, del qual jo mateix, per amor de bricolatge kafkià, en vaig fer una reproducció que vaig regalar a Enrique Vila-Matas—, i en aquesta enrevessada dialèctica se situen les seves lluminoses divagacions sobre l’autor de Praga: la discussió passa per rebatre les interpretacions teològico-vulgars de Max Brod, marmessor de Kafka; per l’articulació de les reflexions benjaminianes sobre el mite i la culpa —no hi falten Bachofen i la seva teoria de l’estat matriarcal premític, com no hi falten la Torà textual i l’exegètica que se’n desprèn—, i recorre unes condicions històriques, polítiques i burocràtiques que a Benjamin el van atraure més en altres autors, com Brecht, que en Kafka. Llibre complex, no com la vida mateixa, sinó com la gran literatura, que produeix i escampa sentit fins més enllà de l’existència.