La vida opaca

A l’índex de Mai no sé què fer fora de casa el lector no hi trobarà cap conte titulat convencionalment, sinó tan sols una llista de relats d’uns altres autors —Txékhov, Zweig, Capote, Ginzburg—, talment com si fos l’índex d’un recull antològic o com si s’anunciés l’estudi o l’anàlisi de cada text. No és així perquè Neus Canyelles (Palma de Mallorca, 1966) va guanyar un premi de literatura de ficció —el Mercè Rodoreda 2013—, però no és tampoc ben bé el contrari, perquè el que fa l’autora és el que normalment s’amaga o no s’explicita gaire, insinuar que els escriptors pensen menys en escriure amb originalitat que en reescriure a la seva manera els relats que més s’estimen: Borges ja va avisar que no hi ha cap llibre que estigui incomunicat, sinó que tots són una relació, un eix d’innombrables relacions amb altres llibres. I de la mateixa manera que cada escriptor va configurant la seva pròpia genealogia literària, també pot ser que cada lector pugui crear el seu museu de vivències eternes gràcies a les semblances que pot trobar entre el que ha llegit i els instants més remarcables de la seva experiència particular.

És a partir d’aquí que Canyelles organitza Mai no sé què fer fora de casa: la narradora sense nom que protagonitza els 16 contes recorda 16 experiències personals que li remeten a 16 moments de la literatura universal. No és gens estrany: la literatura pot assemblar-se a la vida, o la vida a la literatura, perquè en el centre de totes dues hi sol haver el problema de les relacions amb els altres. L’autora, però, no recrea irònicament ni parodia ni un sol dels textos a partir dels quals elabora els seus contes: es limita a esmentar-los per indicar al lector encuriosit quin és l’origen. Aleshores, si vol conèixer l’abast de les seves maniobres, s’adonarà que la intenció no és tampoc homenatjar l’estil o el to d’autors tan dissímils i tan poc conciliables com Nabokov i Bukowski, per exemple, o com Carver i Andersen: l’homenatge es limita a adaptar la situació argumental a les anècdotes que viu la protagonista, una dona separada, que comparteix pis amb les dues filles i una gossa, i que col·labora en un diari balear. Però com que és inevitable que cada escriptor triï a quina estirp literària vol pertànyer, no és gens gratuït que el primer conte del recull estigui escrit sota la invocació de Txékhov. No és gens estrany, doncs, que a Mai no sé què fer fora de casa no hi hagi artificis ni enganys, que les frases llisquin ràpides i senzilles en la sintaxi que les encadena, que no hi hagi res d’ostentós ni hi figuri mai la voluntat d’enlluernar, com si l’únic propòsit fos la recerca de la transparència i la naturalitat: no hi ha laberints rebuscats sinó una necessitat de precisió a l’hora de tractar el quadre de les insatisfaccions i les alegries mínimes d’una vida encallada i plena d’obligacions penoses —en comptes de sang, se sent el batec d’una ànima ingènua i càndida—, que confia la seva tristesa al lector i que, sobtadament, algunes vegades —perquè sí— pot demanar que se l’escolti més atentament perquè troba prou força per proclamar, com Nabokov en el conte original, que a pesar de tot és feliç, absolutament o idealment feliç, com si la felicitat fos una mena de desafiament. En aquests moments, la queixa esdevé càntic, i tot cobra sentit perquè hi ha hagut alguna cosa imprecisa que s’ha elevat, ha flotat i s’ha alliberat del pes de la vida opaca.

Més enllà dels contratemps sentimentals o de la inviabilitat dels sentiments, que són les dues línies per on transiten la majoria dels contes de Canyelles, els batecs de la malenconia no deixen mai d’inquietar una mica, perquè revelen la vaga necessitat d’alguna cosa indefinida, com si al fons de Mai no sé què fer fora de casa hi habités una insatisfacció profunda i inexplicable —¿el simple transcórrer de la vida i el temps?—, però també és cert que operar narrativament amb una matèria i unes eines tan fràgils és arriscar-se a construir uns contes que poden semblar massa pàl·lids i anèmics, una mica apàtics, que es llegeixen sense saber amb exactitud què s’ha de fer amb ells, i que fan recordar un vent molt suau que s’esvaeix de la mateixa manera que ha aparegut, sense molestar.