“Vaig arribar a la ciència en llegir l’aventura de la ‘Kon-Tiki’”

A casa, davant d'una gran taula atapeïda de papers, ordinadors i coses d'allò més variat, Jorge Wagensberg llança una allau d'idees. Assegut a l'altra banda, deixo de prendre notes per un moment i em quedo mirant, fascinat, dos objectes al costat del meu quadern: un tros d'ambre amb un insecte atrapat a dins i la petxina en espiral d'una ammonita fòssil. Tinc tot just un instant per apreciar la bellesa i el misteri dels dos elements que, em sembla, simbolitzen tant els interessos de Wagensberg, i gairebé em perdo allò del científic que puja a l'avió amb una bomba per conjurar la probabilitat que n'hi hagi una altra, o l'apassionant relat que fa de la sonada ocasió en què Wittgenstein va amenaçar Popper amb un atiador per una fotesa de problema filosòfic.

Conversador genial, loquaç, divertit i estimulant —fins i tot quan parla de termodinàmica—, Wagensberg està en plena forma. No en va viu una època especialment bona: es commemoren els 30 anys de la col·lecció de Tusquets Metatemas ("llibres per pensar la ciència"), que dirigeix des dels inicis, i es troba immers en la definició del projecte de museu que l'Hermitage crearà a Barcelona.

En començar l'entrevista li he dit que sempre que penso en ell em ve la seva imatge al fons del mar envoltat de barracudes. "Sí, va ser bussejant amb Lluís Monreal al Carib, quan preparàvem l'exposició dels galions del mercuri per a Cosmocaixa. Em vaig capbussar i me'n vaig anar al fons. Era un problema físic: no havia calculat bé els pesos del cinturó ni la diferència de densitat de l'aigua dolça i la salada". Així és Wagensberg, fins i tot enmig de l'aventura, assetjat per depredadors escamosos, ell hi veu el costat científic de l'assumpte.

"No vaig arribar a la ciència per vocació primerenca", evoca. "M'atreien les matemàtiques i la seva forma de raonar, després em vaig inclinar per la física, que és com les matemàtiques però en colors. Jo era molt dispers. Sempre he estat més inquiet pel que deixava de fer que pel que feia". Cursant Física a la Universitat de Barcelona, a tercer de carrera va fer el seu primer experiment. "Un camp híbrid entre física i biologia, una cosa insòlita en aquella època. Construir un instrument per mesurar la calor que intercanvia un bacteri amb el seu entorn". Evito la temptació d'esmentar el doctor Bacterio i li pregunto per la utilitat d'allò. Em mira amb compassió: és el que comporta haver donat 40 anys l'assignatura Teoria de Processos Irreversibles. "El que em preocupava era la definició mateixa del que és un ésser viu. Una de les preguntes que més es repeteixen és 'Què és la vida?'. Hi ha molts llibres amb aquest títol. El de Lynn Margulis, per exemple". Cosa que ens porta a Metatemas. "Tot just llicenciat tenia el costum de recomanar llibres científics a amics que no ho eren. En una festa d'aniversari em van presentar Beatriz de Moura i ella em va dir que acabava de rebre una proposta de llibre sobre l'entropia i si me'l podia llegir per donar-li la meva opinió. Vaig veure que ningú podia entendre-ho. I així vam decidir començar la col·lecció, amb el repte de transmetre idees intel·ligibles, com una ampliació del cercle de lectors amics, convertit ara en una gran família".

“Mai no s’ha de

El primer llibre va ser precisament un Què és la vida?, el d'Erwin Schrödinger, un dels pares de la física quàntica. "Aquest llibre seminal va marcar molt la col·lecció: llibres que donen idees més enllà de la pròpia disciplina de l'autor i del tema, llibres que generen conversa". Amb una bona dosi d'heterodòxia en el bon sentit. "No es pot fer ciència sense algun tipus d'especulació", diu el nostre inquiet personatge, que esmenta l'astrofísic Halton Arp i la seva crítica al Big Bang. I així, 130 títols, que ens han endinsat a molts neòfits (i no tant) en els misteris dels fractals, la teoria del caos o la de les catàstrofes, la ciència dels sistemes complexos, els pluriuniversos, els dinosaures o el sexe de les sargantanes. També en l'evolució de l'home, és clar ("què és l'hominitat"). I en els secrets dels nostres companys de viatge, els altres primats. Precisament la setmana que ve serà a Barcelona, amb motiu de l'aniversari de Metatemas, Frans de Waal, l'expert en bonobos i els seus petons de cargol. Un home, com Wagensberg, amb un gran sentit de l'humor. "L'humor és vital. L'humor científic, que és el que consisteix a riure's d'un mateix i no de l'altre. Riure's d'un mateix és una vacuna contra el dogma. És molt perillosa la gent que no somriu".

Tornem a la peripècia vital de Wagensberg. "La meva activitat té tres potes: la docència universitària, la col·lecció d'assajos i la museologia científica". De vegades aquestes coses es conjuguen, com quan s'organitzen xerrades amb la participació d'assagistes de Metatemas i les aportacions es converteixen en nous llibres.

Wagensberg advoca pels "xocs frontals d'idees", la contaminació mútua dels sabers, la interdisciplinarietat i la superació de l'abisme tradicional entre ciències i lletres.

La filosofia de la ciència és un dels temes més estimats per Wagensberg. Cosa que ens porta a Popper, glups. Tots dos hem tingut l'oportunitat de xerrar amb ell, però Wagensberg sens dubte li va treure més profit. En realitat, al meu dia jo vaig tenir sort que el gran home no portés l'atiador de Wittgenstein. "Vam tenir una conversa autèntica, d'aquelles en què escoltes abans de parlar. Em va sorprendre que Popper tenia una visió crítica de la física quàntica similar a la d'Einstein. Si avui visquessin, tots dos la veurien d'una altra manera".

No li agrada l'expressió divulgació científica, perquè li desagrada que l'arrel vulgar aparegui en el terme. "Mai no s'ha de sacrificar el rigor científic", afirma aixecant un dit i alhora ajustant-se els tirants dels pantalons. "Però cal ser originals i seductors". I llavors llança una de les seves frases més famoses: "No s'ha de confondre el rigor científic amb el rigor mortis". Això ens condueix als seus cèlebres aforismes. "Els aforismes només tenen un problema: la facilitat amb què se'n fa un de dolent".

És una aventura la ciència? "Mira, de fet, jo hi vaig arribar per la lectura d'una aventura, la de la Kon-Tiki", revela, "que era també una aventura científica, ja que en la seva base hi havia la idea de demostrar alguna cosa, la manera en què s'havia poblat Amèrica. L'aventura física de viatjar, d'explorar, ha estat lligada sempre a l'empresa científica. Amb la museologia he viscut moltes aventures, ja que per transmetre l'emoció has d'haver viscut. Sobrevolant les línies de Nazca en una fràgil avioneta. A l'Amazònia, nedant amb els peixos pirarucú, o tenint una trobada amb la biodiversitat: allà claves una puntada a un arbre i tot el que cau és nou per a la ciència".

Li pregunto si tot això li proporciona felicitat. "L'objectiu últim de la ciència és comprendre la realitat, i això produeix goig intel·lectual, el plaer de l'eureka. Té alguna cosa de sexual, alguna cosa d'orgàsmic, comprendre quelcom que és nou. Això crea, és clar, addicció a la ciència".