Memòria veterana

Una dècada o més enrere, quan encara no llegíem els diaris a l’ordinador i ens podíem permetre el luxe de comprar-ne dos o tres cada matí per saber com anava el món i comparar com el veien uns i altres, em vaig acostumar a comprar El Punt. Volia, per llegir un diari en català, una alternativa a l’Avui, que l’enyorat Ramon Barnils qualificava, sorneguer, com “el millor diari d’abans-d’ahir”. Aviat vaig descobrir-hi un periodista que, d’aleshores ençà, sempre he llegit amb plaer: Manuel Cuyàs. Tant quan escrivia cròniques com quan signava articles d’opinió, Cuyàs resultava interessant, sensat i irònic i, sobretot, ho feia amb un estil ben personal, brillant, gens buit ni rutinari, com solen ser alguns columnistes esdevinguts patums.

Amb el temps, Cuyàs (Mataró, 1952) ha volat molt més alt: ha fet de cronista parlamentari i el sol·liciten a les tertúlies que saturen ràdios i televisions, sense abandonar l’article diari a El Punt. També va obtenir notorietat en ajudar a donar forma als tres volums de memòries de Jordi Pujol. Potser, doncs, perquè ja és qui és, i a sobre escriu molt bé, li han demanat que redactés un volum de memòries que no decep.

Sense la pretensió de construir una autobiografia completa, El nét del pirata es llegeix, absorbent, més aviat com una successió de records que arrenca amb la memòria familiar d’un avantpassat del segle XIX, el pirata del títol, un indià que es fa present tant pel manuscrit, conservat i citat per Cuyàs, en què explica la seva vida d’aventura a Sud-amèrica, com per l’imponent retrat que presideix encara el menjador familiar a Mataró. La figura de don Antoni Cuyàs, el pirata del títol que és i no és l’avi del “nét” narrador, és tot un encert com a element vertebrador del llibre. L’herència de l’indià és la porta d’entrada a una petita història social —i també política— del Mataró i la Catalunya de la postguerra, el desarrollismo i la Transició. La perspectiva de Cuyàs, a estones càlida, a estones distant, sempre lúcida i irònica, carrega de valor un relat d’època, ple d’anècdotes, amb un cert aire planià, que en mans d’un escriptor menys dotat podria resultar trivial. Un exemple: les pàgines que dedica a les excursions cinematogràfiques a Ceret i Perpinyà, abans i després del boom del cine eròtic, li serveixen per dibuixar, en quatre pinzellades, una divisió del país en tres classes (i no dues, com tendeix a fer el sobiranisme rampant quan assenyala amb el dit “unionistes” o “col·laboracionistes” entre qui no hi combrega): els progressistes (que anaven a veure-hi cinema d’autor i “compromès”), els futurs convergents (que s’hi van apuntar quan la moda del Tango de Marlon Brando) i els espanyolistes (que no volien ser menys que els altres).

Cap a la fi del llibre, Cuyàs explica com, al principi dels anys noranta, es va oferir per col·laborar a l’Avui. Dos successius caps d’opinió el van rebutjar. Ho va provar també a El Punt, que encara no era un rotatiu d’abast nacional. El va rebre el director en persona i li va dir que podia començar a escriure-hi l’endemà. Després de decaure a empentes i rodolons, l’Avui va acabar sent absorbit per El Punt, que ara surt amb la capçalera una mica frankensteiniana El Punt Avui+. No cal dir que els responsables d’El Punt van demostrar perspicàcia en fitxar Cuyàs, de qui hem d’esperar més llibres —de crònica, de viatges, recopilacions d’articles, el que vulgui— que ajudin a establir-lo com el que és, un escriptor valuós.