Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Col·leccions particulars

El tècnic cinematogràfic Josep Maria Queraltó té 4.000 pel·lícules que podrien anar al centre de Terrassa

El suport digital conviu amb les llaunes de la cinta analògica. Ampliar foto
El suport digital conviu amb les llaunes de la cinta analògica.

El tancament de laboratoris fotogràfics i la donació de col·leccions de particulars és el mètode habitual d’alimentar els fons de la Filmoteca de Catalunya i del Centre de Conservació i Restauració de Terrassa (2CR). Per això mateix, és un fons en constant creixement. Una de les col·leccions que probablement arribarà també al centre de Terrassa és la del tècnic cinematogràfic Josep Maria Queraltó, que té 4.000 pel·lícules, entre documentals —hi ha algun No-Do de l’època franquista— i material cinematogràfic en tot tipus de suport i època: “Algunes d’antigues, com la Conquista del Oeste (1962). Tinc material de l’època del Cinerama, Cinemascope i molt material en blanc i negre en pel·lícules de 16 mil·límetres. Hi ha documentals molt singulars, com el de la construcció de les tres xemeneies de la companyia de la llum del Paral·lel”, explica.

Queraltó emmagatzema el material amb la intenció de donar-lo quan pugui complir el seu desig: muntar un museu. De material no n’hi falta, perquè aquest apassionat col·leccionista —que va ser muntador de moltes sales de cinema— té un fons de 15.000 peces de cinematografia, a més de les 4.000 pel·lícules. Tan singulars com un gran projector de fabricació russa, que Queraltó va rescatar d’unes sales de cinema de Cuba; unes filmadores del segle passat; o un projector de la dècada de 1930 que funcionava a mà amb una roda. Té peces úniques, com ara una filmadora de Lumière, de les quals només es van fer 15 unitats, i un projector Edison de 1897. I un curiós i pesadíssim fusell de fotografies Mark III “Camera Gun”. Una de les particularitats d’aquest col·leccionista és que ell mateix restaura els equips, que té distribuïts en tres magatzems.

La seva il·lusió des de fa anys és muntar un museu del que ell considera la memòria industrial del cinema. “Jo, del digital, res, em vaig quedar a l’analògic”, reconeix. Malgrat que en els últims deu anys ha mantingut entrevistes amb responsables polítics de Cultura dels dos costats de la plaça de Sant Jaume, no ha aconseguit que la seva idea fructifiqui: “Tots els polítics m’han dit el mateix: això està molt bé, és molt interessant i és un material que s’ha de preservar. Però a l’hora de la veritat, no m’ajuden”, es queixa. Els seus contactes amb les universitats tampoc no han fructificat. Fa vuit anys va arribar a signar un conveni amb la Pompeu Fabra —el campus audiovisual es troba a pocs minuts d’un dels seus magatzems— i amb la societat municipal 22@ per intentar que la seva col·lecció s’integrés en un altre projecte no nat: el Museu de la Fàbrica dels Mèdia.

Queraltó passeja part dels seus fons en exposicions que ha organitzat —gairebé sempre al seu càrrec— en 38 ciutats d’Espanya. L’última l’any passat al Paranimf de la UB amb una selecció de 20 de les seves peces de museu. El que l’amoïna és el futur de la col·lecció: “Em preocupa què passarà en el futur amb tot aquest material que jo crec que té valor històric perquè explica l’evolució del cinema”.