Robinson i Catalunya

Temps enrere, la gent que es dedicava a la política era capaç de citar un text de l'antiga saviesa, grega o llatina, amb tota correcció i avinença. Més endavant, cap al segle XIX -perjudicis causats pel Nouveau Régime !-, hom ja només va ser capaç de citar frases o màximes de la tradició literària autòctona, i poca cosa més. Passatges de l'Antic i del Nou Testament encara eren possibles, atesa l'enorme difusió que va tenir la Bíblia fins ben entrat el XX. Després, amb el temps, els polítics ja van ser incapaços de deixar anar qualsevol citació literària; i sovint no les esmentaven perquè hi havia moltes possibilitats que s'equivoquessin. Per exemple, hi ha molta gent que parla d'un "espectacle dantesc" com si Dante només hagués escrit la primera part de la Commedia , dedicada a l'infern. Una alba esplendorosa o el naixement d'una criatura també són espectacles dignes del Dant. En aquest sentit, el nostre president podria exclamar: "Catalans! Un dia viurem un espectacle dantesc!", sense equivocar-se.

Ara ja gairebé ningú, per si les mosques -potser perquè no el titllin d'arrogant, mestretites, superb o petulant-, no esmenta mai aexempla literaris, de manera que la vida parlamentària corre solament plena de frases fetes, equívoques, desproveïdes d'enginy, de gràcia i saviesa -gran excepció és la vida parlamentària anglesa, en què s'ho passen de primera citant Dickens i les germanes Brönte, encara que hi estiguin enxubats.

Però vet aquí que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va deixar anar, el dia de la discussió i votació del tràmit de la proposta catalana d'un referèndum, que si Catalunya esdevenia independent ens quedaríem tan solitaris i desgraciats com Robinson Crusoe a la seva illa, no precisament deserta com saben els lectors d'aquesta obra. L'exemple és desafortunat, i dóna idea de l'escàs coneixement del president espanyol de la literatura anglesa (em pregunto si sabrà a quin segle pertany l'obra de Daniel De Foe, o Defoe).

Robinson és un jove protestant i no catòlic, per començar, que naufraga a les envistes d'una illa que suposa inculta, lluny de la costa del Brasil. Arriba a terra nedant, i, un cop lleugerament refet, fa diversos viatges a la nau, no enfonsada del tot, i se n'emporta algunes coses que seran determinants per a la seva supervivència; entre elles, tres bíblies en primeríssim lloc -això també ho faríem els catalans, perquè sempre recordarem Torres i Bages-, claus, una barrina, destrals, fusells i plom petit, una ombrel·la, paraments de llit, cordes i fil de vela, estisores, ganivets i forquilles, plomes, tinta i paper... i, the last but not the least , 36 lliures angleses i brasileres, que Robinson desa i que, al cap de molts anys, li faran un bon servei.

Com és sabut, amb aquestes i poques coses més, Robinson edifica no solament un habitatge passador, sinó gairebé una fortificació; després quasi un poblat, i, un cop ha conegut -gràcies a Friday, el noi negre que ha deixat petjades a la sorra- que l'illa està habitada per natius, edifica fins i tot un imperi colonial, com es descriu a la segona part de l'obra. A més, hem de recordar que el primer any de la seva estada a l'illa, Crusoe redacta un esquema dels aspectes positius i els negatius de la seva situació. Entre les coses negatives, hi figura: "Sóc destriat i separat de tot el món" -d'Espanya, de la Unió Europea, de l'OTAN, etcètera- i "Estic sense cap defensa ni mitjans per resistir cap violència d'home o bèstia" -o sigui, la Guàrdia Civil o els individus més bèsties del PP. Fins aquí Rajoy l'encertava. Però no va tenir presents els aspectes positius de la situació, que Robinson destaca: "No m'he ofegat com tots els meus companys del vaixell"; "No passo fam ni em moro en un lloc desolat que no comporti el manteniment" -l'horta del Llobregat, el blat de l'Empordà, les peres lleidatanes, etcètera-; "Estic en un clima calent, on, si tingués robes, difícilment podria dur-les" -no hi ha dubte que Catalunya és un país amb un clima més agradívol que Castella.

La metàfora robinsoniana, doncs, cau amb estrèpit pel seu propi pes. Estudieu, polítics, estudieu!