Amb llibres a la mà

Enguany, la mort de Gabriel García Márquez ha tenyit de dol la diada de sant Jordi, o dia del llibre, que és o hauria de ser també el dia de la literatura. En un passatge de les seues denses i lúcides memòries, Nina Berbèrova va escriure que el segle XX propulsà un canvi espectacular en la manera de ser i de viure dels homes. Aquest canvi es basava, sobretot, en una nova idea d’home; una nova idea que, pel seu costat, no hauria pogut existir sense una renovació completa de l’estil amb què s’expressava. L’art i la literatura del segle XX, almenys en les seues millors consecucions, tenen un to i una contextura peculiars que s’acorda amb aquesta forma de viure diferent, o més aviat la projecta. Això, el lector atent ho copsa de seguida. La literatura del segle XX no requereix (encara) notes a peu de plana. En acabar aquesta introducció explicativa, la Berbèrova afirma que la primera vegada que es va trobar l’estil del segle XX encarnat en la literatura russa va ser en un relat de Vladimir Nabókov.

L’observació és encertada, perquè Nabókov va ser, sens dubte, un dels forjadors de l’estil modern; no solament en la literatura russa, també en l’anglosaxona. En aquesta, l’estil modern havia pres forma en les frases rítmiques, nítides i precises, d’Ernest Hemingway i en les molt més tortuoses de William Faulkner. Als anys 50, la prosa bigarradament nerviosa, transida d’enjogassament circens i de melancolia irònica -amb un rerefons desesperat-, de Nabókov va provocar una sotragada de llargues repercussions. Encara en queden ecos visibles en la literatura eixelebrada i rutilant de Philip Roth, per exemple. En aquesta part del món, en canvi, passades les amables austeritats azorinianes, l’engargussament arcaïtzant de Valle-Inclán o la insidiosa ironia planiana, la revelació de la gran prosa vibrant del segle XX hagué d’esperar al desembarcament en massa dels sud-americans, en la segona meitat del segle. De tot aquell guirigall, van destacar-ne de seguida uns noms: Jorge Luis Borges (al principi més pel laberíntic conceptisme dels dissenys que per l’astúcia lapidària de l’estil), Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Guillermo Cabrera Infante (molt influït per Nabókov també) i Gabriel García Márquez, qui potser era qui més va trascolar l’exuberant vitalitat de la tradició barroca (que en castellà és la tradició), amb el seu fulgor verbal i les seues brusques màgies, a la prosa narrativa del seu segle.

De tots ells, tan distints i tan representatius, cadascú a la seua manera, del que ha significat la modernitat en la literatura, ja només en queda viu Vargas Llosa (i cal dir que el seu estil ja no té la compacta tensió ni la distanciada pietat amb què ens va sacsejar en Los cachorros). Aquesta va ser una gran època i ja n’hem de parlar en passat. Per seguir amb la idea de la Berbèrova –lúcida, però ací cruel-, tot això són ja memòries de lectures, ecos d’enlluernaments, fulgors extints. Si volem trobar l’estil del nostre temps, l’haurem de buscar en un altre lloc. Diria que el Nabókov del segle XXI (ni el Joyce, ni el Proust, ni el Kafka previs, si a això anem) encara no ha comparegut, o potser sí, i només passa que, com el Crist de Dostoievski, no hem sabut o volgut reconéixer-lo. Supose que l’estil del nostre temps hauria de ser vertiginós, però també crispat, i hauria de deixar un pòsit més aviat incòmode d’incertesa o de buit en el lector, una ressaca exhausta. Aquest, en tot cas, podria ser l’estil que ens mereixem. En català, que és una llengua tan apta com qualsevol altra per a aquests exercicis, Ponç Puigdevall s’hi va acostar en Un dia tranquil i en algun dels seus relats, tumultuosos i egrègiament malignes; potser també Julià de Jòdar, quan no se l’emporta el magma impetuós i tossudament valle-inclanesc de la seua inventiva. La fonda alegria de contar que embriaga les faules de García Márquez ja no és del nostre temps.

Era potser qui  més va trascolar l’exuberant vitalitat de la tradició barroca

I talle ací aquesta divagació, travestida d’homenatge a un gran escriptor mort. Per sort, la modernitat –també la nostra- és feroçment individualista, i té tantes cares com escriptors poderosos. Per la nostra banda, els lectors valencians no ens en podem queixar. Ignore ara mateix quins llibres s’ha previst de llançar el dia de sant Jordi, però sí que puc dir que aquest ha sigut un bon any per a la literatura escrita per autors valencians, amb llibres importants que imagine que es podran trobar a les parades. Llibres com Imatges, que recull l’obra impressionant de Josep Palàcios, o els poemaris nous d’Àngels Gregori, Susanna Lliberós, Iban Llop, Alexandre Navarro, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Josep Porcar, Josep Ribera o Manel Rodríguez Castelló, podrien honorar qualsevol literatura; també novel·les com Dones d’aigua, hòmens de fang de Toni Cucarella, El fracassat de Martí Domínguez, Carrer de pas d’Octavi Monsonís o la més que notable La cinquena planta de Manuel Baixauli. I encara hauríem d’afegir un llibre de memòries savi i a estones escruixidor com El tramvia groc de Joan Francesc Mira, i dos llibres savis més, el sensible repàs a la literatura universal que assaja Enric Iborra en Un son profund i l’ambiciós intent d’explicar ni més ni menys que l’evolució de la ciència –en especial la biologia- i el materialisme modern en El somni de Lucreci de Martí Domínguez. I segur que em deixe un grapat de llibres vàlids, però un servidor no pot llegir-ho tot (i prou greu que em sap). Tot això també és literatura del nostre temps. I que el nostre present continga tanta varietat i tanta riquesa a dins és el millor testimoni de la vivacitat (potser incerta i vertiginosa, però no buida) de la literatura valenciana avui.