Els oblidats

Ja fa molts anys que vaig veure Los olvidados, un film important —sens dubte el més dur— del període mexicà de Buñuel, director irrepetible, càustic, auster, d’esmolada visió. Passat el temps, el personatge que més recorde de l’obra no és cap dels principals, sinó una criatura que hi apareix ara i adés i per molt poca estona, un xiquet que es passa tota la pel·lícula perdut, buscant el seu pare, que, segons ell, l’havia deixat allà i li havia dit “ara torne”. Una ànima innocent que no influeix en la trama de la història però que, amb les seues breus aparicions, i amb la seua infructuosa recerca, ens omple —si més no a mi— d’una inquietud de la qual és difícil deslliurar-se. No l’he tornat a veure, la pel·lícula, però encara hi deu ser allà, el xaval, buscant el seu pare. Més d’una vegada, mentre sóc dins del formiguer d’un Sant Jordi a Barcelona o de la Fira del Llibre de València, he tingut la impressió d’entreveure, de lluny, intermitentment, una criatura com aquella, perduda entre la multitud, buscant, amb els seus ulls innocents, alguna cosa o algú que no endevine. La megafonia informa de la presència de tal autor famós que signa, en una de les parades, els seus aclamats llibres d’autoajuda; i d’aquell actor, aquell graciós —en diuen humorista— que ix dia sí, dia també, a la tele; i d’aquell corredor de motos de vint anys, campió del món, que ens confessa la seua rica, experimentada i profunda vida… Als aparadors, poca varietat: els títols dels llibres es repeteixen, les portades són lluents; els lloms, gruixuts; les contraportades parlen d’assassinats insòlits, d’originals receptes de cuina, de vampirs, d’erotisme sofisticat… Llibres nous, amb pocs mesos al món; difícil trobar-ne un amb més de dos anys de vida. Llibres, llibres, més llibres. La remor i el vaivé de la multitud eclipsa la criatura, que només veig de lluny, molt de tant en tant. “Té alguna publicació sobre les hemorroides?”, pregunta una clienta al llibreter. “Ara es ven molt açò”, diu un altre venedor, oferint una sèrie de volums d’una saga interminable. Fatigat, em compre una llauna de cervesa, m’aparte dels barracons i m’assec en un jardí pròxim, per paladejar-la amb calma. Mentre sóc allà, entre individus que passegen el gos o consulten la pantalla del telèfon o es fumen un cigarret, apareix per davant meu la criatura, que deambula erràtica, però amb determinació, perseguint aquella cosa que a mi se m’escapa. M’alce d’un bot, m’hi acoste, li toque suaument el muscle. “Perdona”, dic. “A qui busques?”. Ell es gira, i aleshores m’adone que els seus ulls no tenen pupil·les, ni iris, sinó que són un espill. Un espill on em veig jo i la meua mirada perplexa, desemparada, perduda. I mirant-me a mi mateix als seus càndids ulls comprenc que la criatura que s’ha perdut sóc jo, i que allò que busca a la Fira del Llibre o al Sant Jordi, allò que jo busque i que de cap manera trobe, és, senzillament, una mica, només una mica, de literatura.