Quan Martin Parr era seriós

Estem acostumats a l’humor fi i irònic del fotògraf Martin Parr (Empsom, Regne Unit, 1952), en què critica el món actual, sobretot el consumisme i el turisme de masses. Les seves fotos, plenes de color i persones que no semblen mai quietes, generen sempre la mateixa reacció: el primer somriure que provoquen quan la mirada s’hi atura acaba mig congelat i deixant un regust amarg. Són les fotos de Martin Parr, reconegut i controvertit autor documental que des de 1994 forma part de la nòmina d’autors de Magnum.

Acabat de sortir de l’escola d’art, el fotògraf fixa el seu objectiu per primera vegada, a partir de 1975, en les petites localitats tèxtils de Hebden Bridge i Calderdrale, a Yorkshire, al nord d’Anglaterra, amb la intenció de reflectir un món que, intuïa, arribava a la seva fi. Un ambient tradicional i costumista ple, majoritàriament, d’ancians per la marxa a la veïna Londres dels més joves a la recerca de noves oportunitats; però també algun nen, dependentes, agricultors, miners... Allà es trasllada Parr durant cinc anys, entre 1975 i 1980, juntament amb Susie Michel, una jove que començava a escriure i que va acabar sent la seva dona. D’aquesta experiència sorgeix Els inconformistes, 75 fotografies que es poden veure al centre municipal de la Virreina de Barcelona fins al mes de juliol.

“El nom ve de les capelles metodistes i baptistes anomenades inconformistes que apareixien a tota la zona”, escriu Susie al pròleg del llibre-catàleg de la mostra. És l’únic que sembla saltar-se la norma i el costum en aquestes imatges, plenes de rituals, de menjars en comunitat, d’actes religiosos, d’imatges de fàbriques que viuen els seus moments baixos després de la crisi del sector tèxtil, de grangers de les muntanyes o d’oci, com ara anar al cinema a veure Tauró, la pel·lícula de Spielberg de 1975 en què el cartell sembla voler devorar els que fan la cua.

Malgrat que la comissària Emily Adams assegura que en aquestes imatges hi ha una total absència de crítica de l’autor, en gairebé totes hi ha una mirada irònica i una mica esperpèntica. Sorprenen els barrets, les gavardines i els vestits de flors que relacionem amb el tipisme anglès, el tweed. Gairebé totes les senyores els llueixen en casaments, batejos i festes, on sobretot es menja. Segons Adams, Parr sabia que aquesta societat tenia els dies comptats. De fet, ha explicat que aquestes localitats, avui en dia, s’han transformat en centres comercials i turístics que atrauen cada cap de setmana centenars de londinencs. Un presagi de la fi del món que va retratar és la primera fotografia de l’exposició, en què una enorme taula plena de dolços, muntada per celebrar al carrer el Jubileu de Plata de la reina Isabel II, es buida després que es desencadeni una tromba d’aigua. “M’agrada crear ficció a partir de la realitat”, ha assegurat Parr en alguna ocasió.

El fotògraf, del qual ja s’han vist diverses exposicions a Barcelona, com ara Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme, que es va poder veure el 2012 al CCCB, tornarà a la ciutat l’11 de juny per pronunciar-hi la conferència inaugural de la quarta edició del OjodePez Photo Meeting Barcelona, que se celebrarà aquests dies.