“En realitat sóc molt gamberra, m’encanta la comèdia”

Vicky Peña porta dos dies de descans de la funció que representa amb gran èxit a l’Espai Lliure, A casa (Kabul), i està fresca com una rosa. Demana una canya i unes patates de bossa i d’entrada la felicito per la recent Creu de Sant Jordi que li ha concedit la Generalitat. Li comento que, al meu parer, n’hi ha diverses com la seva que estan molt ben concedides enguany. Em pregunta quines i li dic per exemple la del pallasso Monty, pòstuma. No ho sabia. S’emociona i sembla a punt de plorar. Tot d’una estem parlant de la mort: la del seu pare, l’actor Felip Peña, de la qual, explica, es compleixen 25 anys just avui (per ahir), de la del meu... Diu que li agrada llegir els obituaris, que li semblen un gènere molt interessant, i dissol la tristesa que s’ha apoderat de la conversa ironitzant sobre el dret que dóna la Creu de Sant Jordi que et posin una esquela oficial als diaris. Li pregunto si la seva mare, la gran Montserrat Carulla, la té, la Creu. “Per descomptat, fa anys, i una mica més important encara, que és la Medalla d’ Or de la Generalitat, i això l’acredita el tracte d’Excel·lentíssima senyora; jo de vegades l’hi dono”.

La seva mare està avui en primer pla com a abanderada del sobiranisme; comparteix aquesta actitud? “No ho tinc tan clar, ho veig amb un altre punt de vista. Distanciada també, per descomptat, d’aquest determinat espanyolisme retrògrad i caspós. Crec que avui la gent d’esquerres de Catalunya, o més ben dit progressista, tenim un problema molt seriós sobre l’encaix amb Espanya. Jo compartiria la idea de federalisme, però la paraula ara està buida de contingut. Hi ha molts deures per fer. Cal articular, però ningú ens diu com. He de dir que a mi totes aquestes paraules, país, Estat, nació, pàtria, poble, m’atabalen una mica. Crec que hem de tornar a definir i omplir de sentit el concepte de ciutadà i ciutadania. La democràcia se’ns ha esclerotitzat. La partitocràcia ha allunyat la gent del carrer de la política”.

“Això del sobiranisme

En quin moment de la seva carrera està i com se sent? “Fa 40 anys que faig això, i segueixo on the road, com sempre, en el camí. He après moltes coses i n’he desaprès d’altres. Continuo creient en el teatre i en la seva influència en la societat. És que és una gran eina. Com a actriu... miro enrere amb una certa satisfacció: he fet un treball almenys coherent, defenso tot el que he fet. I tinc ganes de seguir, de fer coses noves”.

Repasso mentalment la trajectòria de Vicky Peña —deixant de banda les dues vegades que ha interpretat al cinema Carmen Polo de Franco, per no tornar a la política— i recordo amb nostàlgia aquells anys de la Barcelona dels setanta, el teatre independent, al Saló Diana. Què ha passat des d’aleshores? “Com en política, ens hem esclerotitzat, potser a la recerca del confort. Era aquella una època molt creativa, efervescent. Hi ha molt que s’ha anat adotzenant, tots nosaltres, com a classe teatral. També s’ha anat sedimentant, donant lloc a una base sobre la qual ens movem, un jaciment, una heretat, una història. Aquell esperit segueix en la gent jove, veig propostes molt notables, en què reconec aquells impulsos, aquella necessitat de trencar cotilles. Amb altra expressivitat, la d’aquest temps”.

Ella sortia a L’orgia. “Sí, era l’única que no em despilotava. Era l’època del Diana de Carles Lucena i Mario Gas, hi vaig treballar molt, allà, quin temps de vitalitat! Hi va passar molta gent: el Living Theatre...”. Li dic que l’altre dia vaig trobar un pòster de llavors, de l’actuació dels indis yaquis, els de Castaneda, i recordem Les Troubadours i la seva escenificació de la croada contra els càtars.

“Aquesta va ser una de les èpoques que em van marcar. La primera, és clar, va ser de petita al camerino amb la meva mare, quan vaig conèixer Paquita Ferrándiz, Lluís Torner. Un altre moment decisiu va ser el muntatge i les representacions de Dancing! de Helder Costa, al Condal de Mario Gas, el 1988. El 1987 havia fet amb Costa La balada de Calamity Jane i...”; la interrompo per recordar-li que la llavors la vaig entrevistar, seduït per la seva encarnació de la precisa tiradora del Far West. Riu del meu entusiasme ximple, però ens tornem a posar melancòlics. Què se n’ha fet del GAT, dels germans Flores...?

“Hi ha molt que s’ha anat adotzenant,

“Vam anar a veure Helder a Lisboa”, continua, “i ens el vam portar amb aquest Dancing! reconvertit amb un fil conductor d’aquí. En aquest muntatge vaig improvisar per primera vegada. Em va servir per perdre pors i llançar-me. Normalment jo sóc molt de teatre de text”. Bé, un dels seus grans papers, la filla Caterina de Mare Coratge, de Lluís Pasqual, era muda (després va fer de mare). “Però era Brecht!”.

Després van venir Les tres germanes de Pierre Romans. “Un altre que se’n va anar, sí. Txékhov em va impressionar molt. N’he fet només dos, seguits. Però m’ha marcat aquesta sensació que som ones successives, baules d’una cadena, quan ets jove creus que ets únic, però després...”. Ha fet poc Shakespeare. És estrany. “Sí, l’Emília de l’Otel·lo de Mario Gas, és l’únic”.

“En la meva carrera”, rememora, “hi ha una època en què no vaig fer teatre, a inicis dels vuitanta, no em cridaven, era angoixant; cinc anys, dels quals em va recuperar Ricard Salvat. Però vaig fer molt doblatge, i fer-ne em va donar molta cintura escènica”. Diu que va posar moltes veus a jovenetes. “A les 8 del matí havies de posar-te a cridar perquè se’t menjaven a Tauró, sense escalfament ni tràngol actoral que valgués. Després a riure, cop de diafragma, tècnica, tècnica”.

“A L’orgia era l’única

Els camerinos de la mare, Diana, el doblatge, Dancing!... “Hi ha un continuum. I tota la meva trajectòria amb Mario, és clar, que em va regalar un arc de personatges molt diversos i interessants. Com la Mrs Lovett del Sweeney Todd, el 1995 al Poliorama”. Amb Gas el continuum inclou dos fills, Orestes i Miranda, quins bonics noms teatrals!, convenim.

Provo de tornar a Shakespeare, però l’actriu aparta el Bard amb un gest. “Comèdies, vull fer comèdies, és cert que ell, Shakespeare, les té molt boniques, però vull alta comèdia, vodevil, estic molt dramàtica, últimament. La gent vol alegria. I en realitat jo sóc molt gamberra i m’encanta la comèdia. I també voldria fer vers, no n’he fet mai”.

Quin personatge de Shakespeare li hauria agradat? “Miranda, Julieta. Ara sé que no puc”. Aprofito per preguntar-li amb delicadesa per la maduresa de les actrius i els seus papers. “He fet personatges més joves que jo, una cosa és la teva edat real i una altra és la teva edat escènica. Però en alguns cal prendre una opció: o fer-los reals o prendre una opció d’estil que no sempre és possible sense ser infidel a l’obra”.

La situació actual del nostre teatre. “En aquesta conjuntura de crisi s’aposta sovint per coses buides de contingut. El públic ha fet aquesta deriva també. I hi ha el de l’IVA al 21%, una canallada. I una jugada mestra de la dreta: com menys accés a la cultura, ciutadans més manipulables”.