L’aigua

Assegut dins del Talgo, llegint un llibret que es diu La utilitat de l’inútil, de tant en tant alce la vista dels fulls i mire per la finestra —platges buides, urbanitzacions desertes—, o els veïns de vagó, imantats per les pantalles —del telèfon, de l’ordinador, del monitor del tren, on passen Jobs, pel·lícula biogràfica sobre el creador d’Apple. I trobe, en el llibre, una anècdota que conta Foster Wallace. «Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que anava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: “Bon dia, nois. ¿Com està l’aigua?”. Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i va dir: “¿Què dimonis és l’aigua?”». Devien nadar més ràpid, els peixos joves que el vell, però no sabien què coi era l’aigua. I diu més endavant Nuccio Ordine, autor del llibret: “Instituts de secundària i universitats s’han transformat en empreses. (...) la comesa ideal dels directors d’institut i rectors sembla ser per damunt de tot la de produir diplomats i graduats que puguin inserir-se en el món del mercat”. I quina falta fa estudiar llatí, grec, filosofia, literatura, art o música si el que importa és fabricar peons eficients, submisos, per al sistema? Si un és peix, no importa saber què és l’aigua; importa més formar part imperceptible d’un engranatge i avançar ràpid, més ràpid, sense aturar-se a pensar. Pensar, segons una gran part del món, és inútil. Com també ho és mirar per la finestra; per la finestra real, no per la pantalla. No us distragueu —ens podrien dir—, mireu, sempre, una pantalla. Hi és tot, a la pantalla, excepte l’aigua, però l’aigua —les realitats òbvies, importants—, no és útil si voleu ser, només, una peça inconscient de l’engranatge. Faig una ullada al film: Esteve Jobs tractat, puerilment (que difícil que és trobar un biopic que no siga un bunyol!), com un geni. I, com tots els genis, té les seues coses: fa pudor, és un tirà amb els col·legues, de qui no accepta cap suggeriment discrepant, es desentén de la xicota que ha deixat prenyada i de la criatura que s’hi gesta… Danys col·laterals d’una carrera que ens ha deixat uns quants aparells bonics, que fan moltes coses, que ho fan quasi tot, excepte ajudar-nos a conéixer l’aigua. El coneixement no es compra, no es pot adquirir si no és amb l’esforç individual i apassionat. La saviesa desafia les lleis del mercat: un pot compartir amb els altres allò que sap sense empobrir-se, en un procés virtuós en què s’enriqueix qui dóna i, alhora, qui rep. Què són una tauleta, un telèfon intel·ligent, un ordinador? Simples aparells que, certament, ens poden facilitar la vida. O complicar-nos-la: tot depén de l’ús que en fem. Aparells útils com un martell, una pinça o una ràdio. S’han fet pel·lícules dels inventors de la pinça, del martell o de la ràdio? Marconi inventà la ràdio, però els invents de Marconi són impensables sense les investigacions prèvies de J. C. Maxwell i H. R. Hertz, dos científics molt superiors a Marconi que treballaven inspirats, només, per una curiositat purament teòrica. Marconi es limità a fer l’aplicació pràctica d’allò que uns altres havien descobert. Tot déu estudia anglés, ara. Per què estudiem anglés? Per llegir Shakespeare, Melville o Conrad, o perquè ens cal un obrellaunes quan viatgem pel món o per Internet? Arribats ací, potser cal preguntar-nos, seriosament, què entenem per la paraula útil. I jo m’estime més una afirmació de Tolstoi citada en el llibret: “L’útil és únicament allò que pot fer tornar l’home millor”. Alce els ulls del paper i escrute els veïns de vagó: tots de cara a les pantalles, grans, petites, electròniques. I mire per la finestra: urbanitzacions desertes, platges buides. I, més enllà, l’aigua, immensa, profunda, inacabable. Si jo fóra peix, el meu primer propòsit seria intentar conéixer l’aigua.