Dir “sí” o “no” (o tot el contrari)

Hi ha escriptors que afirmen (i potser en algun cas fins i tot és cert) que escriuen només per a ells mateixos. Si després algun lector entra en el seu món serà benvingut, però (diuen) no és imprescindible. Un autor, en efecte, es pot permetre aquesta decisió; un editor, en canvi, no. Un editor no edita mai per a ell sol. Si té sort i els accionistes o les vendes de cara, potser sí que publicarà el que li agrada o el motiva, però amb el desig confés de compartir-ho amb un nombre de lectors com més elevat, millor. No només per a fer viable el negoci (que també), sinó per a posar en valor el treball de l’autor i de l’equip de professionals que haurà intervingut en el procés. Aquest és el sentit del seu ofici.

Deia Michael Joseph que editar «és simplement una qüestió de dir ‘sí’ o ‘no’ en el moment adequat». Ens fa imaginar un editor assegut en el despatx d’una de les últimes plantes d’un novíssim gratacel vintage, amb un puro a la boca acceptant o rebutjant manuscrits que li arriben a dotzenes. És clar que Joseph no va viure ni intuir la velocitat amb què se succeeixen els canvis que afecten el món de l’edició del segle XXI. Tampoc arribaria a veure que el seu segell seria comprat per Pearson en els anys 80 i incorporat poc després al grup Penguin, que seria adquirit per Random House després que el conglomerat alemany Bertelsmann engolira aquest referent americà del món del llibre en una espiral de fusions i absorcions que han convertit Penguin Random House en un gegant que no para de créixer (aviat incorporarà els segells no educatius de Santillana). Li hauria agafat un pantaix, segurament.

L'editor també ha de 'provocar' obres i encoratjar autors

La recepta de Joseph, doncs, potser era útil a mitjan segle passat, però en una època com l’actual, en què els lectors no són només consumidors passius sinó també productors altruistes, l’editor, en especial el petit o independent (dos conceptes que no necessàriament haurien de ser inseparables), és, o ha de ser, tota una altra cosa. Els lectors prosumidors participen d’una manera molt activa del procés de difusió de les obres que lligen, i les complementen i completen amb els seus comentaris o produccions virals, que generen comunitats d’interessos. Igualment, l’editor ha de saber escoltar els batecs socials de la seua època i servir d’altaveu als moviments que graviten en la seua mateixa òrbita. No només ha de dir “sí” o “no” al que li arriba a la taula: també ha de provocar obres i encoratjar autors amb l’objectiu de renovar la confiança dels lectors amb cada nova aposta.

Manuel Gil es qüestionava recentment en el seu blog Antinomias libro si és raonable reduir la tasca de l’editor tradicional a formar un catàleg i traure bons llibres. “No cal abordar també la responsabilitat política, social, cultural i de compromís de l’editor amb el seu temps?”, es preguntava. I sempre són oportuns i benvinguts els interrogants que ens empenyen a millorar. Gil participarà en la jornada sectorial “Enriquim el llibre” que se celebrarà la setmana pròxima a Sant Miquel dels Reis. Una bona ocasió per a demanar-li resposta, al mestre. Si és que encara en tenim, de dubtes…