Crítica
i

Illa de joia i pesta

"La llum i el dol" és un recull d’assajos i articles de Gesualdo Bufalino

Gesualdo Bufalino posa la seva mirada a Agrigent, Siracusa o Comiso
Gesualdo Bufalino posa la seva mirada a Agrigent, Siracusa o Comiso

La llum i el dol és un recull d’assajos i articles de Gesualdo Bufalino (1921-1996), prestigiós autor que va debutar als anys vuitanta amb la novel·la Diceria dell’untore (El sembrador de pesta, publicada el 1989 a Edicions 62), que parlava de Sicília des d’un pavelló de tuberculosos. De Thomas Mann a Blai Bonet o Camilo José Cela, el llibre remetia a les grans novel·les de sanatoris.

Bufalino, des del petit observatori del poble sicilià de Comiso, no era un autor que ansiegés publicar (aquella novel·la s’havia escrit cap als anys cinquanta, quan el neorealisme era hegemònic, i havia quedat en un calaix), però la insistència de Leonardo Sciascia, que reconeixia en Bufalino un talent veritable, va fer possible l’edició.

Aquí a Catalunya s’ha mostrat un interès relatiu per l’obra de Bufalino, i molt centrat en la cruïlla dels anys vuitanta i noranta, en què es van publicar tres novel·les; des de llavors, res més. Ara arriba aquest sorprenent volum a Adesiara, els textos del qual, estructurats en cinc capítols, miren sobretot d’escandallar la identitat siciliana, “terra de grecs, cartaginesos, romans, àrabs, normands, catalans, els quals han estat tots assimilats”. Encreuaments i intercanvis, gresol cultural i mestissatge… però al bell mig de tot això, dades fixes: el dol “com a festa tràgica i passió col·lectiva, tenyida de fatalitat”, i la llum com a “joia de l’existència i focus d’eternitat que fa inconcebible el pessimisme”, ens diu Bufalino, tot establint una dialèctica que serveixi per atermenar allò volàtil de la identitat.

LA LLUM I EL DOL

Gesualdo Bufalino

Adesiara

Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt

183 pàgines. 18 euros

Màfia, llei del silenci, honor, gattopardisme, pirandellisme, insularitat… El llibre matisa tots aquests apriorismes, i Bufalino hi aporta tant la seva àmplia cultura, que viatja sàviament per tots els segles, com una escriptura de gran nivell conceptual, molt ben vessada pel traductor.

Com moltes compilacions de textos (i aquí l’arc temporal abasta des d’algun article dels anys quaranta fins a la majoria dels escrits, que són dels anys vuitanta), el llibre es dispersa en altres temes, més enllà del camp semàntic de la solaritat i la finitud. Es pot llegir com una guia de viatge siciliana, sobretot de la part del sud, entre Agrigent i Siracusa, i amb Comiso, poble de l’autor, com a epicentre. En la quarta i cinquena parts hi ha una mostra de fets culturals heteròclits i curiosos.

Aquests textos finals ens recorden l’espurnejant llibre Col·lecció de sorra d’Italo Calvino. Bufalino ens diu què hi ha de sicilià en la llegenda extraordinària del Cola Pesce, sobre un home capaç de submergir-se força a ple pulmó; i ens parla també de pintorescos personatges com Gioacchino Caruso o Carmelo Arezzo (el primer, com Lampedusa, era un ciutadà aparentment anodí, que va agarbar milers de fotos dels seus consemblants; i el segon va ser un petimetre que és visible en narracions del verista catanià Giovanni Verga).

El valor indubtable del llibre és la dualitat conceptual que ens assenyala el títol, mentre que el perill hauria estat caure en el simplisme de les generalitats, i això Bufalino no ho fa, cosa que ens satisfà. Els seus valors estètics, la dicció superba, el respecte pel lector, les càrregues de pensament, la gratificant absència de vaguetats líriques i temptacions profètiques, tot això fa d’aquests assajos una bona mostra del treball del sicilià, encara que en alguns moments ens sembli que han passat massa coses des dels anys en què es van escriure aquestes reflexions.

 

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50