Amor i violència amb Bolaño

Ella, una dura i forta femme fatale sud-americana. Ell, un català pusil·lànime i inofensiu, escriptor fracassat i cineasta aficionat, fins que l’amor obsessiu el porta a ser qualsevol cosa que ella desitgi. Encara que es tracti d’esdevenir sagnants atracadors de bancs, salvatges experimentadors de drogues, “moderns Bonny i Clide de la Barcelona de finals dels anys setanta”, explica el director Fèlix Pons (Barcelona, 1972) de l’obra Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, que avui puja a l’escenari del Teatre Tantarantana. Roberto Bolaño (Xile, 1953) i Antoni García Porta (Barcelona, 1954) van escriure aquest text a quatre mans el 1984, en el que seria el debut de tots dos en un àmbit literari que van conquistar immediatament. Aquell mateix any, l’obra protagonitzada per l’amor i la violència d’Àngel Ros i Ana Ríos Ricardi va guanyar el premi Àmbit Literari.

Ha passat una dècada des de la mort de Bolaño i tres des de la publicació d’aquest tempestuós híbrid entre novel·la negra, assaig, diari, carta i guió cinematogràfic. Segons Pons, els personatges aconsegueixen “ficcionar la realitat de la joventut espanyola durant la Transició, a més d’obrir un diàleg entre la cultura pop i l’alta cultura”.

L’obra reflecteix les similituds entre aquesta època i l’actual. “Igual que als anys vuitanta, la joventut d’avui es pregunta quin futur l’espera. Encara que no cal matar ningú, com passa a la novel·la”, ironitza el director. “Ells sortien de 40 anys de dictadura i ara de dècades d’Estat de benestar, un edifici que s’ensorra per l’espiral de consum que ens enganxa sense satisfer les necessitats més humanes i espirituals”, lamenta.

Però, segons Pons, el muntatge que dirigeix no vol ser polític, sinó que pretén centrar-se en la relació claustrofòbica i solitària entre l’Àngel i l’Ana, interpretats pels joves Nao Albet i Claudia Benito.

De facto l’obra, que es podrà veure fins al proper dia 30, se sintetitza en els dos intèrprets i en un sol espai, ocupat pel llit en les llençols del qual la parella es tanca en un estiu de crims. L’acció transcorre durant “un cap de setmana d’orgia de drogues, sexe, alcohol i música”, en què la parella protagonista va narrant la seva història com si estigués creant el guió d’una pel·lícula.

Contagiat per la voluntat de Bolaño i Porta “de trencar els motlles, experimentar amb els gèneres i dialogar amb el cinema i la música”, Pons s’ha submergit durant tres anys en el repte de traslladar a escena els nivells de lectures i “els gestos de complicitat al públic” de l’obra metaliterària originària. També ha consultat Porta sobre el procés creatiu que la va materialitzar. A més del teatre postèpic i la performance, el director ha recorregut per primera vegada en la seva carrera a suports audiovisuals, una eina per desviar l’espectador i crear confusió sobre quines escenes són realitat i quines són ficció. Les projeccions en vídeo, les imatges i la música “trenquen la quarta paret i traslladen el públic a la Barcelona dels anys vuitanta, però també el duen a dins de les al·lucinacions dels protagonistes. Com deia Bolaño, és un combat entre imatges i paraules”, resumeix Pons, que amb el seu muntatge pretén homenatjar els orígens del poeta xilè amb una obra en què “ja bateguen les inquietuds i es manifesta el complex estil de les seves obres madures i consagrades”.