L’horitzó i la terra

Durant segles la Terra va ser plana com una coca, i si algú gosava travessar-la d’una punta a l’altra, arribat a Finisterre no tenia altre remei que girar cua o caure al vuit sideral, a les tenebres, si no ascendia, directe, al cel premiat pel tal gosadia. Per això, quan Angelita Santos Torroella va pintar el món, va fer un cub en comptes d’una esfera perquè la Terra era plana tal com marcava, i segueix marcant tothora, l’horitzó.

No obstant això, i molt abans que ningú es plantegés si era rodona o plana, algú es va inventar el nivell i, des de llavors, les coves i aixoplucs s’acabarien transformant en arquitectura, primer domèstica i després també monumental, i començaria un diàleg harmònic —unes vegades— i estrident —d’altres— entre la construcció i el paisatge. L’obra d’Adolfo Estrada (Buenos Aires, 1942) s’inspira sovint en això, potser perquè el seu pare era arquitecte i sempre ha viscut entre parets ben dissenyades. Un diàleg que culmina en la seva pròpia casa/estudi, situada enmig d’un bosc de Girona, a Sant Martí Vell, construïda el 1981, dibuixada per ell mateix amb l’ajuda de l’arquitecte Lanfranco Bombelli, fundador de la mítica Galeria Cadaqués per honorar el seu amic Peter Harnden.

El paisatge d’Estrada és real, però també interioritzat i fet a mida, com a escenari constant d’una mateixa obra que se succeeix i es regenera en silenci amb petites variants. Per això, des de llavors, va acotar el seu univers, ja per si mateix sempre geomètric, i el va reduir de manera gradual a línies verticals i horitzontals, rectangles i quadrats, situats en un fons pla i llis, en el qual només vibra el color, aplicat per capes subtils i suaus, quasi sempre amb un cert to crepuscular i unes referències formals que es remunten als pioners de l’abstracció geomètrica més depurada, passant pels seus admirats Ben Nicholson i Serge Poliakoff i —tal com suggereix Antoni Llena al text de la exposició de la galeria A/34— per l’austeritat plàstica i espiritual de Giorgio Morandi.

L’arquitectura i la relació amb el paisatge també és una de les constants de Ferran Freixa (Barcelona, 1950). Com Estrada, el seu repertori iconogràfic dialoga amb els autors de l’avantguarda dels anys vint i trenta —en aquest cas, els fotògrafs— en un exercici de depuració formal envaït pel blanc i negre, amb una pluja subtil de grisos i un tractament impecable de la llum. Surrealisme i Nova Objectivitat —o Nova Fotografia— planegen per les nítides còpies en format quadrat de Freixa, un clàssic per excel·lència entre autors moderns.

Al costat de la reeixida retrospectiva de Freixa, el Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet fa doble pistonada amb una gran exposició de dibuixos i obra sobre paper fets els darrers quatre anys per Joaquim Chancho (Riudoms, 1943), un altre autor que ha dialogat sovint entre l’abstracció i el paisatge.

De fet, es tracta d’una torna de la seva retrospectiva de l’any 2005. Aquesta vegada, però, Chancho ha pogut disposar de tot l’espai per fer una mena d’instal·lació gegant que ocupa la planta baixa de l’antiga fàbrica tèxtil, i val a dir que se’n surt ben airós, amb un diàleg excel·lent amb la magnífica arquitectura industrial de l’edifici. Posats a omplir d’una sola mà parets enormes amb una obra mural no figurativa i seriada, les referències a Sol Lewitt són inevitables, i en el cas que ens ocupa són també bastant evidents, però el resultat és molt bo, sobretot, en els conjunts dedicats a Claude Monet i les sèries de La Maestà, que és on el pintor de Riudoms es mostra més original i desimbolt.