Estesa en la matinada

Jordi Ballester també cantava; poc, sí, però cantava. Fins i tot posava música a poemes. De Nicolás Guillén, des dels poemes que ens excitaven la lluita: "¡Ay, pobre doña María, / ella que no sabe nada! / Su hijo, el de la piel manchada, / a sueldo en la policía. (...) Señora tan respetada, / la pobre doña María, / con un hijo policía, / y ella que no sabe nada." O: "José Ramón Cantaliso, / ¡canta liso!, canta liso, / José Ramón. / Duro espinazo insumiso: / por eso es que canta liso / José Ramón"; fins la lírica senzilla: "Tendida en la madrugada, / la firme guitarra espera: / Voz de profunda madera desesperada." O de Pablo Neruda: " Te recuerdo como eras en el último otoño. / Eras la boina gris y el corazón en calma...".

I els batxillers adolescents respiràvem la trobada més homologadament esquerrana del Neruda per a que no ens pillara un mal gest dels "universitaris" -futurs agents de la política actual- llegint un injustament denostat Bécquer. Respiràvem i somniàvem: "Apegada a mis brazos como una enredadera...". Paraules d'amor senzilles i tendres. Teníem quinze anys.

Jordi pintava desinteressadament, actitud que va mantindre tota la vida. És a dir, no ho feia per interés. Així va regalar la portada de la primera revista de l'Institut, aleshores només "de xiques", San Vicent Ferrer que s'anomenava El Gallo. Un collage preciós, potser herència dels Renau, potser premonitori de portades de discos posteriors.

Com unia aquest desinterés amb la seua passió? No ho sabrem mai. Una conversa amb ell era una cavalcada que podia començar en la descripció atrevida d'una forma (un vas, un objecte de ceràmica, un traç en la tela) i acabar en una cagada rotunda, contundent i general contra una forma de fer política.

Amb el sistema de projecció que feien servir tant l'Equip Realitat com l'Equip Crònica, va pintar un quadre d'Els 4 Z a partir d'una fotografia de Jarque, seria l'any 1969, que va pegar a una peça d'aglomerat de fusta (art, i desinterés temerari). Passats els anys, es va guerxar. I van passar més anys mentre Jordi se'l mirava i remorejava: "és que, la veritat, no sé com arreglar-ho". Em consta que poc abans de morir encara manifestava aquesta preocupació. Perquè cal dir que era un amic fidel, honest. La puresa de certes persones ha estat a punt de condemnar-les a l'anonimat. Afortunadament, vam gaudir d'una exposició de Jordi que desentelava una obra pràcticament inédita per causa de les seues conviccions en matèria d'art i, sobretot, de mercat.

Una altra mort, pràcticament el mateix dia, la de Montse Anfrúns, s'endugué una artista que, si més no, mai es va acovardar davant de qualsevol projecte, per molt insólit que semblara. I una de les poques veus que sabia recitar poemes. I més, car darrerament la mort ens arrabassa persones discretes però fonamentals del nostre país.

Jordi: estesa en la matinada, la ferma guitarra sempre t'espera amb la seua veu de profunda fusta desesperada.