“Una ciutat sense llibres és com una urbanització”

Paco Camarasa habita a Negra y Criminal, una petita llibreria al carrer de la Sal, en les profunditats de la Barceloneta, on només es poden comprar novel·les plenes de detectius fracassats, espies, cadàvers misteriosos i rosses de cames llarguíssimes. Camarasa comparteix aquelles quatre parets folrades de llibres amb un falcó maltés fet del material amb què es forgen els somnis col·locat com un santet en una mena de fornícula, una sabata de taló gegant de color vermell, amb Manuel Vázquez Montalbán, Maj Sjöwall, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Dashiel Hammett, Raymond Chandler, Ross Macdonald, Juan Marsé, George Simenon, Andrea Camilleri i uns quants centenars més d’escriptors. La llibreria està a tocar del mercat d’un barri on es barregen els espectres dels contrabandistes amb els turistes low cost i l’aristocràcia local que mengen tapes sense sofisticacions, sota un cel des del qual es precipiten com estalactites totes les bugades del món. A ca Camarasa, les presentacions de llibre sempre acaben igual: al carrer, amb vi i amb uns quants perolets de clòtxines en un ambient de revolta pacífica.

Aquell indret deu la seua presència a aquella capacitat de València de regurgitar qualsevol promesa de futur. “He viscut en molts llocs, a París, en una Havana duríssima, però, vés per on, no vaig poder entrar al món de València”, confessa fent bona aquella sentència del periodista Joan Josep Pérez Benlloch segons la qual viure a València ja representa per si mateix un ofici, i arrossegant una mica el mot món.

“Sóc de l’any cinquanta”, afirma ara aclucant una mica els ulls, “i vaig nàixer a València, al carrer de Julio Antonio, el de la Palmera, al costat de la plaça d’Espanya. Després ens en vam anar al de Marvà, a la Finca Roja. El meu pare tenia una empresa de transports i aquell carrer n’anava ple: Camarasa, Directo o Morata, entre altres. Com que els camions no tenien autoràdio, els xofers es dedicaven bàsicament a llegir novel·letes de ‘vaquers’ i a tirar floretes a les dones. Potser és el meu primer contacte amb la lectura”.

En aquell temps, el barri feia l’aspecte d’una perifèria romana a la manera de Rossellini: erms, fàbriques, xiquets trapelles darrere d’una pilota mig estripada. “A Vila Barberà amb Gil y Morte”, relata amb un valencià festejat per la parla de Barcelona, “hi havia el que nosaltres anomenàvem el Campo Olimpo, on anàvem a jugar. Ens enfilàvem al mur que separava el carrer de les vies i, quan venia el tren, ens quedàvem allà quiets perquè ens tocara el fum... ens feia molta por! (riu). Jugàvem sempre al carrer. Recorde, també, anar a peu a l’escola dels augustinians; dinar ben prompte per a anar a la paraeta de la senyora Maruja que estava a la cruïlla de Marvà amb Albacete i on es venien aquells tebeos llogats amb els quals vaig aprendre pràcticament a llegir”.

La mirada del Camarasa d’aquells anys és la del xiquet despert, tan alegre i entusiasmat pels reptes com ara mateix. Regna el record d’una infància feliç. “Passàvem casa bé, vull dir, que el fet que ens dedicàrem al transport implicava que cada dia arribaren camions d’Hellín, Almansa, de tot arreu. Ens arribaven productes de tota mena, des de perdius de caça fins a la primera premsada d’oli que l’enviava l’àvia que vivia a Albacete. De vegades, jo acompanyava el meu pare a Barcelona, on teníem una oficina a prop del Born. Barcelona era la modernitat, em fascinava! Pense ara en la plaça de Catalunya i en el restaurant Lluna, on podies demanar, fixa-t’hi, un plat combinat! Un plat combinat! A Barcelona vaig veure també per primera vegada un ianqui demanar-s’hi una leche malteada... Ja et pots imaginar que a València no hi havia res de tot això i, és clar, tampoc no venien els ianquis. A tot estirar, alguna vegada ensopegaves amb un executiu alemany dels que treballaven a l’Stark-Turia de la Creu Coberta”.

[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false EN-US JA X-NONE

També el món de l’aprenentatge va ser per a Camarasa un món de descobertes. Va passar pels augustinians, després per La Salle i més tard per l’acadèmia Guillem Tatay, on un represaliat Marius García Bonafé feia classes d’Història, on fou alumne de Literatura del dramaturg Sanchis Sinestra o de Rosa Montalbà, de la qual recorda que ensenyava francés amb les cançons de Brel o Brassens. A la universitat, Camarasa es va matricular en Econòmiques, on feu amistat amb el jove professor Ernest Lluch. “Discrepava molt des de la meua ignorància amb Lluch…, ell era molt crític amb els comunistes i jo era del PCE. Però ens aveníem i, fins i tot, alguns companys socialistes es van sentir una miqueta gelosos”, explica amb aire d’entremaliat. Camarasa fou, precisament, un dels estudiants comunistes que el 1971 va caure a les mans de la policia. Una batuda que va tenir lloc en un clima d’enorme mobilització estudiantil atiada tant per l’estat d’excepció del 1969 com per les conseqüències polítiques del procés de Burgos. La caiguda representà un colp duríssim per als comunistes a la universitat i també per al sindicat CCOO. Juntament amb Camarasa van ser detinguts una trentena d’estudiants, entre els quals hi havia els companys d’Econòmiques Benito Sanz Díaz, José Gálvez Miguel, José Luis Monzón Campos, Àngel Guardia Cortes, Juan José López Hernando, Vicente Pérez Ventura i José Blas Ballester Gorrita.

“Fa gràcia”, ironitza, “que fos justament un 23 d’abril el dia que m’enxamparen, una data que amb el temps es convertiria en el dia del llibre. Jo vaig ser el primer detingut. El meu pare, que era monàrquic, va buscar un advocat de la seua corda, Jaime Miralles, un individu fantàstic, antifranquista”. Camarasa no oblida el seu pas pels calabossos policials, les tortures. Encara avui no pot suportar tenir el cap sota l’aigua. “Ens van retenir”, relata, “19 dies a jefatura. El policia Jacinto López Acosta ens amenaçava de fotre’ns un tret i tirar-nos a la séquia de Favara, no sé per què allà justament... Manuel Ballesteros, que després es faria famós amb Barrionuevo i amb el PSOE, pegava, però poc, era —diríem— un granadí fi. També hi havia l’inspector en cap Benjamín Solsona, El Galleta, cap de la Brigada Político Social (BPS). Hi havia vegades que aquest, en el moment de l’interrogatori, et deia que era diumenge, que havia anat a missa i que aquell dia no pegaria a ningú. Vam passar molta por i vam cantar... Aquells fills de puta sabien molt bé el que es feien”. Val a dir que els torturadors sobrevisqueren el canvi de règim. Ballesteros esdevingué un dels homes forts dels ucedistes i dels socialistes en la lluita antiterrorista i això malgrat el seu sinistre historial. Als vuitanta, Benjamín Solsona arribà a ser comissari en cap de la policia a Sant Sebastià i a Bilbao, mentre que Jacinto López Acosta va gaudir d’una saludable vida social fins que es va morir el 2005, i va ser durant vint anys president de la plaça de bous de València entre el 1977 i el 1997.

Camarasa passà dos mesos “increïbles” per la Model. A la presó s’examinà de matèries de la universitat, conegué també alguns dels individus més curiosos amb què mai s’ha trobat, delinqüents comuns despertats a una certa consciència social que li ensenyaren no solament a robar cotxes amb un obrellaunes, sinó també a coses més transcendents com el sentit de la paraula solidaritat. El maig del 75 se celebrà el judici que encara recorda com una mala comèdia, amb uns advocats hàbils que jugaven a entabanar amb argúcies legals i lèxiques un fiscal possiblement borratxo i un jutge fet un embolic. Tots els estudiants quedaren absolts, llevat de quatre, entre els quals hi havia ell. Siga com vulga, mai més no ha tornat a la garjola.

Bombes, llibres i detectius de novel·la

El jove Camarasa es va desvincular de la primera línia de l’activisme polític i, després d’un breu període de dedicació professional a la docència, es va iniciar en el negoci del llibre: “Em posí a treballar amb el meu germà a la llibreria La Araña, que estava a Nostra Senyora de Gràcia, allà a tocar de l’aleshores avinguda de l’Oest. L’estiu del 76 ens posaren una bomba signada pel Grupo Incontrolado Patriótico, segons vam saber després pel mateix servei d’informació de la Guàrdia Civil (riu). És l’estiu en què també van rebre les llibreries Xúquer, d’Alzira, i La Costera, de Xàtiva. Reobrírem la llibreria amb el nom de Pablo Neruda. Era un punt de trobada de molta gent, anarquistes, trotskistes... Des d’allà gestionàvem, per exemple, el butlletí de la construcció de la CNT, la qual cosa no agradava a tothom. Entre el 1977 i el 1978 vaig ser també president de la Unió de Llibreters. Organitzàrem dues fires, una allà a la mateixa plaça de l’Ajuntament, quan Miguel Ramon Izquierdo n’era alcalde. Recorde que un dia ens va enviar la policia local perquè Al Tall cantava Que vinga la llum, com qui diu sota el balcó de l’Ajuntament... Un dia, en una reunió, em digueren que volien canviar-nos l’emplaçament de la fira a l’avinguda de Catalunya perquè estiguérem més a prop dels que ens pagaven, en fi... Ja amb Pérez Casado a l’Ajuntament i amb Manuel Girona a la Diputació vam poder fer una fantàstica fira cooperativa del llibre dins de la Llotja. Els blavers estripaven els catàlegs de Plaza y Janés perquè aquesta editorial estava a Esplugues. I amb tot, malgrat les rèmores locals, València estava esplèndida, l’ambient era increïble, les publicacions, l’activisme cultural...”.

El 1982 Camarasa passà a dedicar-se a la distribució de llibres, activitat que li reportaria molts problemes i ben greus. De fet, ell fou un dels que va arrossegar la caiguda d’aquella paradeta anomenada Consorci d’Editors estimulat pel conseller Ciprià Ciscar amb la idea d’afavorir l’entrada del llibre de text en valencià a les escoles. El desastre el va sorprendre a Barcelona el 1988, desprevingut. “Vaig acabar deixant València perquè València m’havia deixat a mi”, assegura sense amargor.

Negra y Criminal ha estat la seua darrera aventura. La llibreria va obrir el 2002 en un local que abans havia estat cristalleria, celler i on s’havien venut tot tipus de productes de contraban procedents del port: tergal, niló, tabac... De seguida, va tenir grans valedors, com Francisco González Ledesma, el periodista i pare del comissari Méndez que el 1984 es va aixecar amb el Planeta per Crónica sentimental en rojo. L’entusiasme de Camarasa i el de la premsa de Barcelona han estat uns altres dels grans puntals en la trajectòria d’una llibreria viva com poques.

Però amb tot, malgrat la dedicació, malgrat la seua ànima artesanal, el negoci no dóna per a molt. El cas és que durant els darrers anys les grans llibreries han posat contra les cordes els petits locals. Tant és així que el 2012 Camarasa va estar a punt de plegar. Si finalment no ho féu va ser gràcies als clients que, esperonats per ell mateix, van crear el Club de Còmplices de Negra y Criminal amb què es finança part del negoci.

"La veritat és que no tinc moltes esperances sobre el futur del llibre"

“Si a Catalunya hem pogut aguantar una xarxa de llibreries, és perquè al darrere hi havia una societat civil diferent. València, però, amb llibreters fantàstics com Carles Jorro, com Dàvila, Toni Moll, com la gent de Veles i Vents, es va convertir al blaverisme i va apostar per Santiago Calatrava… A Madrid tampoc no entenen la raresa d’ací, allà el negoci del llibre es concentra en tres o quatre grans comerços…”, sentencia.

No n’hi ha prou, però, amb una xarxa de llibreries com la catalana. La realitat és la que és. “Em sembla que el llibre”, es dol, “viu una situació que la gent encara no ha valorat prou. Som cultura, però també som comerç. Cal, doncs, una política també. Els darrers anys hi ha hagut molts factors que hi han influït: les institucions, per exemple, han deixat de comprar llibres; les grans llibreries han ampliat els seus estocs amb títols que abans només es trobaven en punts més especialitzats… La veritat és que no tinc moltes esperances sobre el futur del llibre. Jo necessite els llibres, però molta gent no sap ben bé què fer-ne. Cal que reflexionem. Sense llibres, on anem? Sincerament, pense que una ciutat sense llibres és com una urbanització”. Certament, Camarasa necessita el llibre i sense aquest no sabria explicar el món on viu. Entre les coses que el lliguen a aquest objecte totèmic hi ha els clubs de lectura. N’hi participa en 9, inclòs un de format per jutges i mossos d’esquadra. Entre tots imaginen conspiracions internacionals, descobreixen assassins o assassinen autors poc destres en l’art de la conxorxa; lectors que lligen la vida des d’una de les vores més fosques. “En aquest grup de vegades ens preguntem si no caldria demanar a la realitat que fóra una mica més versemblant”, fa broma.

La situació general del sector no l’ha desanimat gens ni mica. Té temps per a dedicar-se a la BCNegra, una activitat que l’ha donat a conéixer arreu, que ha servit per a descobrir nous autors i assabentar-se de les novetats del gènere. La llibreria és un centre neuràlgic de la ciutat amb un punt en el mapa del món. Pel carrer de la Sal han passat celebritats com el californià James Ellroy, autor que ha inspirat Hollywood, “un individu que se suposava que havia de ser terrible i que resultà ser molt agradable, simpàtic…, ‘m’agrada la llibreria, la compre’, va bromejar”. Entre els clients il·lustres també hi ha la veneciana, Donna Leon, creadora del comissari Brunetti: “Sempre que ve al Liceu passa per la llibreria perquè li done una cosa que li agrada molt, però que és un secret inconfessable i que, per tant, no et puc dir”, assegura enriolant-se.

Mentre parlem tres joves estudiants italianes busquen un llibre de relats sobre dones de Manolo Vázquez Montalbán, un autor emblemàtic de la casa que Camarasa va conéixer justament a València. “L’altre dia”, explica, “ens va venir a veure un editor suec, l’enviava la coneguda escriptora Asa Larsson”.

S’ha fet de nit. Camarasa té presa. D’ací a mitja hora ha d’estar al Centre Cívic de Vallvidrera, allà dalt, a tocar del cel, en un acte d’homenatge a Vázquez Montalbán. El llibre es resisteix a morir, com els detectius de tercera amb despatx al Raval i un compte en el bordell de baix de casa. S’ha fet de nit i la boira s’ha menjat la Barceloneta. Olor de mar.