Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Dalí sí, però no

El pintor segueix sent un personatge incòmode a Catalunya 25 anys després de la seva mort

Homenaje de los escolares de Cadaqués a Dalí, el 23 de enero, coincidiendo con el 25 aniversario de su muerte. Ampliar foto
Homenaje de los escolares de Cadaqués a Dalí, el 23 de enero, coincidiendo con el 25 aniversario de su muerte.

El 30 de gener de 1989, vuit dies després de la mort de Salvador Dalí a Figueres als 84 anys, la polèmica que el va acompanyar tota la vida va tornar a esclatar: com en un dels actes surrealistes que tant li agradava protagonitzar, Dalí declarava “hereu universal i lliure de tots els seus béns l’Estat espanyol”, segons el seu últim testament, del setembre de 1982. El document anul·lava l’anterior, de 1980, en el qual llegava els seus béns, a parts iguals, a l’Estat i la Generalitat. Des de llavors, 700 pintures i 3.000 dibuixos i aquarel·les, dues cases, una a Figueres i una altra a Portlligat (Cadaqués), un castell a Púbol, uns terrenys a la costa i tota la seva documentació quedaven en poder del Ministeri de Cultura. Va ser el cop d’efecte pòstum de Dalí per a una Catalunya que durant dècades no havia sabut com encaixar-lo.

Com va escriure Robert Descharnes, secretari del pintor, el primer cop que l’artista i el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es van veure fou el maig de 1981, a l’hotel Meurice de París. Mentre Pujol contemplava assegut una de les pintures, Dalí es va col·locar al seu costat i es va tirar un sorollós pet. El geni de Figueres associava el cognom del president amb Joseph Pujol, Le Pétoman, famós pels seus concerts al Moulin Rouge en què fins i tot tocava La Marsellesa amb el seu instrument humà. Va ser la seva manera de congratular-se amb el polític, tot i que la sonora trobada segur que va marcar, i no a favor, la relació posterior.

Dalí no va ser mai un personatge còmode per al nacionalisme català ni agradava als intel·lectuals catalans. El 1980, l’exposició Cent anys de cultura catalana, celebrada a Madrid, no va mostrar cap obra seva per decisió del comitè d’experts.

S’ho havia ben guanyat. La fascinació confessa, que no identificació política, per personatges com Hitler, o la proximitat a Franco, a més del seu rebuig als nacionalismes i les crítiques a les patums de la cultura catalana —com a la conferència de 1930 a l’Ateneu Barcelonès, davant dels prohoms de la burgesia, on va carregar contra tothom: a Àngel Guimerà el va anomenar “immens putrefacte pelut” i “pederasta”—, van suposar la ruptura amb la cultura imperant. La seva passió per la publicitat i els mitjans, la megalomania i el narcisisme, i la seva afició a les perfomances, de les quals va ser pioner, van fer que el titllessin de pallasso, boig, esquizofrènic, irreverent, farsant, immoral i pervers, entre altres floretes.

Al final de la vida de Dalí ningú es recordava que amb 19 anys va ser detingut després enarborar una senyera entrant amb barca al port de Cadaqués. I tampoc que sempre havia fet gala de la seva catalanitat apareixent en els actes amb barretina i espardenyes.

La Generalitat, que havia carregat amb les despeses de l’enterrament, no s’ho podia creure després de conèixer el nou testament. Els intents per acabar sent l’única beneficiària del seu llegat no havien donat cap fruit. Més aviat al contrari. “Pujol el va visitar diverses vegades, també el seu conseller Max Cahner. Hi havia voluntat de congraciar-s’hi i apropar-lo a Catalunya, i se li havia concedit la Medalla d’Or de la Generalitat el 1981”, recorda Daniel Giralt-Miracle, que va tenir un paper actiu en les negociacions amb Madrid, com a director des de 1980 del Museu d’Art Contemporani. Pujol fins i tot va assegurar: “Ens sentim enganyats, però no sabem per qui”, mentre que Cahner va qualificar Dalí de “covard” i, en una declaració molt actual, va dir que el “ministeri era representant de les forces d’ocupació”.

Des de Madrid van negar conèixer l’última voluntat de Dalí i haver influït o manipulat el testament. Semprún va escriure en les seves memòries que, durant el funeral, “mirava de reüll Pujol i sentia ganes de cridar o d’udolar de riure”, cosa que es va interpretar com que coneixia l’última voluntat de l’artista. Ningú dubta que Madrid havia guanyat la partida en el seu acostament al geni: el 1981, l’advocat de Dalí, Miguel Domènech —cunyat del president Calvo-Sotelo—, havia iniciat el rescat: solucionant la seva delicada situació fiscal, condonant-li els pagaments endarrerits a Hisenda i repatriant el seu patrimoni dispers a Nova York, Ginebra i París. L’Estat no volia que se li escapés, com havia passat amb Picasso. Per això el va condecorar i el rei el va nomenar marquès el 1982. Segons ha explicat Javier Tusell, director general de Belles Arts entre 1979 i 1982, va ser llavors quan es va forjar l’antològica que es va veure el 1983 a Madrid i Barcelona i que ajudà a inclinar la balança.

No està clar què passaria amb les obres que l’Estat diposità a Figueres en el cas d’una Catalunya independent

“Va ser una sorpresa. Un ajudant va entrar al meu despatx i va dir: ‘Ens ho ha deixat tot, ens hem d’esforçar a fons”, explica 25 anys després Jaime Brihuega, llavors director general de Belles Arts. Segons Brihuega, la Generalitat va intentar fer valer que representava l’Estat a Catalunya i que això la feia hereva.

Quatre dies després, en la primera reunió, Semprún va deixar clar que hi hauria repartiment, ja que Catalunya també hi tenia dret. Es va constituir una comissió per determinar quines obres anirien al Reina Sofía i quines a Figueres i Barcelona. Després van venir les reunions, “tot just un parell”, dels tècnics, que Brihuega recorda “de manera agradable”. Hi van participar, per Madrid, Brihuega i Tomás Llorens, director del Reina Sofía, i per Catalunya, Eduard Carbonell, director general de Patrimoni, i Giralt Miracle. “Si hi va haver pugna va ser en l’àmbit polític, no en el cultural”, ja que “es tractava d’una reunió d’amics i col·legues. Durant les converses utilitzàvem termes d’art com ara Sancta Santorum per referir-nos a la part més important del llegat. Cadascú va presentar una proposta i es va arribar a un acord”, recorda: 56 obres van ser per al Reina Sofía i 134 van anar a Figueres, entre elles Maniquí barceloní i Galarina. I Barcelona es va quedar sense obres de Dalí. “Va ser una decisió de la Generalitat, el ministeri no hi va tenir res a veure”, explica Brihuega. Segons l’actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell: “En algun moment de la negociació, qui la gestionava va decidir no executar l’opció que es quedessin algunes obres a Barcelona. Caldrà preguntar”.

'El gran masturbador’ i les palles

'El Gran masturbador', obra surrealista de Dalí
'El Gran masturbador', obra surrealista de Dalí

La negociació pel llegat Dalí, després de la mort del pintor el 1989, va topar amb un os dur: El gran masturbador, obra mestra del surrealisme pintada el 1929, era la peça més cobejada per l’Estat i la Generalitat. “Per convence’ls, vam decidir fer un cop d’efecte: escenificaríem una mena de baralla entre nosaltres pel Maniquí barceloní, un altre dels quadres que reclamava Catalunya, però que havíem acordat cedir, per tal de descarregar la tensió per El gran masturbador”, explica, passats 25 anys, Jaime Brihuega, director general de Belles Arts del Ministeri de Cultura. “Com si es tractés d’un mal acte dramàtic i estirant-me els cabells, li vaig dir al ministre Semprún: ‘Por dios, Jorge, este no!’. I el ministre va respondre: ‘Yo soy el jefe y digo que el Maniquíse quedará en Figueres”. L’escena va tenir efecte perquè, al cap de pocs dies, Brihuega va ser rebut per Jordi Pujol.

Una altra anècdota al voltant de la reclamació del quadre va ser que l’alcalde de Figueres, Marià Lorca, va treure els escolars al carrer per manifestar-se a favor del retorn del quadre a la ciutat, tot protagonitzant un acte surrealista que a Dalí li hauria encantat. “Si l’haguessin fet fent-se palles, els ho hauríem donat tot”, comenta divertit Brihuega. “Fora bromes, amb la negociació es va fer una feina excepcional d’una cosa que ens semblava justa”.

No ho recorda així Giralt-Miracle, per al qual la negociació “va ser molt dura. Ens van presentar una llista de peces que eren intocables, però al final vam aconseguir-ne algunes i hi va haver intercanvi”. Encara que lamenta que “ens van donar les engrunes”.

Brihuega creu que es va fer una feina excepcional a partir del que semblava just, i nega que el Centre d’Estudis Dalinians es volgués traslladar a Madrid, tal com s’ha publicat: “Hauria estat un error, veient el bon resultat de la seva feina a Figueres”. L’únic problema greu, explica, “va ser el de la seguretat de les obres, perquè no hi havia inventaris. Era fàcil que desapareguessin per part de persones de l’entorn de Dalí. Per això la Guàrdia Civil va ocupar les cases on estaven”. I recorda que “l’Estat hauria pogut fer un acte de supèrbia i quedar-se amb totes les obres, ja que jurídicament ho podia fer”.

Per ell, la situació actual faria impossible aquest acord. “Espero que ningú, aprofitant el 25è aniversari, asseguri, de manera demagògica, que l’actitud de l’Estat va ser llavors de saqueig i espoli, que és el que faran alguns nacionalistes”.

Ja ha passat. Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis (CCN), el lobby sobiranista de les pimes catalanes, al seu llibre Delenda est Hispania, explica que, entre les coses que cal reclamar l’endemà de la independència, hi ha les obres de Dalí a Madrid. Brihuega recorda que les obres dipositades a Figueres segueixen sent propietat de l’Estat, de manera que la reclamació podria ser en sentit contrari. “En cas d’independència es produiria un litigi terrible”. Mascarell demana que el debat no es frivolitzi “perquè és molt complex. En tot cas, ha de ser part d’una globalitat”.

L’any passat, 1,6 milions de persones van visitar els centres dalinians de Figueres, Púbol i Portlligat, que van obtenir per entrades gairebé 10 milions d’euros i van generar un impacte a l’Empordà de 181 milions, segons un estudi de la Universitat de Girona. Montse Aguer, directora del Centre d’Estudis Dalinians, evita pronunciar-se sobre la possible petició de les obres, però recorda que la fundació compta amb més fons, a part del llegat; entre d’altres, els 45 nous olis que ha comprat des de 1992 amb recursos propis.

El pintor no té cap carrer o plaça a Barcelona; a Madrid, des de 1986

Dalí, seguit per milers de persones que admiren i reconeixen la seva pintura a tot el món, amb obres cada vegada més cotitzades en el mercat, no sembla normalitzat a Catalunya, 25 anys després de la seva mort. Actualment, el pintor no té cap carrer, avinguda o plaça a Barcelona. El 2003 es va aprovar posar el seu nom a una plaça al costat de l’estació de l’AVE de la Sagrera que encara no s’ha construït. L’actual consistori barceloní assegura que “no és fàcil trobar un lloc rellevant i cèntric” que porti el seu nom. Des de 1986, Madrid compta amb una plaça dedicada al pintor. Tampoc hi ha hagut actes oficials per celebrar el quart de segle de la seva desaparició. Només un parell d’ofrenes a Cadaqués i Figueres protagonitzades per escolars. “Dalí és un personatge perillós i incòmode per al nacionalisme català, perquè si es vol fagocitzar acaba explotant a dins”, rebla Brihuega. Per Giralt-Miracle: “Dalí va ser un provocador que va atemptar contra la moral al llarg de la seva vida, i la cultura és molt dogmàtica. No és estrany que fos políticament incòmode”. Mascarell, en canvi, manté que “Dalí sí que està normalitzat culturalment i se li reconeix la seva aportació singular a l’art del segle XX”. Fent política-ficció, el conseller assegura que “en el context polític actual no sé on estaria Dalí si fos viu”, coneixedor de les seves crítiques als nacionalismes.

Les seves exposicions segueixen passant de llarg. El 2004, la gran retrospectiva que es va organitzar amb motiu del seu centenari es va veure a Venècia i Filadèlfia, amb obres de Madrid i Figueres. L’any passat, l’antològica que ha batut rècords, després que la veiessin més d’un milió de persones a París i Madrid, no va passar per Catalunya. Després d’una picabaralla en què Mascarell va acusar l’anterior direcció del MNAC d’haver rebutjat organitzar-la a Barcelona, i de negar-ho Maite Ocaña després, el conseller diu ara: “La Maite tenia raó, li demano disculpes. No tinc cap dubte que, si diu que no la va rebutjar, és així”, tot donant el tema per tancat. A Aguer no li consta que s’oferís i veu impossible que es pogués organitzar aquí, perquè els prestadors de les obres no haurien acceptat més recorregut.

El Macba no té obres de l’artista en el seu fons. El seu director, Bartomeu Marí, que manté que Dalí “no està integrat i es coneix molt poc, només un clixé i una marca”, assegura que “m’agradaria tenir grans obres al meu museu, però amb elles el Macba només tindria una altra relació amb la història”. Segons Marí: “El context espanyol ha estat més prolix a crear museus mausoleu per a artistes individuals que a teixir col·leccions on precisament es veiessin aquests artistes dins d’un context més ampli”.

Pel que fa al fet de si s’ha superat la plantada que va fer Dalí amb el seu testament, Marí manté que és un tema “complex que és millor deixar descansant”. Per ell, Dalí té molt futur perquè “només se’l coneix a nivell epidèrmic i se li pot treure molt més suc. La seva vitalitat no és estètica, és d’actitud”.

Per veure obres de Dalí a Barcelona cal pujar a Montjuïc. El MNAC només té quatre pintures del geni: tres dibuixos de la primera època i una pintura cedida per la Generalitat el 2010: Naixement d’una deessa, que el pintor va fer el 1960 i que va donar a la Generalitat el 1988, un any abans de morir. Segur que la Generalitat s’ho va prendre com un bon senyal del que vindria després. Es va equivocar.

Davant del MNAC, un dels sostres de volta del palauet Albéniz llueix des de 1969, gairebé de forma clandestina, una pintura mural que va fer per encàrrec de l’alcalde Porcioles. Una altra vegada el franquisme.