La quimera de l’art

Nelo Vinuesa té ara l’edat de Crist. I amb trenta-tres anys ja és autor d’una obra consolidada, respectada, de la qual se sent parlar molt en els cercles més entesos. Mentre m’ensenya alguns quadres, en una casa de poble de Catarroja, em diu: “Jo sé fer coses boniques, però vull arriscar-me”. I és cert que s’arrisca, i potser, si el comparem amb altres companys seus, és un dels que més s’arrisquen. Els seus quadres recorden una escena de videojoc, una pantalla tàctil, i en aquestes escenes hi ha una ciutat imaginada, sovint acompanyada d’una muntanya fantasmagòrica. Són quadres una mica inquietants, en què es mesclen aspectes d’una gran modernitat amb una estètica antiga (com ara aquell gust per una representació medieval de la perspectiva), i tot allò condueix l’obra a un pas de l’escena kitsch, amb els colors fosforescents i reflectors. És aquesta mescla d’allò virtual (el món iconogràfic del videojoc) i allò oníric el que potser sintetitza millor l’obra de Nelo.

Però, al mateix temps, és un dibuixant esforçat, que treballa el llapis magistralment, fins a l’extrem que un dia, veient algunes obres seues acompanyat per Joan Cardells, aquest em va dir: “Aquest xicot està boig!”. I això, evidentment, tractant-se de Cardells, un boig immens i genial, és un gran elogi. Aquesta capacitat per al dibuix, juntament amb el seu caràcter compulsiu, la seua gran dedicació al treball, li han permés endinsar-se en el videoart, i produir escenes animades que han estat molt guardonades i que podem veure en la seua pàgina web (www.nelovinuesa.com). Hi ha els arbres, les roques, les muntanyes, algun animal salvatge i la ciutat imaginada, amb elements extrapictòrics. M’explica que per a cada escena ha utilitzat almenys vint dibuixos, i aleshores entenc l’immens esforç que hi ha darrere d’aquell vídeo, acompanyat de música sintètica (diria que de la ruta del bakalao), que ell mateix du a terme “amb algun programeta”. “Cada fotograma és un quadre diferent” insisteix. “Quan vaig acabar aquesta obra, que jo anomene videopintures, vaig dir que prou. Vaig estar un any i mig fent-ne! Vaig quedar apardalat!”. Gran part d’aquesta obra l’ha feta a Londres, on va viure durant una llarga temporada, i en què li agrada reflectir els contrastos entre la gran urbs i els jardins, aquells oasis dins de la ciutat, amb un romanticisme entre huitcentista i virtual. Una cosa realment estranya i original.

Nelo és alt, moré, ben plantat, amb ulleres de pasta negra que li marquen la cara angulosa: parla amb franquesa i espontaneïtat, i de seguida es fa voler. Son pare era pintor de cases, de parets, però sempre va tindre sensibilitat per l’art, i per això quan li va dir que volia estudiar Belles Arts ho va consentir, perquè d’alguna manera a ell també li hauria agradat. En la planta baixa d’aquella casa de poble, amb la façana pintada de blau intens, Nelo treballa pacientment: al costat de la cuina hi ha una taula on dibuixa i en el dormitori té l’ordinador, on du a terme les animacions. En la cambra de dalt és on pinta, on fa els quadres més importants. En Nelo trobem una mica un híbrid entre la modernitat i la tradició: encara empra el llenç, els grans bastidors, encara utilitza la mà per a dibuixar (i la goma d’esborrar!, “pinte per sostracció; esborre i torne a tapar, vaig creant matisos”, em diu), però alhora la part més innovadora són, potser, les videopintures, vertaderes filigranes creatives. Aquesta mescla entre el treball tecnològic i el més tradicional és el que potser representa millor aquest artista. “De vegades, mirant un quadre meu em pregunten: ‘Açò està fet a mà?’. És igual! L’ordinador és una ferramenta com el llapis! I la pantalla de l’ordinador és com un llenç! Jo faig un dibuix, el pinte, el retalle, l’escanege, amb el photoshop el retoque, l’adapte al que vull... Tant és el procés! El que importa és l’obra!”.

Hi estic d’acord, però mirant les videopintures no saps què és fruit de la tecnologia i què és fruit del seu collage. Tant se val: és interessant, atractiu i, sobretot, té personalitat. Li pregunte si no creu que els artistes joves tenen poca visibilitat, si no estan massa passius. Hi convé: “Estem apalancats… Però què vols? Ens ho han donat tot fet! Però no sols els artistes: tots els joves!”. Li insistisc en la manca d’implicació de les noves generacions amb els problemes de la societat, amb un art de vegades en excés desarrelat del país i dels ciutadans. Les generacions anteriors, les que van viure el franquisme, eren més combatives i estaven molt més pròximes al poble. Nelo dubta: “Desenvolupem la nostra obra sense importar-nos la societat, no busquem contar res en concret, sinó traure a la llum les nostres emocions. No volem ser guies, ni models de res, no tenim una actitud messiànica… Jo no pinte per guanyar diners, ho faig perquè m’agrada. Això no significa que no haja de ser fidel a les meues idees, però no vull posar política en els quadres”. Però de colp recorda una sèrie seua titulada Llevant, en què feia crítica de la construcció esbojarrada, de la Copa de l’Amèrica, de la Fórmula 1… Em mostra els quadres i riu, i afig: “Ja veus, ací hi ha crítica... Això que vols!”.

En una tauleta, al costat d’un tresillo, descansa un llibre titulat La conquista de lo inútil. M’agrada el títol i el fullege: són les experiències del cineasta Werner Herzog durant el rodatge de Fitzcarraldo. “És un llibre que m’han recomanat i està molt bé... És una bogeria, el que va fer Fitzcarraldo, portant un vaixell per la selva tropical! Però també pense que tota la pel·lícula no és res més que una transsubstanciació del director: la gesta que fa Fitzcarraldo és la mateixa que la que va viure Herzog gravant la pel·lícula en plena Amazònia i superant tots els problemes”. Li pregunte si l’artista no fa de vegades això mateix, una mena de conquesta constant de la inutilitat. Per un moment crec que em dirà que no, però de seguida, abaixant el to de la veu i obrint molts els ulls, se sincera: “Mentre llegia el llibre pensava en el meu treball! De vegades algú em diu: ‘Nelo, deixa-ho estar, ja ho has intentat i no ho has aconseguit! Fes alguna cosa útil!’”. Riu, riu expansivament, amb aquella mescla de candor i entusiasme que el caracteritza. “Però si encara no he començat! Només fa deu anys que pinte... Però, és cert, de vegades mire els meus quadres i em pregunte: ‘Per a què serveix tot açò? Açò és més inútil que la llet!’ I pense que perseguisc una quimera, com Fitzcarraldo!”.

Ens acomiadem. A l’entrada de casa té una serigrafia de Josep Sanleón, l’artista estimat de Catarroja. Representa una calavera. “Quan me la va donar, Pepe em va dir: Així t’animaràs cada dia! És un retrat democràtic!”. En efecte, en aquella calavera hi som tots. Nelo afig: “Quan la veig pense: l’art passa factura!”.