El cabirol de la Pegunta

Anant cap a la Banyadera, pel sender de la Pegunta, al bell cor del Parc Natural del Penyagolosa, descobrisc un cabirol. Abans l’havia entrevist, fugint entre els pins rojos, altius i solemnes, deixant el rastre fogós de la cueta blanca. Ara el torne a veure, pels prats de gramínies daurades, amb una gràcia i elegància que sembla de Disney. Aquesta espècie ha anat estenent-se pels boscos del Penyagolosa i ha ocupat els indrets més ombrius i inaccessibles. Les cabres salvatges ibèriques tresquen pels penyals, pels trencacolls més inimaginables, mentre els cabirols s’amaguen en l’espessor del bosc, entre falgueres i heures, com una mena de faunes esquius. La cabra és ruda i una mica esbojarrada, el cabirol és exquisit i tímid. Per això ha estat una alegria descobrir-lo, un d’aquells detalls que justifiquen el passeig, la pulsió anecdòtica que estimularà la conversa posterior. El cabirol de la Pegunta, vet ací la cosa. Mossén Cavanilles quedaria impressionat de la bellesa d’aquest barranc, i seria el primer a lloar aquella màgia del bosc autèntic: “En aquest barranc corren les aigües per algun tros i desapareixen de sobte entre les penyes per a eixir de nou i ocultar-se una altra vegada en les entranyes del bosc. Allà es veuen, entre espessos pins, troncs monstruosos estesos per terra, els quals foren arrancats pels vents o van perdre la vida de vellesa…”. El barranc de la Pegunta deu el nom a un forn de visc, amb el qual es feia la substància apegalosa (ço és, viscosa) que antigament s’emprava per a capturar ocells. També s’hi obtenia la pega amb què es marcaven les ovelles: les ovelles de les raberes del mas de la Cambreta, del mas de Xiquetes, de Pomeres, de Benages, de Montoliu, dels masos més alts del País Valencià. Ara ja no queda quasi res d’aquella activitat ramadera, i unes poques raberes recorden el que fa menys de cent anys fou l’activitat principal del lloc. El forn de la Pegunta és una ruïna i els masos s’ensorren a poc a poc: primer de tot cau la teulada i després el mas se’n va avall, que rebenta com una magrana. Hi ha una pregona tristesa en la desaparició de tot aquest món, els assagadors perduts, els bancals guanyats pel bosc, les eres abandonades, els vells camins plens d’esbarzers i gavarreres. Però gràcies a això, al lent avanç del bosc, el cabirol ha regressat, i amb ell —amb aquell faune esquiu— el barranc de la Pegunta és una mica més màgic. I això em consola un poc.