La dictadura del ‘cupcake’

Fa uns 13 anys vaig marxar de Barcelona per traslladar-me a Madrid, temps suficient per presenciar el que altres catalans exiliats, bé per un cert xovinisme, bé per nostàlgia, van batejar com la “barcelonització” de la capital d’Espanya. Un procés que comença quan detectes tímides emoticones dibuixades en una carta-menú i que acaba amb la institucionalització del muffin i els ous benedictins per decret llei. És la dictadura de tot allò que és bufó, l’imperi del cupcake sobre la gallineja, potser la menys nociva de les seqüeles de la gentrificació a què se sotmet tants barris europeus des de fa un parell de dècades.

Barcelona, per descomptat, no la va inventar, però sí que va ser la primera a Espanya a metabolitzar-la, i la que ho ha fet amb més personalitat. El secret —més fàcil de dir que de portar a la pràctica— va consistir a saber ser permeable a la modernitat global sense perdre la identitat. Dit de pressa i malament: si el que tocava era desconstruir, per què no una truita de patates? El resultat no sempre va ser fàcil (gelateries amb DJ, sushi amb samfaina), però va seduir un munt d’erasmus i va col·locar la ciutat en bíblies de l’avantguarda del canvi de mil·lenni com ara la revista Wallpaper*.

Molt abans del Bicing, el Bread&Butter i el Mobile World Congress, Barcelona ja era un paradís hipster. Les revistes ABarna i B-Guided guiaven els estudiants de disseny pels primers restaurants de cuina macrobiòtica de Gràcia, Comme des Garçons obria botigues guerrilla (després se’m va dir pop-up stores) i Vinçon s’abarrotava de barcelonins que buscaven “algo cachondo” per Nadal (ho diu el New York Times: Barcelona és una ciutat obsessionada amb el regal original).

La diferència és que llavors el negoci estava sobretot en la clientela local. Avui la ciutat és una de les 10 més visitades del món i les targetes de crèdit de russos, xinesos, àrabs i brasilers s’hi deixen 2.900 milions d’euros a l’any (el doble que a Madrid), cosa que converteix el lloguer mensual del metre quadrat al passeig de Gràcia (220 euros de no res) en un dels més rendibles del luxe mundial.

Un fenomen que no només ha eclipsat el que va ser el súmmum de l’exclusivitat ibèrica, el madrileny carrer Ortega y Gasset (que un famós modista descriu avui com “poc més que un carrer pijo de províncies”), sinó també la barceloníssima avinguda Pau Casals i els seus nobles voltants, que al seu dia van ser una mena de Rodeo Drive de la burgesia catalana. Louis Vuitton ha estat l’últim de tancar el seu local a la zona (després de 26 anys). Abans ho van fer Gazzar, Hermès, Dior, Versace, Marni, Max Mara i Thierry Mugler. Avui hi sobreviuen botigues amb solera com Furest, avantguardistes com Jean Pierre Bua i acomplexants com Jofre —que s’ha diversificat fins a ocupar pràcticament un carrer sencer—, però qui no veu al barri la metàfora de la fi d’una època és perquè no vol. Avui Barcelona i compres són sinònim de passeig de Gràcia. Podria ser pitjor.

Lucas Arraut és director d’Icon.