Obrint Pas. Últim capítol?

Vaig saber tardíssim que Obrint Pas existia, si tenim en compte que fa vint anys que actuen pel món. Això es deu, en part, al fet que escolte molta més música culta (o clàssica, o com se la vulga dir) que música popular o moderna. Però es deu molt més al fet que Obrint Pas, i tota la música que és cantada en la llengua pròpia d’aquest país —aquesta llengua que ningú s’atreveix a dir pel seu nom (no ha servit la traumàtica experiència de l’extinció de Canal 9 perquè comprenguem que la inhibició no és rendible?)—, es deu molt més, deia, al fet que la música cantada en català ha sigut, i és, pràcticament invisible al País Valencià. Jo mateix he tingut l’experiència de recomanar, a coneguts meus, que escolten Obrint Pas o altres grups i solistes que s’expressen en català, i m’he trobat cares de recel. De què parla, aquest?, semblaven dir. També jo deguí fer aquesta cara la primera volta que algú me’n parlà. Un dia, però, vaig escoltar en directe Obrint Pas, igual que vaig escoltar-ne d’altres del país, i vaig comprendre la monstruositat d’aquella situació. Més gran com més rica, dinàmica i variada és l’oferta musical en català; que ho és, i molt. Com es pot conéixer una música, un grup, que no ix a la tele i que no sona a la ràdio? La difusió d’una marca —de qualsevol marca— necessita d’aquests altaveus potents i ubics; enfront d’ells, el boca-orella i les actuacions en directe són ecos febles, que a penes percebem. Ni Obrint Pas, ni cap músic que cometa el pecat d’expressar-se en la seua llengua, ha disposat d’aquests canals. L’elit artística pròpia dels valencians ha estat completament suplantada per l’elit artística de Madrid, per obra i gràcia dels governants i els periodistes que han tingut la paella pel mànec. No ha passat el mateix amb les arts plàstiques ni amb els músics valencians que s’expressen en castellà. L’obsessió dels repressors era, és, la llengua. Li tenen pànic, a la llengua; a la seua pròpia llengua. Tot aquell qui la usa d’una manera culta, normalitzada i en públic es converteix, immediatament, en l’enemic. Un sac on cabem escriptors, actors, periodistes..., i, és clar, cantants. No obstant aquesta situació monstruosa, bovinament consentida i acceptada per gran part dels valencians, Obrint Pas ha sabut nadar contra corrent i, superant tota classe de marejols i fins i tot algun tsunami, ha aconseguit consolidar el seu nom arreu del món. Alemanya, Itàlia, França, els Països Baixos, Àustria, Suïssa, Portugal, la República Txeca, Eslovènia, Veneçuela, Cuba, Mèxic, el Marroc... són alguns dels llocs on han actuat amb èxit. Fins i tot al Japó han tingut una acollida espectacular, fins al punt que el seu últim disc, Coratge, ha sigut editat per una discogràfica nipona. En molts racons de l’Estat espanyol se’ls ha escoltat amb entusiasme, i no cal dir-ho als pobles i ciutats del territori de parla catalana, on els seus concerts han sigut cada volta més massius. Ara, Obrint Pas ha decidit plegar. A penes els queden tres o quatre concerts. Tot justament quan molts pensem que estan en el millor moment. Aquestes decisions se solen prendre no per arguments racionals, que potser aconsellarien seguir —ara mateix, al País Valencià s’ensumen aires de canvi—, sinó per sensacions. Les sensacions no enganyen, i ells bé deuen saber què fan. Tanmateix, un no pot evitar preguntar-se: que hauria sigut d’Obrint Pas si, com en un país normal, hagueren sigut valorats i promoguts, i no menystinguts, pels seus mitjans de comunicació? Quina influència haurien exercit sobre la immensa població jove d’aquest país, que, ara mateix, encara no els coneix? La resposta, jo la intuïsc. Alguns, però, la coneixen a la perfecció. Si no, per quins cinc sous s’haurien entossudit tant a ocultar-los?