Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Un miracle pagà

Novel·la d’aventures, blasfema i sorneguera, com tot text intel·ligent

La forja de Vulcà, quadre de Velázquez, quan Apol·lo revela a Vulcà l’adulteri de Venus amb Mart. Ampliar foto
La forja de Vulcà, quadre de Velázquez, quan Apol·lo revela a Vulcà l’adulteri de Venus amb Mart.

Deia l’antropòleg Claude Lévi-Strauss que els mites són mentides que expliquen la veritat. Des d’aquest punt de vista, Les cròniques del déu coix és potser una de les mentides més veritables, i més ben explicades, de la literatura catalana en l’any que deixem. Vuitena novel·la del rossellonès Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), emparentada pel to i per les formes amb faules com Aiguafang o El dia de l’ós, aquesta aventura mitològica narrada en primera persona pel déu Hefest, el romà Vulcà, no hauria però de veure’s relegada com li va passar als 12 olímpics amb el triomf del cristianisme, punt al seu torn d’arrencada de la narració. Ben al contrari, pel seu humor, el seu abast, el seu joc amb la llengua i la força i vigència de les seves reflexions —les del déu, ja que la resta és sobretot sexe, violència i tecnologia—, aquesta nova entrega de Lluís hauria de ser rebuda per bona part de la població lectora, més o menys culta, com una oportunitat, com una perla sense renúncies en plena decadència de la idea de popularitat. Com un miracle pagà.

LES CRÒNIQUES DEL DÉU COIX

Joan-Lluís Lluís

Proa

216 pàgines, 18 euros

Novel·la d’aventures, doncs, blasfema i sorneguera com tot text intel·ligent, Les cròniques del déu coix és un conjunt de 13 entregues més una dissimulada introducció en les quals l’humil Hefest, el ferrer diví, lleig, impedit, narra amb paraules alades i immortal ironia com va sobreviure al Desastre que al segle IV va fulminar els seus companys de panteó. A partir d’una premissa original, segons la qual va ser la manca del fum sacrificial allò que va eixorcar la condició perenne dels déus, Joan-Lluís Lluís obliga el seu afamat Hefest, brut i pollós, a arrossegar-se com un ionqui a la recerca d’un humà que li ofereixi la sang socarrimada d’alguna bestiola, tot just quan la gran majoria comença a adorar el déu Únic. Al llindar de la inanició, pidolant, el fill rebutjat d’Hera aconsegueix però que una nena cremi en el seu honor... un escarabat. Amagat a Sicília, a prop de les fargues del seu estimat Etna, Hefest sortirà aleshores del pou i començarà un recompte de les seves picaresques peripècies, aconseguides gràcies a diferents tipus de contracte amb els humans: acords, xantatges, pressions, aliances...

D’una banda, immers en una inconsolable solitud —aquí és inevitable pensar en l’aventura d’escriure, com l’autor, a la Catalunya Nord—, el déu recordarà així episodis com el del seu abandonament natal, o el seu agitat matrimoni amb Afrodita, però sobretot se centrarà en l’evolució dels seus sentiments envers els humans. Serà aquí on esclatarà la gran galeria de secundaris de l’obra, de la petita Magdalena al vell Petros, de la meuca Zineb a la maternal Bernardina, de l’inquisidor Escobar al pervers Lollò i de la caçadora Àrtemis a mossèn Rizzo, aquests darrers potents sorpreses que és millor no desvetllar gaire. Mitjançant les reaccions entre ells i Hefest, i entre Hefest i ells, Lluís aprofundirà en les veritables pulsions del déu, incapaç d’estimar éssers inferiors i, tanmateix, atret un cop i un altre per les desconcertants criatures que l’han enfonsat. I tot plegat, és clar, en con-trast amb idees per a ell tan alienes com les de pecat, maternitat, moralitat o mortalitat.

Només una societat

descreguda i decadent

sacrificaria el llibre

lluny dels altars

D’altra banda, però, i aquí l’autor juga amb astúcia, Les cròniques del déu coix permeten al lector veure Hefest adaptant-se al pas dels segles, dels romans a l’actualitat. Confinant el personatge sense la temptació de vincular-lo a cada període històric —la novel·la té la mida exacta, no li sobra un full—, el rossellonès gaudeix emmirallant les religions monoteistes amb les politeistes, la capacitat guerrera i tecnològica dels mortals amb les mítiques innovacions del déu, la voluntat inexorable d’un ésser diví amb els fràgils atzars de l’univers. Magistralment documentat, amb imperceptibles excepcions —la relació d’Hefest amb els ases, per exemple—, el llibre recorda a voltes una barreja entre Robert Graves i el Pedrolo del Mecanoscrit..., prova final del seu ferm domini estilístic i la seva fondària mítica. Ras i curt, en fi, Les cròniques del déu coix és un dels candidats a l’Olimp de la temporada, un llibre sense fums però als antípodes de l’efímer. Només una societat descreguda, inapetent, propera a la decadència, seria capaç de sacrificar-lo lluny dels altars.