Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Cerdán Tato, un amic del ‘Quadern’

Record d'un escriptor entusiasta de la conversa i de la llibertat

L'escriptor Enrique Cerdán Tato.
L'escriptor Enrique Cerdán Tato.Pepe Olivares

La nit que Enrique Cerdán Tato va guanyar el premi Sésamo feien en la televisió un capítol de la sèrie Historias para no dormir basat en el relat d’Edgar Allan Poe El cor delator. Ho contava fa uns anys en un d’aquells articles del Quadern que va deixar de publicar només quan la malaltia ja li ho va impedir. Era una escena del començament dels anys seixanta la que va fer ingressar el nostre escriptor, guardonat pel conte El lugar más lejano, en la nòmina de l’anomenada “generació de la protesta”, etiqueta que ell mateix es prenia amb una barreja d’ironia i d’orgull. “Kafka?”, deia que li va preguntar Ernesto Contreras en una entrevista d’urgència que li va fer al periòdic Información la nit que es va anunciar el premi, tot just després que acabà a la televisió el capítol de la sèrie d’Ibáñez Serrador. I ell responia “Potser”. “Dino Buzzati?” “Potser, però de segur que pel fons va Poe”.

Cerdán Tato feia literatura de la seua memòria, perquè la seua vida era, en molts aspectes, pura literatura. I en aquell article recordava que, pels anys seixanta, solia retirar-se a escriure en un xalet que havia sigut de la seua àvia a la platja de Mutxavista, al Campello, on un dia va obrir una còmoda i hi va trobar un drap, que va desplegar. Era la bandera de la Divisió Littorio, que tingué en aquella casa l’Estat Major durant la Guerra Civil. A aquella divisió pertanyien els caces que havien metrallat al gener del 1939 el cotxe amb què la família de Cerdán Tato fugia, cap a la frontera francesa, camí de Perpinyà. “Un cor delator i despietat…”, concloïa l’escriptor sobre aquella troballa inesperada.

He conegut i conec literats de moltes classes, però Cerdán Tato era dels més singulars. Potser perquè, a més, era periodista i tenia tot l’aspecte i la disposició d’un Hemingway d’Alacant. N’havia sentit a parlar o, més justament, n’havia llegit i l’havia llegit. Cerdán Tato fou el fundador de la meua organització professional, la Unió de Periodistes, en els temps de la transició a la democràcia. I havia esdevingut una referència de totes les lluites cíviques i polítiques del sud del País Valencià. Però no el vaig tractar personalment fins que el periòdic ens va acostar. Jo rebia cada setmana els seus articles per al Quadern i ell telefonava, amb l’excusa de comentar-los, per parlar de tot.

Era de la vella escola. Gaudia de la conversa fins a l’extrem de perdre el sentit del temps. He conegut poques persones més predisposades a xarrar del bé i del mal, sense limitació. Per això em va semblar tant cruel que el deixara sense veu la malaltia que, al final, se l’ha endut. La seua predisposició es traslladava a l’opinió pública, mitjançant l’articulisme periodístic, i a l’acció pública, amb la seua presència allà on la protesta, la commemoració o l’exercici de la llibertat d’expressió el reclamaven.

“Després, amb alguns altres redactors, vam anar de copes i, poc abans de les nou del matí, ja estava a la meua classe, però vençut per la ginebra Gordon’s i els logaritmes neperians, quina combinació tan devastadora”, contava d’aquella nit que va guanyar el premi Sésamo. Cerdán Tato va viatjar pel món, formà part de delegacions internacionals i participà en congressos i reunions motivats per tota mena de reivindicacions. Conegué els intel·lectuals espanyols de tota una època. No exagere si dic que aprofità la vida a fons. Per a mi, sempre serà aquell amic afable amb qui comentava cada setmana com anava el món.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS