Joan Teixidor, ara i sempre

La celebració del centenari del naixement de Joan Teixidor i Comes està agafant empenta i ràpidament s’està convertint en un autèntic punt d’inflexió que marcarà un abans i un després en la recuperació d’aquest gran autor. Abans de la guerra Teixidor era tot un referent de la jove poesia i crítica de l’època. En un retrat de l’any 1999, evocant la llegendària joventut de l’autor, Albert Manent va declarar que “Joan Teixidor fou l’escriptor més brillant, precoç i polifacètic de la seva generació. Fins i tot mig prodigi”. Durant el període de la primera postguerra, Teixidor va reprendre i diversificar la seva obra, i va tornar a ocupar un lloc central en el sistema cultural i literari del país. Per aquest motiu, Jaume Bofill i Ferro, en algun moment entre 1953 i 1955, va afirmar categòricament: “Poques vegades com davant de Teixidor hem tingut la sensació de trobar-nos davant d’un home complet”.

Els greus problemes i obstacles en la recepció de l’obra de Teixidor van aparèixer durant les dècades dels seixanta i setanta, a causa dels profunds canvis polítics, socials, culturals, estètics i generacionals que es van produir al llarg dels darrers moments de la dictadura franquista i els primers moments del restabliment de les institucions democràtiques a Catalunya i Espanya.

Progressivament, Teixidor i la seva obra van anar perdent pes i presència, i l’autor es va començar a “desenfocar”, com l’escriptor Harry Block, el protagonista de la pel·lícula de Woody Allen Desmuntant Harry, estrenada el 1997. Contemporanis seus com ara J. V. Foix, Marià Manent, Pere Quart, Tomàs Garcés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre o Joan Brossa tenien entre els joves els seus valedors, que van lluitar a favor de la transmissió correcta de les seves obres, però Teixidor es va quedar literalment sol.

Quan el vaig conèixer personalment l’any 1984, recordo la seva cara de sorpresa i estranyesa davant un jove que s’interessava per ell i la seva obra. I des de la seva mort, el 10 de gener de 1992, Teixidor ha esdevingut una mena d’ombra mig definida en la penombra de les últimes files del pati de butaques dels grans autors de la literatura catalana moderna. I així havien quedat les coses fins ara.

Al contrari dels seus coetanis, Teixidor ha quedat injustament fora del cànon literari

El cànon literari d’un país és un catàleg obert que funciona sempre a tres temps. Hi ha autors que van caient, autors que es van recuperant i autors que van assolint la categoria definitiva de clàssics intocables. Sigui com sigui, el cànon literari porta incorporat un mecanisme espontani d’autocorrecció, autoequilibrament i autoregulació. Això vol dir que és impossible desestimar permanentment un autor de gran importància. L’oblit d’un gran autor sempre és una qüestió transitòria i momentània.

Ara ha arribat l’hora de la recuperació de Joan Teixidor i la seva obra, i de l’inici del seu camí cap al lloc que li pertoca, amb tota justícia, de clàssic modern indiscutible dins el cànon de la literatura catalana. El període de la transitorietat ha arribat a la fi i s’ha engegat el mecanisme de l’autorectificació del cànon. Els senyals són absolutament inequívocs. Una nova edició de la seva obra poètica completa, Una veu et crida, gràcies als bons oficis de la Fundació Valvi, presidida per Joaquim Vidal, i d’Edicions Curbet, dirigida per Quim Curbet. L’exposició No visqueu més en fragments, organitzada i produïda per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, que ara mateix, després de tres mesos al Museu d’Història de Catalunya, a Barcelona, viatja cap a la capital de la Garrotxa. Una jornada d’estudi acadèmic al Museu d’Història de Catalunya, amb intervencions brillants d’Andreu Teixidor, Francesc Miralles i Valentí Puig, que van significar el tret de sortida de renovades visions de la vida i l’obra de l’autor. La solemne declaració de Teixidor com a fill il·lustre d’Olot, el segon cop que es produeix un reconeixement d’aquesta magnitud des del 1975. Suplements, articles, ressenyes o comentaris des de pràcticament tots els mitjans de comunicació del país.

Teixidor torna a enfocar-se. Ara comencem a tenir una idea més precisa de qui era Joan Teixidor i de quina era exactament la seva contribució a la cultura catalana. Un intel·lectual amb una vasta i sòlida formació científica, humanística i artística.

Polifacètic, va simultaniejar

Un poeta fonamental en la renovació de la poesia catalana al llarg del segle XX. Un crític literari de pes que va ajudar a articular la tradició de la modernitat i va marcar tendències literàries que van ser de gran transcendència. Un crític d’art de referència que va ser un impulsor aferrissat de l’art nou en tots els camps de la creació. Un memorialista de primera magnitud, autor d’un dels dietaris més originals i ambiciosos del segle XX. Un articulista excel·lent que va significar la continuïtat del gran periodisme literari del país.

Un editor essencial que va nodrir generacions de lectors catalans i espanyols. Un viatger infatigable que va proposar un nou model, més culturalista, per a les cròniques de viatge. Un urbanista que va reflexionar a fons sobre la construcció de la ciutat moderna.

I, a banda de la seva obra personal de creació, Teixidor va incidir decisivament en el panorama de la cultura catalana des d’altres àmbits. Des del sector de la cultura va oposar resistència als valors estètics retrògrads i triomfalistes del règim franquista. Va ser una figura definitiva en el gir culturalista de la revista Destino cap a postulats de la modernitat. Va establir Áncora y Delfín, una de les llibreries més emblemàtiques de la ciutat de Barcelona.

Va treballar incansablement en una gran diversitat d’iniciatives —Club 49, Grup R, Associació d’Artistes Actuals, Semana del Arte a Santillana del Mar, FAD, Fundació Joan Miró— enfocades a defensar i promoure l’art modern en el camp de la pintura, l’escultura, el dibuix, la fotografia, l’arquitectura, l’urbanisme i el disseny. Va participar decisivament en jurats literaris, com ara el premi Óssa Menor i la Lletra d’Or, que van distingir obres que han esdevingut, amb el pas dels anys, imprescindibles dins la tradició. Va ser membre destacat de moltes entitats i associacions, com l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Artístic Sant Lluc o els Amics de Gaudí. Va treballar a favor de la represa del diàleg entre la cultura catalana i l’espanyola. El seu domicili particular, Diagonal 469, va arribar a ser un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees entre moltes persones del món cultural, sovint de generacions diferents i amb punts de vista divergents o enfrontats.

Ja fa gairebé un segle que Carl Gustav Jung va definir la sincronicitat com la relació significativa entre dos fets que aparentment no tenen relació. No és pas casual que es recuperi la figura i l’obra de Joan Teixidor precisament en aquests moments. Teixidor va encarnar una sèrie de valors que actualment ens fan molta, molta falta, valors com ara la discreció, la generositat, la humanitat, l’educació, la dedicació, el rigor, la intel·ligència, la saviesa, la sofisticació, l’excel·lència, el gust, l’obertura, la tolerància, el diàleg, l’espiritualitat...

A partir d’ara Teixidor serà cada cop més present entre nosaltres fins que l’haguem recuperat del tot. Teixidor, ara i sempre.

Sam Abrams es crítico, poeta y traductor.

L’editor i el seu paisatge

Andreu Teixidor de Ventós

El pas per la universitat republicana va marcar un jove Joan Teixidor, que sempre parlaria amb gran respecte i admiració dels seus professors. De la mateixa manera que altres membres de la seva generació i amics d’estudis, com Jordi Maragall o Pep Calsamiglia, en acabar la guerra es va trobar que mai podria seguir una carrera acadèmica: la guerra havia esfondrat tot aquell món. Calia cercar una alternativa, i en el seu cas va ser crear una editorial, que fou constituïda el 4 de maig de 1942.

Per assolir el seu nou objectiu, va haver de pactar molt, i a un cost que el va perseguir al llarg de tota la seva vida com a editor. Catalogat com a "rojo y catalanista" pel règim, era persona non grata pel fet d'iniciar una aventura d'aquestes característiques. Va haver de demanar ajuda als seus amics Xavier Montsalvatge, Ignasi Agustí i Josep Vergés perquè, amb els seus avals i acceptant aquests dos últims com a socis, el projecte pogués ser aprovat. Per facilitar les coses, el nom de l'editorial havia de ser el de la ja existent revista Destino, instal·lada a Barcelona i sense problemes de legalització. Per aquesta raó, dues empreses diferents en el seu accionariat i en el seu objectiu social portaren el mateix nom.

Tot i que l’editorial no portava el nom que ell hauria escollit, immediatament va donar a entendre quina era la seva font d’inspiració per al projecte, en prendre l’emblema d’Aldo Manuzio (1449-1515), una àncora i un dofí, com a propi. L’humanista venecià, editor visionari, va ser qui va recuperar els clàssics grecs i llatins en uns volums de petit format a preus assequibles.

Amb l’ambició de ser un editor total com Manuzio, preocupat pel llibre com a objecte i pels seus continguts, comença l’aventura empresarial i cultural de Joan Teixidor: amb el segell L’Àncora publica els primers llibres en català (1946); la col·lecció Áncora y Delfín s’encarrega de la narrativa castellana; la col·lecció El Dofí se centra en la narrativa d’autors catalans, i la col·lecció L’Àncora, en la narrativa estrangera traduïda al català. Complementàriament, obre la llibreria Ancora y Delfín de la Diagonal de Barcelona. Es lliga, doncs, als noms que estimava, que sempre el van acompanyar i que simbolitzaven una de les seves creences fonamentals: sumar la tradició (àncora) i la innovació (dofí).

Els seus mestres contemporanis van ser Josep Janés, Albert Skira i Gustau Gili. Skira, establerta a Suïssa, era en aquells temps l’editorial de llibres d’art més important i innovadora de Europa. Joan Teixidor ens diu: “En els dies que vaig estar treballant amb ell en aquella oficina de la Place du Molard de Ginebra, vaig aprendre més que en moltíssims anys”.

La primera lliçó com a editor va ser aprendre a fer els llibres. El paper, la fibra, el gramatge, el color, l’acabat, la lletra, les proves, les galerades, la compaginació, els plecs, el disseny, els índexs, les portadelles, la pàgina de crèdits... i finalment el tiratge, el gran repte d’encertar la tirada, que podia ser petita o gran, però que mai havia de generar estocs. Tenia un gran respecte pels artesans i els artistes; els seus llibres havien de tenir una personalitat i un disseny específics que els distingissin de la competència, aspectes en què van intervenir col·laboradors de gran importància, com ara el pintor Erwin Bechtold i els fotògrafs Francesc Català-Roca i Ramon Dimas.

La segona lliçó eren els continguts. L’editor ha de tenir un compromís amb la seva cultura, la seva terra, la seva llengua o llengües, els seus coneixements, les seves passions, la seva estètica i la qualitat... perquè el seu catàleg serà la seva obra. Publicar autors propis i llibres de temàtica local podrà ser, en alguns casos, abaixar el llistó, però serà una obligació per fer créixer la cultura del país.

Tenia molt clar que la clau de l’ofici són els autors i els seus llibres. Ser un bon lector i compartir amb complicitat l’obra amb el creador esdevé una tasca fonamental en la qual gaudeix enormement, tal com demostra en la carta que adreça a Josep Pla després de la minuciosa lectura de la seva immensa obra completa. L’autor s’havia de trobar còmode a l’editorial, com a casa seva.

Així, la gran tasca editorial de Joan Teixidor es va concretar en un catàleg de gran diversitat de col·leccions, com ara Guías de España (1948), Nuestro Pasado (1953), Imatge de Catalunya (1965), i les grans col·leccions Los Tesoros del Mundo (1962) i Diarios del Arte (1977) amb Skira, o La Historia de las Civilizaciones (1958) amb Les Presses Universitaires Francaises; obres com Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, i autors estrangers com Orwell, Kadaré, Marai, Bellow, Bronte i la descoberta i aposta per autors que esdevingueren els grans de les nostres lletres. Per a aquesta tasca va crear els premis Eugenio Nadal i el Josep Pla, basats en el Goncourt i el Crexells, però per a obra inèdita, amb la idea de consolidar-los —com efectivament va ser— pel prestigi i la qualitat, més que per les dotacions. El primer Nadal, Nada, de Carmen Laforet —èxit esclatant que consolida el projecte— el segueixen Miguel Delibes, Ana María Matute, Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite o Álvaro Cunqueiro. Els premis Pla, que arrenquen amb Onades sobre una roca deserta de Terenci Moix i al qual segueixen Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Alexandre Cirici, Llorenç Villalonga, Josep Maria Castellet... i molts d'altres, constitueixen un referent absolut en el panorama editorial del nostre país al segle XX.